Archive for Novembre de 2012

La “variant” de Calders.

Fins a finals del segle XIX si es venia d’Artés i es volia seguir fins a Moià, calia travessar el poble de Calders pel mig. És a dir, l’actual carretera d’Artés que coneixem, fins a tocar de la rotonda, no existia a l’igual que el tram que aniria des del Racó del Pou fins al final del carrer Moià (Cal Paloma). La carretera en arribar a l’alçada de Cal Codina resseguia tot el poble de punta a punta pels actuals carrers Manresa, plaça Major, Raval i Moià per connectar amb la ja existent carretera de Manresa a Vic, d’aquí l’estructura urbanística d’aquests carrers que tenen la façana al carrer i les esquenes o patis posteriors a l’actual carretera.

Per tal de poder treure el cada vegada més creixent trànsit que hi havia, fins aleshores de carruatges, les autoritats competents ja es van plantejar a finals del segle XIX, d’eliminar aquest tram de carretera i buscar-li una alternativa exterior, una variant que en diríem ara. Així doncs, l’any 1895, el Ministerio de Fomento, coincidint amb l’acabament de les obres de la carretera de Sabadell a Prats de Lluçanès en el seu tram de Monistrol de Calders a Artés, va encarregar a l’enginyer Gonzalo Moragas la redacció d’un projecte de travessia que permetés una fàcil connexió d’aquella nova carretera amb la ja existent de Manresa a Vic.

D’aquesta manera es va planificar un nou traçat per al tram de carretera d’Artés que aniria de la rotonda fins a l’actual entrada de La Guàrdia i el tram que aniria des del final del carrer Raval (Racó del Pou) fins al final del carrer Moià (Cal Paloma). El primer que es va fer va ser el de la carretera d’Artés i, en els primers anys del segle XX, el de la carretera de Moià. En els plànols d’aquest projecte, a banda de poder veure el propi traçat, podem observar detalls molt interessants de l’evolució urbanística de Calders com ho és el de la toponímia (fixem-nos que l’actual carrer Manresa es diu “calle de la carretera”), la situació de les cases construïdes en aquell moment (hi ha algunes construccions que actualment han desaparegut), les cases que encara no hi eren, els patis i horts de les cases, les alineacions, els camins que derivaven de la carretera (Camí del Grau i Basses Noves), etc. a més a més d’indicar-se, en el contingut del projecte, els noms dels propietaris, superfícies, afectacions i valor del sòl.

1

2

Anuncis

Read Full Post »

Fotografia de la familia Centellas datada cap a l’any 1960, aproximadament. Correspon a una imatge de l’antiga masia de La Guàrdia, documentada des del segle XI, abans de la urbanització del sector. Actualment conserva la façana principal incorporada a l’interior de l’actual restaurant després d’afegir-hi un cos avançat de nova construcció en començar els anys 1970. El camí que s’endevina a la dreta correspondria a l’actual carrer Montardo, que antigament era el Camí del Grau, tradicional lloc d’accés i comunicació entre la masia i el nucli del poble de Calders.

Read Full Post »

L’1 de gener de 1820, el general espanyol Rafael del Riego, que estava al comandament de les tropes que havien d’embarcar a Cadis per anar a reprimir els moviments independentistes de les colònies sud-americanes, es revolta a Cabezas de San Juan (Sevilla) i proclama la Constitució Liberal de Cadis del 1812, obligant a jurar fidelitat a aquella Constitució liberal al rei Ferran VII. Tot i el jurament, aquest i els seus partidaris absolutistes iniciaran un seguit d’insurreccions, complots i sublevacions per anar minant les forces governamentals de l’anomenat Trienni Liberal. Finalment, el juny de 1822, una d’aquestes sublevacions aconsegueix conquerir La Seu d’Urgell i instal·lar-hi l’anomenada “Regencia de Urgel”. El Baró d’Eroles, destacat militar absolutista nascut a Talarn, es nomenat “Generalísimo de los Ejércitos Realistas en Cataluña” aconseguint estendre la insurrecció contra el govern liberal a tota la zona interior del país.

Per fer front a aquest control absolutista del centre de Catalunya, el govern liberal de Madrid envia a Catalunya al cruel general navarrès Espoz y Mina amb la finalitat de “reconquerir” tot el territori controlat pel Baró d’Eroles. És en aquesta situació i circumstàncies quant el mes de novembre de 1822 té lloc, a l’entorn de Calders, uns importants moviments i enfrontaments militars entre les forces liberals i les absolutistes.  El diari “El Universal”, editat a Madrid i de tendència progressista, en la seva edició del 14 de desembre de 1822 dóna compte del relat que el general Antonio Rotten fa al seu superior, Espoz y Mina, dels fets que s’havien produït un mes abans i que ell havia contemplat des del seu quarter general establert a Calders: “ …El dia immediato de mi arribo a Manresa procedente de Cervera, salí con los batallones de Canarias, Galicia, Córdova, Cazadores del Partido y 21 caballos de la Constitución, con un total de 1.100 hombres, subdivididos en dos columnas para atacar las facciones del Caragol [és el renom del manresà Agustí Saperas, guerriller ultrareialista, posteriorment carlí], del Jep dels Estanys [renom de Josep Busoms, fill de Vallcebre, i, també, futur guerriller carlí] y de Navarcles, que habiendo reunido unos 2.000 miserables supe que tenian posición en Artés y sus immediaciones con intención de circumbalar  a Manresa validos de mi ausencia. En efecto, desde el cerro de Calders divisé ayer a las once del dia que unos 800 facciosos desfilaban de Artés con dirección a los montes de Oló. Immediatamente los seguí cortando por mi izquierda y mandando que la otra columna se dirigiese por la derecha a ocupar el camino del Estany cayendo sobre Oló. Igual dirección di a los miqueletes de Berga y una partida de voluntarios de Sallent, que habian salido en combinación para cortar la retirada de Artés para Berga.

     El resultado fué perseguirlos hasta la Ubaga del Solergibert, sin dar a la tropa, que andaba desde las 7 de la mañana, mas que un corto descanso. En ninguna posición aguardaron, pués huian precipitadamente, despavoridos, trepando por los montes sin seguir senda ni camino. Solo las guerrillas pudieron dispararles algunos tiros, y como eran ya las 4 de la tarde resolví, mientras que la otra columna seguía su camino hacia Oló, hacer una marcha de flanco, y atravesando un profundo valle y la cuesta de Calders dirigirme a ésta villa. Éste movimiento me proporcionó de que hallándose ”Caragol” con unos 500 hombres en éste punto descuidado [Calders], pues ignoraba mi marcha, fué atacado por mi vanguardia, causándoles tal dispersión, que hasta algunos tiraron los fusiles; tomaron varias direcciones, pero ya eran las 7 de la noche y aún los perseguian los Cazadores del Partido, Con motivo de la oscuridad de la noche no puede saberse la pérdida que tuvieron. Por nuestra parte no hubo novedad. Hoy serán perseguidos con el solo fruto de causarles una considerable baja por los muchos que les desertan aprovechando la dispersión. Me consta que el terror pánico les acompaña siempre y hallo por imposible el que aguarden choque alguno. En Moyá, 10 de noviembre de 1822. General Antonio Rotten

Tot i l’inicial victòria de les tropes liberals d’Espoz y Mina, el mes d’abril de 1823 van travessar els Pirineus les tropes franceses conegudes com “Cent Mil fills de Sant Lluís”, que derrotaran als liberals i tornaran a implantar l’absolutisme monàrquic de Ferran VII. Aquesta Guerra Reialista de 1820-1823 va ser la primera de les guerres civils que es produiran al llarg dels segles XIX i XX.

Tropes liberals d’Espoz y Mina a Catalunya durant la guerra civil de 1820-1823

Read Full Post »

Fa un cert temps l’amic Sergi Pich ens havia advertit de l’existència a Calders, a tocar d’una coneguda casa pairal, d’una bassa d’aigua on aquesta sempre era de color vermellós. Com que el fet no era gaire habitual i molt poc conegut, varem posar aquesta “descoberta” en coneixement de membres de la Institució Catalana d’Història Natural que, de seguida, es van mostrar molt interessats per aquesta singular bassa bo i manifestant l’interès científic que la mateixa podia tenir ja que són molt poques les que es coneixen amb aquestes característiques del color vermell. Una vegada fetes les pertinents analítiques i comparacions, el biòleg Jordi Badia destaca que l’esmentada bassa és d’un interès científic molt gran ja que solament a l’estany Cisó s’han trobat característiques similars a les de la bassa de Calders.

El mateix Badia ens explica que el color vermellós que agafa l’aigua, de forma permanent, es deu a uns bacteris fotòtrofs del sofre que s’adapten i viuen en aigua anòxica i que li donen aquest peculiar color. Aquests bacteris vermells dels sofre es caracteritzen per tenir un sistema fotosintètic diferent del de les plantes i dels cianobacteris. El seu pigment principal és la bacterioclorofil·la a, de color vermell, no cal dir-ho. A la seva fotosíntesi, els bacteris vermells del sofre no utilitzen com a donador d’hidrogen i d’electrons l’aigua (H2O) tal com fan les plantes, sinó l’àcid sulfhídric (H2S); en conseqüència tampoc desprenen oxigen (O2), sinó que dipositen sofre (S) o sulfats (SO4) minerals. Els bacteris vermells del sofre viuen en aigües completament anòxiques –és a dir sense oxigen-, quietes, il·luminades i amb aportació de matèria orgànica. De la descomposició de la matèria orgànica per mitjà d’altres bacteris residents al sediment en surt una petita quantitat d’àcid sulfhídric, un gas que es dissol a l’aigua i li dóna la característica pudor de font termal o d’ous podrits. A la bassa roja de Calders, la matèria orgànica prové de les fulles que cauen dels esponerosos llorers que l’envolten i amaguen i, també, dels desaigües del mas proper.

Aquesta antiga bassa, de paret de pedra, reprodueix a escala menor l’ecosistema bacterià de l’estany Cisó, proper al de Banyoles, i model estudiat intensament per limnòlegs i ecòlegs microbians. Aquests ecosistemes són una finestra als inicis de la vida en una Terra embolcallada d’una atmosfera sense oxigen, a l’eó Arqueà, fa 3.000 milions d’anys. La fotosíntesi, és a dir el mecanisme metabòlic per capturar l’energia de la llum solar, va ser inventat realment pels bacteris del sofre. Milers de milions d’anys més tard, quan l’àcid sulfhídric començava a escassejar, els cianobacteris van donar el pas d’utilitzar l’aigua, molt més abundosa a la Terra, com a inici de la cadena fotosintètica que coneixem ara. L’evolució hagués pogut seguir amb el model de fotosíntesi dels bacteris vermells del sofre com a camí de més èxit; llavors el color dominant avui als boscos i als prats no seria el verd de la clorofil·la, sinó el porpra que llueix la bassa roja de Calders.

La singular Bassa Roja de Calders, envoltada de vegetació (Foto: Sergi Pich)

El color vermellós d’aquesta Bassa es deu a uns bacteris que ens fan retrocedir fins als orígens de la vida damunt la Terra (Foto: Sergi Pich)

 

Read Full Post »

Fotografies del 1959 de les germanes Torra Puigdellivol en que es pot veure el monument als “Caidos” del bàndol franquista de la guerra civil. Aquest monument va estar ubicat just al davant de l’entrada de l’actual Centre Civic. Amb la reinstauració de la democràcia es va rebaixar l’alçada i es van treure les plaques conmemoratives per mantenir-lo com a font pública. Amb la remodelació de la Plaça de l’any 2007 es va acabar el seu desmuntatge. A la fotografia inferior es pot observar un detall de les plaques dels laterals del monument.

Read Full Post »

La calderina Font Calda, a més a més d’abastir d’aigua al municipi de Navarcles, també va ser, en el seu dia, objecte d’estudi per fer arribar el seu cabal fins al poble de Sant Fruitós de Bages. Efectivament, el 12 de març de 1927 l’alcalde de Sant Fruitós de Bages, Josep Sala, presentava al seu Ple municipal el projecte de portada d’aigües de la Font Calda de Calders fins a St. Fruitós dient: “…estas aguas estan situadas a 7 kilómetros del pueblo y son necesarias para su traslado 240.000 pesetas para que se pudiese llevar a cabo y si el pueblo supiera darse cuenta del enorme beneficio que  este gigantesco proyecto representa, de la higiene que infundiria al servicio de las aguas potables, no debería negar su apoyo que podrá traducirse, a lo sumo, en una peseta anual por habitante. El manantial de Fontcalda da 50 litros de agua por habitante y unos 32.400 litros por hora o unas 388 plumas por dia y que el pueblo no gasta ni unas cien…

Tot i que el projecte va ser aprovat per la Diputació de Barcelona i per la División Hidràulica del Pirineo Oriental, la forta tensió política local que es vivia en aquell municipi durant la Dictadura de Primo de Rivera, va fer que els contribuents boicotegessin el projecte i s’hagués d’aparcar la seva execució. El problema de l’abastament d’aigua potable al poble de Sant Fruitós quedarà resolt definitivament l’any 1933 quant l’alcalde, Àngel Tañà, aconseguia que la Junta de la Sèquia de Manresa autoritzés el proveïment del poble mitjançant l’aprofitament del pas de l’antic canal medieval pel sector de Sant Iscle i l’Agulla.

Read Full Post »