Flos i Calcat (1906)

Flos i Calcat (1906)

Informe Roca (2001)

Informe Roca (2001)

El proper diumenge 22 de març els calderins i calderines tenim l’oportunitat d’optar per millorar la prestació de serveis, d’augmentar les perspectives de futur socials i econòmiques i de mancomunar i ordenar el nostre territori més immediat. A la vegada, també, la possibilitat de retornar el municipi a la realitat històrica, social, econòmica, geogràfica, etc que la majoria de propostes de divisió comarcal i territorial que s’han planificat al llarg de la història de Catalunya, excepte en l’actualitat, sempre ha reconegut: la comarca del Moianès.
Sense entrar en la discussió de la millora de prestació de serveis, de possibilitats econòmiques i de desenvolupament, d’ofertes laborals, d’ordenació i preservació territorial, de desenvolupament turístic sostenible, etc., que l’existència de la comarca del Moianès suposaria per al municipi de Calders, i que es pot evidenciar amb la simple comparació de dades actuals econòmiques i socials entre els municipis del Moianès i els serveis prestats pel Consorci del Moianès i les dades i serveis directes prestats pel Consell Comarcal del Bages als mateixos municipis, farem solament un breu repàs i recull de la multitud de propostes de divisió territorial que han existit a Catalunya en les quals, i en la seva pràctica totalitat, sempre ha aparegut la realitat i necessitat d’existència de la comarca del Moianès.
Ja l’any 1590, en la primera llista de comarques que es coneix del principat de Catalunya feta per l’humanista barceloní Francesc Calça esmenta la comarca del “Modilianesium”. Al llarg del segle XVII són diferents els tractats geogràfics de Catalunya que esmenten l’existència de la comarca del Moianès, des del teòleg Onofre Manescal (1602) fins al noble Esteve de Corbera que en la seva obra “Cataluña Ilustrada”, editada a Nàpols l’any 1678, esmenta l’existència de “el Moyanés”, sense oblidar-nos del jurista manresà Lluís de Peguera que l’esmenta en el seu llibre “Pràctica, forma y stil de celebrar Corts generals a Catalunya” (1632) i de l’existència, també, al llarg d’aquest segle de la sotsvegueria de Moià.
Durant el segle XVIII, el corregiment de Manresa es subdivideix en les sotsvegueries de Berga, Lluçanès i Moianès. En el mapa de Catalunya de Josep Aparici, realitzat l’any 1708 i editat el 1720, també hi apareix la comarca del Moianès, a l’igual que en els documents de la Junta de Comerç de Catalunya, les primeres divisions eclesiàstiques o els treballs i estudis per a la divisió corregimental a partir del Decret de Nova Planta.
Amb l’arribada del segle XIX el Moianès està present en totes les propostes de nova divisió territorial (sotsvegueria i cantó del Moianès, 1810), municipal (alcaldia major de Moià, 1829) i eclesiàstica (arxiprestat del Moianès, 1854) a l’igual que en les propostes dels partits republicans i federalistes. A partir de la renaixença cultural i política del catalanisme, la comarca del Moianès apareix i s’accepta, excepte en una proposta de Josep Mª Rendé, de l’any 1924, en tots els treballs i propostes de comarcalització elaborades a partir del 1892 per la Unió Catalanista (Bases de Manresa) fins el 1936 passant pels treballs de Norbert Font (1897), la Cartografia Comarcal Salvat (1904), Flos i Calcat (1906), Carreras Candi (1907), Pere Blasi (1916), l’avantprojecte de divisió territorial de la Mancomunitat de Catalunya (1919), Marià Faura (1919), Cèsar August Torres (1926), la divisió per a l’estudi de la masia catalana (1927), el projecte de República Catalana aprovada a l’Havana sota la presidència de Francesc Macià (1928), Josep Iglesias (1930), el nomenclàtor de pobles i poblats de Catalunya del CEC (1931), l’”Àlbum Meravella”, de Pere Pujol (1933) etc.
Tot i que en les respostes dels ajuntaments a la pregunta “A quina comarca penseu que pertany el vostre poble?” feta els anys 1931-1932, i que serà la base de la proposta de divisió comarcal feta per Pau Vila i aprovada per la Generalitat Republicana el 1936, ja sortia i s’indicava l’existència de la comarca del Moianès, el cert és que finalment, la mateixa va “caure” del redactat definitiu de l’any 1936. Aquella “eliminació sobtada”, de la comarca del Moianès per part de la Generalitat Republicana, qüestionada per molts geògrafs, polítics i intel·lectuals, no va evitar la voluntat de la seva població de seguir reivindicant una realitat evident que la legislació territorial amagava. Fins i tot la proposta de divisió feta per Pere Blasi l’any 1954 per al Ministerio de la Gobernación mantenia la comarca del Moianès a l’igual que la divisió territorial feta pel Ministerio de Agricultura l’any 1978.
Ja en l’època de la Generalitat restaurada, l’any 1981 el treball dels geògrafs Lluís Casassas i Joaquim Clusa mantenia i reivindicava la necessitat de la comarca (dita aleshores municipalia) del Moianès. L’any 1987, però, la Generalitat restaurada va optar per incorporar la mateixa divisió comarcal establerta gairebé 100 anys abans i que en res responia a la nova situació social de l’època. L’ajuntament de Calders, juntament amb la majoria dels actuals 10 municipis del Moianès, van qüestionar aquella divisió i van reivindicar oficialment la creació i existència de la comarca del Moianès. Des d’aleshores fins a l’actualitat, ni les aprovacions per Ple municipal feta en tres ocasions per l’ajuntament de Calders i la resta de municipis, ni el Pla Territorial del 1995, ni l’Informe Roca (2001), ni la sol·licitud oficial presentada al Parlament de Catalunya l’any 2011, amb l’aprovació de les comissions jurídica i tècnica del mateix Parlament, han fet canviar aquella antiga i obsoleta divisió territorial existent que en res respon a la realitat social, econòmica, històrica, geogràfica, cultural, etc. ni a les necessitats que la població dels 10 municipis requereix i demana a dia d’avui i en ple segle XXI. Esperem que a partir del proper dia 22 de març es pugui tornar a la normalitat i encetar un futur amb moltes més possibilitats que les actuals.

El passat 28 de novembre va tenir lloc a Manresa l’acte de lliurament del Premi Bages de Cultura i dels Premis Lacetània 2014 en els seus diferents apartats i àmbits. Dins del “Premi Treballs de Recerca per a Joves” que es concedeix a treballs de recerca sobre qualsevol aspecte de la Catalunya central realitzats per estudiants de Batxillerat i Cicles Formatius, convocat i patrocinat pel Centre d’Estudis del Bages i el Col·legi de Doctors i Llicenciats de Catalunya (delegació del Bages), va obtenir una menció especial el treball titulat ‘Espècies invasores al riu Calders’, realitzat el curs 2013-2014 per Júlia Real i Babi i tutoritzat per la professora Montserrat Sebastián i Roca, de l’IES Miquel Bosch i Jover, d’Artés.

Entre aquestes espècies invasores, el treball detecta i analitza les causes, condicions i característiques de la presència al riu Calders del visó americà (neovison vison), el cranc americà (procambarus clarkii) i la tortuga de Florida (trachemys scripta elegans) a més a més d’altres espècies no autòctones i/o exòtiques que, de forma puntual, també hi han estat detectades com ara el poll àncora (lernaea cyprinaea), el carpí daurat (carassius auratus), el peix sol (lepomis gibbosus), el barb de graells (luciobarbus graellsii), el gardí (scardinius erythrophtalmus) o la cotorra argentina (myiopsitta monachusmoment).

1

2

3

El mes de novembre de l’any 1992 l’empresa elèctrica catalana FECSA (absorbida i fusionada l’any 1996 dins del grup Endesa) va adquirir un terreny de gairebé 80.000 metres quadrats situats a tocar de la carretera de Manresa a Vic i del camí de la Colònia Jorba, a la confluència de les línies elèctriques d’alta tensió de Sallente-Sentmenat (400 KV) i Manresa-Vic (110 KV). Mesos més tard l’ajuntament de Calders rebia la informació extraoficial de que l’esmentada empresa, juntament amb REE (Red Eléctrica Española), pretenia construir-hi una “Estación Recceptora”.
L’esmentada instal•lació, tècnicament una subestació transformadora, destinada a elevar o reduir la tensió inicial generada, havia de servir per modernitzar i fer més eficient una de les principals línies de producció i distribució elèctrica de Catalunya, concretament la línia Sallente-Calders-Sentmenat. Aquesta línia, amb origen a la central reversible de Sallente-Estany Gento, al Pallars Jussà, (la primera central de bombeig pur que es va construir a Catalunya i que va entrar en funcionament l’any 1985) té una tensió de 400 KV. A partir de les subestacions de Calders i de Sentmenat es varia la seva tensió, mitjançant diferents transformadors i interruptors de potència, per tal de fer arribar el corrent elèctric als transformadors de distribució en baixa tensió per al seu consum final.
L’ajuntament de Calders va oposar-se, inicialment, a aquesta construcció donat el desconeixement del projecte que es tenia així com de les afectacions i conseqüències que podria tenir. Amb aquesta situació negativa inicial a l’espera de conèixer el projecte definitiu una vegada es presentés, FECSA i REE van aconseguir que el 16 de setembre de 1993 el govern central de Madrid declarés aquesta línia elèctrica i la construcció de la subestació de Calders “d’utilitat pública i estratègica”. Amb aquesta declaració l’ajuntament de Calders poca cosa tenia a dir-hi i, davant la nova situació creada, va optar per obtenir-ne les màximes garanties mediambientals i constructives i, a la vegada, garantir-se una important compensació econòmica.
El 24 d’octubre de 1993 es va fer una reunió informativa al Centre Cívic per a tots els veïns de Calders assumint-se la inevitabilitat de l’inici de les obres i la voluntat dels veïns d’obtenir-ne les millors compensacions i garantir una correcta construcció i un bon control del projecte. En aquesta línia el projecte inicial d’obres presentat per FECSA-REE va haver-se de transformar en la redacció d’un Pla Especial i la realització d’un estudi d’Impacte Ambiental que aleshores no era obligatori (va ser la primera vegada que es realitzava a Catalunya en obres de menys de 100 Ha). En el capítol econòmic es va acordar el pagament del 2 % del total de la inversió prevista (1.600 milions de les antigues pessetes) així com un cànon econòmic anual per un període de 10 anys (que es va aconseguir renovar l’any 2005 per dos anys més).
El mes de març de 1994 l’ajuntament de Calders va aprovar el Pla Especial presentat incorporant-hi les al•legacions presentades pel col•lectiu ecologista L’Alzina i per 5 particulars.
El 19 d’abril del 1994 la Comissió Territorial d’Urbanisme de Barcelona aprovava el projecte amb els informes favorables del Departament de Medi Ambient i acceptant 5 de les 6 al•legacions correctores presentades. Les obres es van iniciar d’immediat i el mes de novembre de 1994 va entrar en funcionament la subestació de Calders.
Des d’aleshores i fins a dia d’avui la subestació de Calders, totalment automatitzada i controlada des de la central d’origen a Sallente-Estany Gento, ha tingut diferents incorporacions de transformadors i interruptors, dins del mateix recinte original, per tal de garantir-ne una major capacitat transformadora i incorporar-se com a infraestructura energètica de primer nivell dins del Pla de l’Energia de Catalunya (2006-2015) de la Generalitat de Catalunya.

Vista de l'entrada principal a la subestació elèctrica de Calders

Vista de l’entrada principal a la subestació elèctrica de Calders

Detall del quadre de comandament de la central hidroelèctrica de Sallente-Estany Gento.

Detall del quadre de comandament de la central hidroelèctrica de Sallente-Estany Gento.

Sala principal de la central reversible de Sallente-Estany Gento, situada dins d'una caverna excavada a la roca, a gairebé 100 metres de fondària i 590 metres de galeria d'accés des de l'exterior.

Sala principal de la central reversible de Sallente-Estany Gento, situada dins d’una caverna excavada a la roca, a gairebé 100 metres de fondària i 590 metres de galeria d’accés des de l’exterior. Es la principal central de producció hidroelèctrica de Catalunya.

El diumenge 21 de juny de 1992 el poble de Calders va homenatjar l’escriptor barceloní Pere Calders i Rossinyol (1912-1994). Aquesta coincidència onomàstica, que va reunir per primera vegada el poble de Calders i l’escriptor del mateix nom, va servir, a la vegada, per estrenar i iniciar el Llibre d’Or del poble de Calders amb la primera signatura realitzada per l’eminent escriptor.

Els actes van començar a l’edifici de l’ajuntament amb la recepció per part del consistori local, l’estrena i signatura de l’esmentat Llibre d’Or i la visita a l’exposició commemorativa realitzada pels mestres i alumnes de l’escola del poble. Posteriorment, al Centre Cívic, es va realitzar l’acte de reconeixement amb intervenció de diferents personalitats i l’entrega a l’homenatjat de la primera “Figuereta”, escultura-insígnia de referència i reconeixement del municipi a les personalitats més destacades.

A la tarda, amb posterioritat al dinar oficial, es va desenvolupar l’acte de fi del curs escolar al mateix Centre Cívic de Calders.

Primera signatura al Llibre d'Or de Calders per part de l'escriptor Pere Calders en presència de l'alcalde Ton Cabra i del regidor de Cultura Esteve Castells (21.6.1992)

Primera signatura al Llibre d’Or de Calders per part de l’escriptor Pere Calders en presència de l’alcalde Ton Cabra i del regidor de Cultura Esteve Castells (21.6.1992)

Al final del carrer Moià, gairebé al davant de Cal Paloma, va existir fins l’any 1936 una capella dedicada a Sant Marc. Aquesta capella, que sembla havia tingut notable veneració per part de la població de Calders, celebrava una petita festa el dia de Sant Marc (25 d’abril) que consistia en una modesta processó que anava des de l’església parroquial, a la Plaça, fins al lloc on s’ubicava la capella, es feia un ofici de rogatives, es repartia el panet beneit i, alguns anys, fins i tot hi havia un petit ball popular.
Aquesta processó era continuadora de les antigues “tres processons” (també dites lledànies) que en el món rural es feien el dia de Sant Marc i que consistien en fer tres processons dedicades la primera a preservar les herbes, la segona la collita de grans i cereals i la tercera la vinya i els fruiters. Sant Marc era molt invocat en el món rural i agrari català com a protector de les collites davant de les plagues de llagosta o els temporals que podien malmetre la collita (recordeu la dita davant les fortes tempestes de “Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara no ens deixeu”).
El juliol de 1936, iniciada ja la guerra civil, la imatge de la petita capella va desaparèixer i es va acabar el culte. Molts anys més tard, en el mateix lloc, va construir-s’hi un habitatge particular.

Plànol d'època amb l'esment del lloc on era la capella de Sant Marc.

Plànol d’època amb l’esment del lloc on era la capella de Sant Marc.

Foto 2

Calidoscopi-Carnestoltes 1905

Aquesta és una de les imatges més antigues que es coneixen de Calders. Està datada abans de l’any 1906 i correspon a una senzilla “rua” de Carnestoltes al carrer del Raval, just abans del Call de l’Hostal i al davant de Cal Planes. Fixeu-vos en el desnivell del carrer, que segueix la inclinació de la roca viva, i les disfresses estrafolàries del grup, amb 3 persones, alguna d’elles identificada, amb instruments (guitarra, acordió diatònic i timbal).

L’ajuntament de Manresa, en la seva sessió plenària del passat dia 19 de desembre va aprovar, entre altres temes, Designar amb el nom de Carrer de Calders el nou vial, continuació del carrer d’Artés, situat entre la carretera de Vic i la Pujada Roja, segons es grafia en el plànol adjunt”.

Aquest acord es va aprovar amb l’informe favorable dels serveis tècnics locals, l’informe de l’historiador local manresà Francesc Comas, argumentat en la nomenclatura de diferents pobles de la comarca del Bages en la zona en qüestió i, també, amb l’aprovació de l’Associació de veïns de Vic-Remei, barri manresà al qual pertany el nou vial. En els propers dies l’ajuntament de Manresa té prevista la instal·lació “…de les corresponents plaques i retolacions que corresponguin al passatge esmentat, per part dels serveis tècnics municipals corresponents”.

12

Les restes de l’antic castell de Calders estan situades al capdamunt d’un turó delimitat per un meandre abandonat del riu Calders. A la plana, en primer terme, no hi ha cap riu; el riu Calders hi havia passat fa milers d’anys en un meandre que posteriorment va abandonar al tallar i fer drecera pel terreny que queda darrera el castell. El turó del castell està fonamentat a les calcàries esculloses de la formació “Tossa”, tan característiques de Calders (veure article publicat el 17 de gener de 2013 en aquest mateix Calidoscopi Calderí  https://calidoscopicalderi.wordpress.com/2013/01/17/lescull-de-roques-calcaries-de-calders/).

Va caldre un torrent considerable d’aigua durant milions d’anys per erosionar aquesta calcària tan dura i aïllar el turó. A partir d’aquest meandre abandonat el riu Calders circula profundament encaixat en una vall sinuosa, una successió de meandres molt pronunciats –aquests encara ben vius- fins a la seva confluència al riu Llobregat a Navarcles. [Text i foto: Jordi Badia]

1

Gràcies a la sempre destacada tasca que realitza el Consorci del Moianès, i en aquest cas concret també la contribució dels ajuntaments de Calders, Collsuspina i Moià, en els propers dies es començaran els treballs d’arranjament i consolidació del Camí Ral de Manresa a Vic al seu pas pel Moianès. La recuperació dels tradicionals i antiquíssims 36 quilòmetres que van des del coll de La Pollosa al Pont de Cabrianes  permetran preservar-ne la seva funcionalitat, les característiques arquitectòniques, socials i culturals i, a la vegada, recuperar-ne els seus valors patrimonials propis d’aquest territori. Els treballs previstos inclouen l’eixamplament d’alguns trams, l’arranjament dels trams de paviment o de murs laterals malmesos, la neteja i desbrossada de la vegetació al llarg del recorregut, i la corresponent senyalització.

A diferència de la recuperació, ja fa molts anys, del camí ral de Vic a Olot, finançat íntegrament per la Generalitat, el tram continuador del mateix camí ral, seguint de Vic fins a Manresa, no es va incloure en aquest procés de recuperació de l’històric traçat i, a més a més, l’any 2010, la Conselleria d’Innovació, Universitats i Empresa va beneir, promoure, pagar i apadrinar un traçat del Camí de Sant Jaume des del Port de la Selva i La Jonquera fins a Montserrat que el seu conseller, el manresà Josep Huguet,  el definia com a exemplar ja que “s’han tingut en compte criteris com el respecte als grans itineraris històrics” o, també, que “l’objectiu bàsic ha consistit en oferir una ruta amb tradició”. Doncs bé, la tradició del camí ral de Manresa a Vic, o la provada i real existència d’un dels més importants eixos de comunicació de Catalunya documentat des de l’antiguitat, no van servir de res per a fer un producte que, des de Vic per a anar a Manresa obviés l’autèntica i tradicional via de comunicació existent i, per contra, fes una forçada marrada cap a Santa Eulàlia de Riuprimer, L’Estany, Artés i Navarcles. Una ruta “alternativa” postissa, inventada i falsa, sense cap fonament històric, cultural ni tradicional ja que mai, fins a aquest projecte irreal del Camí de Sant Jaume al seu pel Moianès, havia existit aquesta “ruta”. De la munió de mapes d’època existents, en tots ells es reflecteix el camí ral del Pont de Cabrianes a Vic passant per Calders, Moià i La Pollosa i en cap d’ells, en cap, l’actual i forçat traçat del camí de Sant Jaume.

Per reblar el clau d’aquest despropòsit històric, patrimonial i cultural la mateixa guia editada l’any 2010 per la Conselleria reconeix que “Hi ha la possibilitat de desviar-se als pobles de Santa Maria d’Oló i Calders, que queden pròxims a la ruta, però si es va ben proveït d’aigua i aliments el desviament és innecessari”. Doncs d’alguna cosa més hauran d’anar proveïts aquests viatgers del segle XXI si fan cas a aquests consells ja que no trobaran referenciat cap establiment comercial ni hoteler a Artés i si en canvi, precisament, a Calders (fins a 5 n’esmenta la guia), potser perquè des de sempre el pas habitual i natural ha estat per Calders.

Precisament aquesta guia de referència en l’ús del Camí de Sant Jaume diu de Calders, a la pàgina 132, que “ travessat el poble d’Urbissol” (no calen comentaris), podem desviar-nos per arribar a Calders , un poble “situat prop del camí ral de Vic a Manresa” (p. 130). Prop no, ja que està partit i creat just a sobre del propi camí ral. Ara bé, no cal extranyar-se de res, ja que si també aquesta mateixa guia ens diu que “La història del poble està lligada a la del seu castell, les ruïnes del qual s’enlairen en el punt més elevat de la vila”, confonent el Puig amb el castell i obviant que el poble neix i creix justament per l’existència del camí ral, res ens ha de sorprendre de la frivolitat amb que alguns han tractat i segueixen tractant la història, el patrimoni i el turisme cultural del nostre país.

Gràcies a la recuperació i consolidació que ara es farà de l’antic camí ral de Manresa a Vic esperem que algú amb dos dits de front es decideixi, finalment, a difondre l’autèntic i real camí que tothom utilitzava, peregrins i no peregrins, per anar de Manresa a Vic.

Mapa del Comte de Darnius (1716) on s'aprecien els principals camins existents a l'època i la cruïlla de camins que hi havia ja aleshores a Calders.

Mapa del Comte de Darnius (1716) on s’aprecien els principals camins existents a l’època i la cruïlla de camins que hi havia ja aleshores a Calders.

Traçat del Camí Ral de Manresa a Vic sobre el plànol de Ramon Yndar (1829) "Nueva Descripción del Principado de Cataluña"

Traçat del Camí Ral de Manresa a Vic sobre el plànol de Ramon Yndar (1829) “Nueva Descripción del Principado de Cataluña”

 

A diferents localitats catalanes i d’arreu del món hi ha carrers de major o menor importància que porten com a identificador el topònim de Calders. En alguns casos fa referència directa al nostre poble, en altres al destacat llinatge català que té els seus orígens al castell de Calders i, en altres casos, al mateix significat toponímic del seu origen, caldera o també “aigua calenta” (aqua calda), aplicat en l’idioma original del lloc.

Així trobem carrers Calders que fan referència al nostre poble a Moià, Navarcles a Ciutat de Mallorca, etc. També carrers Calders que fan referència al llinatge dels Calders a la ciutat de Barcelona (on hi havia hagut fins fa pocs anys l’emblemàtic i popular Hostal de la Bona Sort); a Sabadell (en referència a Joan de Calders, que al segle XV va fer diferents establiments i censals als actuals carrers Fortuny i Raval), a Sant Feliu de Llobregat, etc.

També hi carrers i carreteres Calders a West Melton, al districte Selwyn de Nova Zelanda, a la ciutat de Germiston, a Sud-àfrica, a Castletown, al nord d’Escòcia o a la ciutat de Liverpool, a Anglaterra, entre altres.

Liverpool

Liverpool

Sud-àfrica

Sud-àfrica

Hostal de la Bona Sort al carrer Calders de Barcelona (any 1950)

Hostal de la Bona Sort al carrer Calders de Barcelona (any 1950)

Navarcles

Navarcles

Moià

Moià

El carrer Calders a Ciutat de Mallorca

El carrer Calders a Ciutat de Mallorca

Nova Zelanda

Nova Zelanda