Jaume Gros Serra

El periòdic “El Siglo Futuro”, editat a Madrid i amb el subtítol Diario Católico, el dia 10 de setembre de 1933 donava la noticia de la mort de Jaume Gros Serra, del mas La Grossa, de Calders. La noticia de la seva mort ens permet conèixer qui va ser aquest veterà carlí, membre d’una destacada nissaga de combatents carlins i, a la vegada, germà de Marià Gros, capellà assassinat a Calders en els primers dies de la guerra civil de 1936-1939.

“En Calders (Barcelona) ha muerto como un Santo […], el glorioso veterano carlista de ochenta y ocho años de edad, don Jaime Gros y Serra.[…].

Nacido en Calders en septiembre de 1846, a los veintiséis años abandonó la casa paterna para ingresar en las fuerzas carlistas al mando de don Juan Castells, siguiéndole después sus otros dos hermanos, mientras su casa y sus padres quedaban expuestos a las mil tropelías y atrocidades de que fueron objeto por parte de las fuerzas liberales y republicanas. Al siguiente día de entrar en filas tomó parte en la entrada de Tarrasa y fue nombrado teniente de la segunda compañía. Incorporado después al cuarto batallón de Caballería, a las órdenes de don Felipe Muxé, fue nombrado en 1874 capitán de la cuarta compañía tomando parte en los sitios y ataques de Berga, Manresa, Igualada, Puigcerda, Vich, Caldas de Mombuy, etc.y en las acciones de Sallent, Torre de Oristá, Prats de Llusanés y Agramunt.

Don Jaime Gros era sobrino de don Antonio Gros, coronel jefe de la caballería de don Rafael Tristany, conocido con el nombre de “el Ton de la Grossa”, y muy estimado por los entonces Príncipes Don Alfonso Carlos y Doña María de las Nieves. Después de la guerra don Jaime Gros se retiró a su casa, dedicándose al cuidado de sus padres y a reparar su hacienda […]. El día 11 del actual se celebrará en su parroquia de Calders (Barcelona) solemnes funerales por su alma. Reciban sus hermanos, don Carlos y reverendo don Mariano, así como también sus demás parientes nuestro mas sentido pésame….”

Read Full Post »

La carretera als anys 60

Imatge d’Amadeu Quintana (Artés) cap a 1960. Es pot veure la carretera sense les ratlles pintades i amb els tradicionals plàtans als costats. A la cruïlla amb la carretera d’Artés, a tocar de la fàbrica, la casella dels peons caminers. En primer terme la casa de Cal Pepes encara en construcció.

Read Full Post »

El castell de Calders

El castell de Calders formava part del comptat de Manresa.  Els primers documents que l’esmenten daten de l’any 956, sota el domini del senyor Sendred Domnuç, parent dels vescomtes d’Osona. Està format per una torra mestra de planta circular, una muralla perimetral, una construcció posterior i possibles restes de l’antiga església romànica de Santa Maria (any 965)

La muralla, que es conserva parcialment, ressegueix el perímetre de l’esplanada al cim del turó. Té un baluard quadrat i restes d’una construcció posterior dels segles XVI i XVIII, amb un soterrani que devia servir com a cisterna.

Les terres que controlava i estaven sota el seu domini serien les que, aproximadament, avui dia formen els municipis de Calders, Monistrol de Calders i Navarcles, és a dir, tota la vall del riu Calders. El seu emplaçament era l’idoni per a defensar aquest territori, que a més a més es complementava amb torres de guaita properes  amb les que la comunicació era visual (La Guàrdia, Torre Cabota, Torre Llebreta, mas Guardiola, etc.). A finals del segle XIV Pere III ordena el reforçament de les fortificacions i s’inicia una ampliació que no s’arriba a acabar. A partir del segle XV el castell va patir una decadència progressiva. Des de l’any 1949 està declarat com a Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN).

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Read Full Post »

L’antic terme municipal de Calders

El terme municipal de Calders, fins l’any 1927, era un dels més grans de la comarca de Bages. En aquell any es va produir la segregació de la zona d’El Galobart i de tota la banda dreta del riu Calders en el seu tram final fins a la desembocadura al Llobregat per passar a incorporar-se al petit terme municipal de Navarcles. És a dir, que tot el terreny fins a passar l’actual pont d’entrada a Navarcles, damunt el riu Calders, a tocar del Molí d’en Serra, formava part del terme municipal calderí. L’any 1934, a més a més, es va produir la segregació de l’actual terme de Monistrol de Calders.

Fins aleshores el terme municipal de Calders limitava amb 11 altres termes municipals (Navarcles, Talamanca, Mura, Granera, Moià, Castellcir, Castellterçol, Moià, Artés, Avinyó, Sallent i Sant Fruitós de Bages) i tenia una superfície de més de 60 Km².

 

Read Full Post »

Les veneres de Calders

Les veneres són medalles civils o insígnies simbòliques del poder local que tenen el seu origen en les insígnies dels cavallers de les ordes militars.

L’alcalde, els regidors, el secretari i el jutge portaven penjada una venera damunt el pit durant les diades i celebracions especials.

Es té constància que l’ajuntament de Calders ja en disposava des de finals del segle XIX, tot i que les que es conserven actualment van fer-se durant el franquisme.

Read Full Post »

Noticia d’un crim a Bellveí

L’1 de Febrer de 1890 El Noticiero Universal informava d’un assassinat comès pocs dies abans prop de la casa de Bellveí  per un veí de Monistrol anomenat Pere Marsellachs.  El relat dels fets és aquest: “…El día 26 por la tarde estaba el vecino de aquel pueblo José Solé trabajando en una viña de su propiedad, sita en el punto llamado Bellvey, cuando se presentó su hijo político, Pedro Marsellachs, quien sin mediar disputa alguna empezó á arrojarle piedras, con tal furia, que una de ellas lo derribó en tierra. Entonces se acercó el Marsellachs al Solé, y después de machacarle el cráneo y de cortarle las venas yugulares, lo arrastró algunos pasos arrojándolo por un despeñadero que mide 40 metros de altura. Es inútil decir que la cabeza quedó separada del tronco. Tan pronto como tan horrible hecho llegó á noticia del cabo de la Guardia Civil del puesto de Moya, tomó tan acertadas disposiciones que á los pocos momentos era entregado el criminal á los tribunales, convicto y confeso de tan horroroso crimen.»

Read Full Post »

L’escull coral·lí de Calders

Fa més de 40 milions d’anys, al període Eocè Superior, el lloc on actualment hi ha el poble de Calders formava part d’una llenca de mar que entrava des del Cantàbric. El progressiu tancament d’aquest mar interior va facilitar que es convertís en un gran llac, en una gran conca sedimentària i acabés per reblir-se completament donant lloc a l’anomenada Depressió Central Catalana.

Al centre d’aquesta Depressió es van dipositar, entre altres materials, les sals potàssiques (Cardona, Súria, Sallent, Balsareny) i als extrems els conglomerats formats per l’aport dels còdols que portaven els antics rius (Montserrat, Montcau, Sant Llorenç). Entre la plana i els extrems es va formar el que geològicament s’anomena Formació Tossa. En el cas de Calders, que es troba més alçat que el centre dela Depressió(Artés, on hi hauria el mar obert) i les muntanyes del Montcau-Sant Llorenç (on hi hauria la costa), es va formar un escull coral·lí, molt semblant als esculls coral·lins actuals. En aquest escull o barrera coral·lina, amb un clima tropical i aigües càlides i tranquil·les, van créixer petits organismes vegetals i animals que són exactament iguals als que, a dia d’avui, podem trobar als esculls coral·lins australians. Aquestes barreres de corall, disposades en forma successiva de mitja lluna, en retirar-se el mar, van transformar-se en roca calcària molt rica en fòssils, tant per quantitat com per diversitat.

Entre els millors afloraments d’aquestes calcàries coral·lines destaquen els del Malbalç, a Manresa, i els de Calders. Per això, ja l’any 1926, en el decurs del XIV Congrés Internacional de Geologia, que es va celebrar a Madrid, dos eminents geòlegs francesos van donar-ho a conèixer a la comunitat científica internacional.

Entre els fòssils més característics d’aquestes calcàries noduloses hi han coralls (Heliopora bellardi, Pattalophyllia bilobata i Goniopora elegans), eriçons de mar (Leiopedina tallavignesi), briozous (Retepora cellulosa) o moluscs (Crassatella, Diastema costellatum).

Read Full Post »

Calders de Conflent

Municipi del Conflent (1.626 m. d’altitud) a la zona de les Garrotxes de Conflent, en contacte amb el Capcir. És el municipi autònom, amb alcalde propi, més petit i amb menys població de tots els Països Catalans, amb una població censada de 6 habitants. Limita amb els municipis de Ralleu i Aiguatèbia, al Conflent, i amb els de Llaguna i Matamala, al Capcir. Tal i com esmenta el filòleg Josep Ruaix : “La documentació catalana fa palès que Calders, amb la variant Cauders, era normal a l’Edat Mitjana. La forma moderna Caudiers, sembla tenir ús general en el segle XVII. Observem que Caudiers amb diftong ié era solució occitana i la seva aparició en el poble conflentí no sorprèn perquè la localitat en qüestió és molt a la vora del Capcir, zona amb trets fonètics occitanitzants”. De fet, però, a Caudiers, semblen haver coexistit des d’un principi Calders, Cauders i Caudiers amb la imposició, a la llarga, d’aquesta darrera. El lloc de Cauders (citat com a “honor de Calders” el 1130) és fortificat el 1217 (“la força de Calders”) i abandonat i repoblat diferents vegades. Ja al segle XIX va afrancesar la seva grafia per la de Caudiès-du-Conflent. Conserva l’antiga església de Sant Martí i vestigis del castell.

Read Full Post »

Topònims calderins en una delimitació de la parròquia de Sant Vicenç de Calders

L’any 1855, en una època en que s’estan delimitant els termes municipals de la nova societat liberal, el Bisbe de Vic, Antoni Palau i Térmens (1853-1857), encarrega la realització d’un “Expediente de arreglo del Archiprestazgo de Moià”, és a dir una delimitació i oficialització dels límits de les diferents parròquies que configuren, i per Calders encara ara, l’arxiprestat de Moià, a fi i efecte d’actualitzar aquests límits, però, a la vegada, deixar clara constància i defensar uns termes eclesiàstics molts més antics que els civils que, molt sovint, no coincidiran.

Pel cas de l’antic terme de Calders, queden ben clars i definits quines són les termes de les tres parròquies que el formaven: Sant Vicenç de Calders, Sant Pere de Viladecavalls i Sant Feliu de Monistrol, i que tot seguit es transcriu literalment per a les dues primeres.

En aquesta transcripció reduïda, hom pot observar diferents topònims prou coneguts, però altres del tot desconeguts i que, a meitats del segle XIX, pel que sembla, encara eren ben presents.

Sant Vicenç de Calders

Empieza la línea divisoria en la casa Torrecabota y su capilla, quedando esta de la parroquia de Artés, sigue hacia el norte hasta el camino del Manso Ribatallada y llega al Collet de Ribatallada. Continua por la cima de la sierra hasta el Manso Berenguer, baja hasta el torrente y sube en línea recta por los mansos Ruca y Vilarmau hasta llegar cerca de la cima de la sierra opuesta, sigue hasta llegar al barranco Xorba; atraviesa este torrente en línea recta y va siguiendo hasta el bosque Xorba; baja hasta el extremo del llano Horta del Gros, da la vuelta por el pie de la Serra del Pastor hasta la serreta de la Cabrasa, y tocando a la fuente del mismo nombre, sube hasta la casa Hortas de la Grossa,, y sigue el camino hasta el Manso Grosa hasta el pie de dicha casa y su capilla, quedando esta a la izquierda y la casa a mano derecha; se inclina hacia el sur hasta las heredades de Vilatersana y Moratona y hasta la cima de Puigdugaina y baja hasta encontrar el lindero del Manso Coma, al que sigue, y después el del manso Vilatersana hasta llegar a la cúspide la Tirulena; sube en línea recta y da la vuelta a la Rovira de Santamans. Desde este punto baja al torrente que está debajo la casa del Vilar cuyo curso sigue hasta el rio, lo atraviesa y sube por la extremidad de la Singlera Grossa hasta lo mas alto de la sierra de las Abrinas. Sigue la sierra hasta las heredades de los mansos Pujol y Bellveí, después el lindero hasta el torrente de la Musarra, y hasta el racó gran de Musarra Sigue hasta encontrar el camino de Monistrol a Navarcles, y luego hasta los linderos de los mansos Bellvehí Musarra y Rubió hasta encontrar el Serrat Romá. Continua por el camino recto de Artés al collado de Serrarols y siguiendo hacia abajo hasta el Manso Blanquer, atraviesa el rio en línea recta y va a encontrar el camino de Rubió a Viladecavalls por el que va a encontrar el rio, y del rio al torrente Granoya. Por este torrente sube hasta el lindero de los mansos Serramalera y Canadell siguiendo por los viñedos hasta el Manso Marimons continua hasta el camino real que va de Artés a Barcelona, por éste llega mas allá del campo de la Ferma, y por la loba o albardilla va a encontrar al lindero Torrecabota, punto de partida.

Read Full Post »