Archive for Setembre de 2012

Hostals de Calders

El camí ral de Manresa a Vic, en el seu tram que anava del Pont de Cabrianes fins a Moià, passant per Calders, tenia 3 hostals  preparats per a allotjar els viatgers i les cavalleries, menjar una mica, descansar, abeurar el bestiar i, si calia, passar-hi la nit.

Passat Sant Fruitós de Bages, just abans de creuar el riu Llobregat i començar la pujada cap a Les Tàpies i Calders, hi havia l’Hostal del Pont de Cabrianes. Aquest era situat al peu del camí i a tocar de l’antic pont romànic. D’aquí, també, sortia el camí que per Cabrianes i Sallent, anava cap a Berga. Per aquest motiu, com passava en els camins de l’època, era lloc de sovintejats conflictes i assalts. Així l’any 1609 Esteve Coromines, pagès i encarregat de l’hostal del Pont de Cabrianes, fa una denúncia davant el sotsveguer de Manresa per l’estada forçosa que va fer a casa seva el bandoler Perot Rocaguinarda :

“… Esteve Coromines pages habitant en el mas Bertran del pont de Cabrianes denuntie a vostra merce com anit vespre que ere dijous venint jo de assi del mercat de Manresa a ma casa que tinch al cap del pont de Cabrianes ahont tinch hostal, quan fuy arribat en dita ma casa que ere hora de toch de oratio, trobi dins de aquella a Perot Rocha Guinart, ab setze o deset homens que anaven ab ell y digueren a ma muller abans que jo vingues que volien sopar y que havien menester una bestia, y axi feren anar a sercar lo bestiar y quant fou vingut prengueren una primada y la mataren, que jo com arribi ja trobi que la cuijan y soparen; y sopat me digueren que comptas lo que havien gastat, y jo li digui que non volia res, y me digui quem dexas de axo, que ell me volia pagar, y axi me dona un doblo que jo li demani per lo que havia gastat, y axi sen devalaren y prengueren pa altra volta y pagaren, y anaren sen, y jo no viu per hon ni quin cami feren perque ells me digueren que tencas; y jo no y se res mes…”

Després de passar per la casa de Les Tàpies, que en algunes èpoques també havia fet la funció d’hostal, encara que no de forma regular, i sent ja a  Calders, hi hagué de sempre l’Hostal de Calders, topònim que es manté encara, i que servia tant per donar allotjament i servei als viatgers com als propis habitants del poble. Fins ben entrat el segle XX, a més a més de fer de botiga on podia trobar-s’hi de tot, va continuar exercint la seva activitat fundacional com ho era la de donar repòs, menjar i aixopluc als viatjants i a les seves cavalleries.

Sortint de Calders, i fins a Moià, hi hagué lHostal de La Grossa. La dita popular “De la Grossa a Moià, una hora hi ha. De la Grossa a Calders,una hora hi és” fa palès que aquest hostal estava situat just a mig camí de Calders a Moià. Encara a dia d’avui, a l’entrar a l’esquerra, es poden veure les cavalleries de l’hostal. El lloc fou sempre un punt estratègic, tant a l’antiguitat (recordem el megàlit que existí en el lloc) com a l’època moderna en establir-s’hi en el lloc el comandament general del baró d’Eroles durant la guerra del francès.

De l’antiguitat de l’existència d’un hostal en aquest lloc proper a La Grossa i la seva relació amb l’antic megàlit, el folklorista Joan Amades en va recollir una llegenda: “Al lloc on avui s’alça el megàlit hi havia hagut un famós hostal on tenien un llit que per mitjà d’un ressort es plegava i tancava deixant mort i aixafant el pobre que hi dormia. Quan acudia a l’hostal algun viatger que, a judici dels hostalers, portava diners, li donaven posada a l’habitació on hi havia el terrible llit. Quan el vianant dormia tocaven el ressort del llit i es plegava. Tiraven les despulles del viatger dintre el forn de coure el pa i així feien desaparèixer tot rastre del crim. Un jorn acudí a l’hostal un fadrí jove i ben plantat que tenia el port d’home ric. La serventa va sentir compassió pel que l’hi havia de passar i va prevenir-ho del perill que corria. Convingueren fugir tots dos sense que els hostalers ho advertessin. Van donar compte a la justícia dels crims que es cometien a l’hostal. La justícia manà destruir l’hostal, del qual no deixà sinó una pedra: la que forma el megalit, per a senyal.

Un cop arribats a Moià, els traginers i viatgers del camí ral s’allotjaven al Poble Nou, on fins no fa pas gaires anys hi havia la Fonda Remei, a la cruïlla de les 4 carreteres per anar a Vic, Manresa, L’Estany o Castellterçol.

L’Hostal de Calders, ubicat des de segles al peu del camí ral (actual carrer Raval), fent cantonada amb el Call de l’Hostal en una imatge des de La Figuereta a començaments dels anys 1960.

La tartana de Joan Pons, que enllaçava Manresa amb Vic per Calders, a l’entrada del Poble Nou de Moià (actual Avinguda de la Vila)  l’any 1910

Read Full Post »

Caminades

Gràcies a la col·laboració d’en LLuís Len actualment s’està procedint a resseguir i actualitzar totes les caminades populars que s’han fet a Calders des de l’any 1989. Podeu trobar els “tracks” i el recorregut de les tres primeres caminades en una de les pestanyes superiors del butlletí o bé a través de l’enllaç

https://calidoscopicalderi.wordpress.com/caminades/

Read Full Post »

Bar Buenavista

Imatge de Salvador Renom (Moià), cedida per Montse Torra Puigdellivol, on es pot veure la cruïlla de les carreteres d’Artés a Monistrol amb la de Manresa a Vic (c. 1949). En primer terme, a la dreta, l’antic Bar Buenavista on a la seva terrassa s’hi van celebrar animades tertúlies i balls. Al seu darrera la casa de colònies de Cal Pepes encara en construcció. A la carretera es pot veure una antiga piconadora a vapor, els guarda-rodes de pedra, els plàtans, l’antiga senyalització, etc.

Read Full Post »

L’aigua ha estat de sempre un bé escàs. A la comarca del Moianès, a més a més, no hi ha cap riu cabalós, però si moltes fonts i nombrosos corrents d’aigua irregulars. De totes les aigües superficials del Moianès, que es reparteixen gairebé en la seva totalitat entre les conques del Llobregat i del Besòs, el riu Calders és l’únic corrent natural d’aigua amb un cabal continuat i regular al llarg de tot l’any. De fet la conca hidrogràfica del riu Calders és la més important i extensa de tot el Moianès i l’únic riu, pròpiament dit.

L’afluent més important del Calders neix a Collsuspina, travessa tota la part central del Moianès i rep diferents noms segons el seu tram: rieres de Fontscalents, de Santa Coloma, de la Fàbrega, de Marfà i Golarda. Aquesta última, en ajuntar-se a Monistrol amb la riera de Sant Joan, forma, pròpiament, el riu Calders. Des d’aquí, i fins a la seva desembocadura al Llobregat, dins el terme de Navarcles, el riu resta encaixonat formant abruptes meandres al llarg de més de 22 quilòmetres.

A més a més de les rieres abans esmentades, aboquen les seves aigües a la conca del riu Calders, el riu Sec, les rieres de Castellnou, de l’Om, de la Roca, del Criac, de l’Espluga, de Sant Joan i del Marcet, els torrents Mal, Sec, de les Graus, del Rossinyol, de Coll Jovà, de les Fraus o de l’Otzet, de Vilanova, del Gai, de la Querosa, Fondo, de Bellveí, de Rubió, de la Deu i de Solervicens o de Navarcles, entre les més destacades a més a més d’altres torrents i rieres molt més irregulars.

La conca hidrogràfica del riu Calders té una superfície de 182 Km2, inclou la totalitat dels termes de Moià i Monistrol i bona part dels de Calders, Navarcles, Granera, Castellcir, Castellterçol, Collsuspina i L’Estany. El seu punt més alt és al Puig Rodors (1000 m.) i el punt més baix és a la desembocadura de tota la conca, en clara forma d’embut, a Navarcles (250 m.)

Read Full Post »

Un miracle a Calders?

Els orígens de la veneració cristiana a la Verge de Montserrat es perden en la nebulosa dels temps i la llegenda, sovint, es confon amb la realitat i en la diversitat de relats que ens han arribat i que cadascú, dintre de la seva fe, modela com millor desitja. Des dels remots inicis d’aquella advocació, aquesta devoció popular ha anat sempre lligada a una llarga llista de fets miraculosos o de taumatúrgia que la tradició popular l’hi ha atorgat i, sovint, exagerat. No obstant això, aquells fets, segons la litúrgia i jurisprudència catòlica, més destacats, provats o més creïbles i que si calia considerar com a miraculosos, es registraven i documentaven de forma sistemàtica. Entre aquests miracles acceptats i documentats, que serviran de base a la coronació canònica de la Verge de Montserrat i el seu santuari l’any 1881, n’hi ha un que va succeir a Calders l’any 1528.

Segons transcriu la “Revista Monserratina”, del mes de setembre de 1910,  els fets són els següents: “Habiendo salido a pescar Miguel Melchor, vecino de la villa de Calders, acompañado de Bernardo Melchor su hijo y otros amigos, llegados a la ribera del rio (Calders o Colarda a unos 32 Km. de este santuario) cerca de aquella villa, y poniéndose Miguel Melchor sobre una roca, teniendo más cuidado con sacar peces que con guardarse a si mismo, dio una peligrosa caída en parte donde había mas de 30 palmos de fondo. Pues como él no supiese nadar, ni los que con el iban pudiesen socorrerle, aunque el agua lo echó tres veces arriba, volvió a hundirse otras tantas abajo. Estuvo en ese peligro por espacio de un cuarto de hora, en el cual llamaba siempre á la Virgen gloriosa de Montserrat que le socorriese, hasta que Bernardo Melchor habiendo buscado con diligencia y amor de hijo una vara larga, llegó con ella, y tendiéndola á la parte donde su padre estaba, le asió y salió libre y sano, diciendo que Nuestra Señora de Montserrat le había ayudado, y que el tiempo que estuvo debajo del agua le parecía que estaba en su santa capilla; y dando todos gracias a Dios, vino Miguel Melchor á darlas a ésta santa casa, donde dejó en una tabla la memoria de este milagro, y lo publicó en presencia de testigos á 22 de julio de 1528”.

Veritat o no, exageració o no (30 pams de fondària al riu Calders són molts pams), aquesta és la transcripció literal d’un fet no històric però si de tradició popular. Com diuen en italià: “se non è vero, è ben trobato”.

Read Full Post »

Bar Restaurant Soldevila

Imatge de Cal Soldevila datada entre 1958 i 1963

Read Full Post »

Cervesa Calders

Cervesa d’origen escocès elaborada actualment per la marca Greene King, del grup Carlsberg, a Belhaven (Northampton, Anglaterra). Cervesa cremosa, del tipus “ale” (fermentació alta), de graduació mitjana i categoria “premium”. Es serveix habitualment a Anglaterra i Escòcia en barril i gerres de “pinta”, tot i que també es pot trobar en llaunes.

Read Full Post »