La primera biblioteca de Calders?

La “Revista Católica de las Cuestiones Sociales”, una publicació destacada de l’obrerisme catòlic dels primers anys del segle XX, va dedicar-se, entre altres activitats, i seguint el model de l’emblemàtic empresari i filantrop francès Jean-Baptiste André Godin i el seu famós “Familisteri” de la ciutat de Guisa, a la creació de biblioteques populars a diferents establiments i llocs on era difícil poder disposar d’un servei tan important com ho era el de la lectura pública. Així, a través del seu propi  “Patronato Social de Buenas Lecturas”, va crear biblioteques populars, de contingut  conseqüent amb l’origen i finalitat d’aquella publicació, a llocs tan diferents com presons, centres parroquials, ateneus obrers, fàbriques, asils de beneficència i, també, a escoles públiques.

En l’edició de 1929, l’any de la seva desaparició i tancament, la revista dóna compte de les biblioteques que anys abans ha ajudat a crear a tot l’estat espanyol en la que majoritàriament hi ha referències a localitats de molta població (Barcelona, Madrid, Cadis, Sevilla, etc.) però també hi observem que es fa referència a que Calders havia obtingut l’ajut d’aquesta Institució per a crear una biblioteca “que lleve al pueblo moralizadoras ideas y sanas doctrinas”. L’import total de creació de la “Biblioteca de Calders para su instalación en la escuela de la localidad”  va tenir el cost total de 500 pessetes de l’època que van ser pagades amb 250 pessetes d’ajut del “Patronato Social de Buenas Lecturas”, 150 pessetes aportades pel propi ajuntament de Calders i 100 pessetes donades per Josep Reixach.

 

Els nens de l’escola de Calders l’any 1930.

Read Full Post »

El plagi del dolmen de La Grossa

Al terme de Calders s’ha esmentat, de sempre, l’existència d’un antic megàlit desaparegut i conegut com a Dolmen de la Grossa. Aquest era situat prop de l’actual Hostal de la Grossa, i va ser destruït en fer-se la carretera de Manresa a Vic l’any 1852. Es tractava d’un sepulcre monumental col·lectiu que pot datar-se en plena Edat del Bronze, cap a l’any 2.500 abans de Crist. Del mateix, fins ara, se’n coneixia solament la seva existència per un dibuix que va publicar Antoni de Bofarull l’any 1876.

El dibuix d’aquest megàlit, però, el va copiar i modificar Bofarull sense citar-ne la procedència, esdevenint una còpia amb més difusió que no pas l’original. L’original, realment va realitzar-lo en Josep Puiggarí i Llobet, l’any 1850, havent-lo vist en primera persona perquè encara existia en aquella data. Aquest dibuix d’en Puiggarí va publicar-se el 1865 a la revista de Madrid El Museo Universal, havent-se mantingut, fins fa ben poc, en l’oblit més absolut, excepte per Antoni de Bofarull, que en va plagiar el mateix. El mateix Puiggarí situa i descriu aquest dolmen “a media legua de La Grossa. Constaba de tres grandes pedruscos sosteniendo otro en forma de tabla agujereada hacia el centro para recoger la sangre victimaria en los sacrificios cruentos”. Amb aquesta descripció hom veu que en Puiggarí, tot i haver estat membre de la Comissió de monuments de Barcelona, no era un expert en arqueologia, i si en art i un dels primers historiadors de la moda. Potser per això Puiggarí va fer més incidència en el vestit del model repenjat al Dolmen que no pas en el mateix Dolmen. Cosa que si va fer Bofarull, arqueòleg, filòleg i novel·lista reconegut.

A dalt el dibuix del dolmen fet per Josep Puiggarí i Llobet (1821-1903) l’any 1850 i publicat el 1865. A sota el dibuix fet per Antoni de Bofarull i Brocà (1821-1892) a partir de l’anterior. En aquest desapareix el personatge amb barretina i manta, però es manté la resta de l’escenari, fins i tot els arbres i la traça de les muntanyes.

Read Full Post »

Últims dies de la fàbrica Jorba

Imatge de l’interior de la Fàbrica Jorba de Calders, del mes de març de 1990, poc abans de ser tancada definitivament per Cardona i Cia., última empresa que va fer funcionar les velles naus industrials ubicades a l’entrada del poble. Les 4 naus originals van ser construïdes pels propietaris de la Colònia Jorba l’any 1924 i va funcionar sota la mateixa raó social fins el 1970. Anys més tard els terrenys i màquines van ser venudes a la fàmilia Ribera, de Manresa, els quals, a la vegada ho van vendre a l’esmentada Cardona i Cia., de Monistrol de Calders. En els moments més alts de treball va arribar a donar feina a 131 treballadors, fent-hi funcionar-hi fins a 175 telers, alguns de garrot, fabricats a Manlleu, com els de la fotografia.

Read Full Post »

La construcció de la carretera de Vic i el pont de Navarcles

A meitats del segle XIX es va preveure la construcció d’una carretera que unís Palamós amb Tarragona passant per Manresa, Vic i Girona. Un primer “Eix Transversal” que segons la memòria del projecte “está llamada a tener una grandísima importancia comercial y estratégica”. Per aquest motiu l’any 1851 van començar-se amb molta rapidesa i activitat les obres de construcció d’aquesta carretera en el seu tram de Manresa a Vic, per Calders i Moià, que havia de substituir l’antiquíssim camí ral que arribava a Calders pel Pont de Cabrianes i Les Tàpies.

L’explanació de la nova carretera estava pràcticament acabada a finals del 1853 però quedava executar la construcció de l’obra més important i monumental d’aquesta nova infraestructura: el pont de Navarcles sobre el riu Llobregat. A començament del 1854 l’enginyer José Álvarez va projectar i dirigir la construcció d’aquell, per a la seva època,  emblemàtic i exemplar pont de pedra sobre el Llobregat, el pont de Navarcles que encara avui dia continuem utilitzant.

El pont en qüestió va ser adjudicat al constructor Francisco Dios, que va començar les obres el mes de febrer de 1854 amb notable solvència. La pedra que servia per a fer la fonamentació del pont es va extreure de la pedrera de les Tapies, però aquesta pedra, tot i ser de bona qualitat, es va acabar aviat i es va tenir d’utilitzar una pedra més sorrenca de la pedrera més propera del Galobart. Aquest, però, va ser el primer dels molts entrebancs que va tenir la construcció del pont de Navarcles. Si tot havia començat de forma molt ràpida, el canvi de tipus de pedra va obligar a modificar les rasants i alçades del pont fet que va provocar denúncies del contractista i que les obres s’aturessin durant força temps. El 8 d’abril de 1858 es va resoldre el contracte amb Francisco Dios i es va tornar a convocar nou concurs públic per a continuar les obres al qual no va presentar-se ningú. Com que no es presentava ningú i les obres estaven aturades, sobre la marxa es va canviar el projecte inicial de José Álvarez per un amb un pressupost més elevat realitzat per l’enginyer Marià Parellada. Finalment l’abril del 1861 es van reprendre les obres, ara adjudicades a Miquel Nanot, que va acabar-les el mes de setembre de 1864, 10 anys més tard d’haver-se començat.

El pont finalment es va acabar i, amb cinc arcs de més de 20 metres de llum cada un, una alçada de gairebé 12 metres i més de 167 metres de llarg va ser exemple constructiu per a molts enginyers de l’època que els descrivien com “una de las construcciones  modernas más bellas, más sólida y más digna de ser visitada. Cataluña cuenta ya con una construcción monumental en perfecta armonia con el grado de adelanto de todos los ramos del pais ”

Read Full Post »

Masies i cases de Viladecavalls de Calders l’any 1654

Aproximadament cap a 1654 es va redactar una consueta (recull d’obligacions, béns, possessions, costums, tradicions, censos, delmes, etc. ) de la parròquia de Sant Pere de Viladecavalls. La parròquia de Sant Pere de Viladecavalls és una de les tres parròquies que actualment formarien l’antic terme de Calders: Sant Vicenç de Calders, Sant Feliu de Monistrol de Calders i Sant Pere de Viladecavalls de Calders, a la part de ponent del municipi, sense oblidar la primerenca i aleshores ja desapareguda de Sant Andreu de Calders.

En aquesta consueta, entre molta altra informació, surten reflectits bona part dels masos i cases que existien a meitats del segle XVII a l’esmentada parròquia de Sant Pere. En aquesta relació, a més a més de saber que és el que havien de pagar cada any a la parròquia (formatges, llana, grans, llet, vi, etc.) també hi trobem referències a algunes cases avui completament desaparegudes i sense cap referència toponímica a més a més d’observar quines eren les cases grans o principals, la majoria de les quals han subsistit, i les cases més petites o secundàries que, generalment, depenien o estaven vinculades a les primeres. D’acord amb la transcripció literal que Josep Galobart i Soler va fer l’any 2007, en el número 15 de la revista “Miscel·lània Litúrgica Catalana” , podem establir els següents masos principals, escrits seguint l’ortografia original, i, entre parèntesi, els masos que estaven adscrits i depenien del primer:

Mas Llucia (Mas Riera i Mas Llucianes); Mas Estrada (Mas Tovars); Mas Oliveres (Mas Novell); Mas Angla (Mas Gras); Mas Golovart (Mas Joan); Mas Oller (Mas Casaldeu); Mas Quingles (Mas Poal); Mas Canadell (Mas Robiol);          Mas Manganell (Mas Trullas); Mas Hom; Mas Puigmartí; Mas Soler Jover; Mas Montpedrós; Mas Vilasecha; Mas Tapias; Mas Pertegas; Mas Noguera; Mas Casademunt; Mas Blanquer; Molí d’en Vilaró (dit d’en Grau); Molí d’en Gatia (dit del Pont); la casa de Joana Quingles i la casa de la Rectoria de Sant Pere de Viladecavalls.

Read Full Post »

Platja de Calders

Petita platja pedregosa, d’uns 80 per 15 metres, situada al final d’una llarga badia (cala de Calders) que es forma entre la Platja d’en Sisí i la Punta d’en Bailet, a la zona de Portlligat, dins el terme municipal de Cadaqués (Alt Empordà). Queda encaixonada a la seva banda esquerra pel Turó de Calders i forma part del Parc Natural del Cap de Creus. S’accedeix a aquesta platja a través del carrer de Calders, dins d’una nova zona urbanitzada amb vistes a l’illa de Portlligat.

Read Full Post »

El primer intent de construir una fàbrica al riu Calders

Tot i que de tothom és conegut que a finals del segle XIX el riu Calders comença a tenir un cert aprofitament industrial en convertir alguns antics molins fariners d’origen medieval en les primeres fàbriques modernes de la vall, com ara la fàbrica Clarassó o la mateixa colònia Jorba, o més endavant a Bellveí, molts anys abans ja va haver-hi un primer intent de construir una fàbrica de teixits mitjançant una roda hidràulica vertical que aprofitaria la força del riu Calders.

Va ser un intent no reeixit que va anticipar-se a molts altres establiments industrials de Catalunya donada la seva antiguitat de projecte. És concretament en el consell de ministres del govern de Madrid del dia 18 de març de 1853 quant es tracta aquest tema i s’aprova la sol·licitud de “ D. Francisco Gamisans y Rusiñol, propietario del pueblo de Monistrol de Calders, para construir una fábrica cuya fuerza motriz sean las aguas del rio Calders…” La sol·licitud va se feta davant la reina Isabel II, que autoritza aquesta construcció en els terrenys propietat  de l’esmentat Francesc Gamisans, que estaven situades a Viladecavalls, just on anys més tard es construirà la colònia Jorba. Entre les condicions que se li exigeixen a l’autorització hi ha, entre altres, les de “…la presa se situará en el mismo lugar que marca el plano y su elevación sobre las aguas no excederá de siete pies castellanos..”. El mateix expedient ens dóna, també, informació de l’emplaçament i de l’existència d’anteriors aprofitaments hidràulics ja en desús “…el punto de desague o vuelta de las aguas al rio […] siempre que esté mas arriba de la presa destruïda del molino de D. Sebastian Tapias…” o bé per al reg d’horts existents “…el huerto situado en el Manso Manganell, el cual podrá regarse como se hace de antiguo ...”. Aquesta concessió atorgada a Francisco Gamisans tenia una durada de 5 anys, període en el qual havia de començar la construcció de l’esmentada fàbrica. En no haver-se iniciat aquestes obres, l’any 1858 se li va concedir una pròrroga de gairebé dos anys més que va finalitzar el 31 de desembre de 1859. Com que tampoc es va construir la fàbrica, el 5 de gener de 1860, el ministre de Fomento, a instància de la mateixa reina Isabel II, va aprovar “declarar caducada la referida autorización”.

Passats uns anys, a finals del segle XIX, Joan Gamisans, fill d’aquell Francesc Gamisans, i encara propietari dels terrenys del Gorg del Manganell, vendrà la propietat a Pere Jorba Gassó el qual si que tirarà endavant el projecte de construir-hi una fàbrica i posterior colònia.

Read Full Post »

Façana de l’església abans de 1920

Imatge parcial d’una placa de vidre estereoscòpica feta amb la tècnica de la gelatina i sals de plata entre 1910 i 1920. Es pot veure l’avancé, o atri descobert, que hi havia al davant de la façana de l’església de Sant Vicenç i que abastava solament l’amplada de la nau principal. La foto va ser feta per mossèn Eduard Royo Crespo (1887-1977) (Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya)

Read Full Post »

Els ponts de Cabrianes

Just al lloc conegut com el Pont de Cabrianes conflueixen en aquell punt del riu Llobregat fins a 5 termes municipals: Sallent, Sant Fruitós de Bages, Artés, Navarcles i Calders. L’indret ha estat, des dels temps més antics, un lloc clau per a passar el riu degut a la seva bona situació topogràfica, en el congost d’Olzinelles, i, a la vegada, per la coincidència amb la traça de l’antic camí ral de Manresa a Vic. Aquesta importància ens la referma el fet de que hi ha constància, com a mínim, de l’existència de quatre ponts en aquell paratge.

La construcció d’un pont en aquell indret on s’acaba el nostre terme municipal pel seu cantó de ponent, va anar à càrrec de la ciutat de Manresa perquè fins allà és on arribava, a l’alta edat mitjana, el seu terme i eren els propis manresans els més interessats a tenir-hi un bon pas de riu. Es cita l’existència d’un pont de pedra en aquest lloc l’any 1086 i s’esmenten diverses donacions de diferents senyors d’indrets propers (Guillem de Calders, Ramon Arnau de Viladecavalls, etc.) i del monestir de Sant Benet de Bages, al llarg de gairebé dos segles per al seu manteniment i consolidació.

Pel que sembla, aquell primer pont deuria ensorrar-se perquè l’any 1313 surt documentada la construcció d’un segon pont. Per l’anàlisi de les restes que encara queden es pot observar que del primer pont, l’esmentat el segle XI,en queda un petit tros del tallaaigües d’un pilar situat sota el tercer arc del tercer pont i uns pocs carreus del pilar de l’esquerra de l’arc central, adossats al corresponent pilar del pont actual, i gairebé a tocar de l’aigua. Aquest primer pont sembla ser que solament tindria tres ulls.

El segon pont, també medieval, és el que a meitats del segle XIX encara existia i que segons una descripció de Magí Canyelles era “molt antic, fabricat amb cinc arcs molt grans, el qual pont té de llarg setanta canes” (109 metres). Aquest tenia silueta triangular, asimètric en la distribució dels pendents i irregular en la planta, ja que la seva traça no era ben lineal. Els pilars tenen els tallaaigües aguts. Aquest pont tenia una alçada d’uns 20 metres, una amplada de 3’40 m. i la llum de l’arc major era de 17 m. L’aparell era fet amb carreus grans, rectangulars i disposats en filades.

A principis del segle XX aquest pont medieval va ser molt modificat, convertint-se en un tercer pont molt renovat. Es va suprimir  el seu doble pendent anivellant-lo i fent-lo pla, avinentesa que es va aprofitar per a refer gran part del pont. El 26 de gener de 1939, a les acaballes de la guerra civil, el pont va ser volat per les tropes republicanes en retirada i solament en va quedar dret els pilars i el tercer arc.

El pont no va ser reconstruït, sinó que s’optà per fer un quart pont, l’actual, uns pocs metres riu avall, mitjançant l’aprofitament de la mà d’obra d’un dels Batallons Disciplinaris de Treball que es van crear amb presoners de guerra. D’aquest batalló, i de la construcció de l’actual pont, en donarem més informació en un proper

Bona part de les dades són extretes de “Els ponts medievals del Bages”, de Xavier Sitjes i Molins (Manresa, 1988)

Alçat del segon pont de Cabrianes (X.Sitjes)

El tercer pont de Cabrianes abans del 1939 (Miquel Casajoana)

L’actual pont de Cabrianes

Read Full Post »