Archive for the ‘Patrimoni’ Category

Flos i Calcat (1906)

Flos i Calcat (1906)

Informe Roca (2001)

Informe Roca (2001)

El proper diumenge 22 de març els calderins i calderines tenim l’oportunitat d’optar per millorar la prestació de serveis, d’augmentar les perspectives de futur socials i econòmiques i de mancomunar i ordenar el nostre territori més immediat. A la vegada, també, la possibilitat de retornar el municipi a la realitat històrica, social, econòmica, geogràfica, etc que la majoria de propostes de divisió comarcal i territorial que s’han planificat al llarg de la història de Catalunya, excepte en l’actualitat, sempre ha reconegut: la comarca del Moianès.
Sense entrar en la discussió de la millora de prestació de serveis, de possibilitats econòmiques i de desenvolupament, d’ofertes laborals, d’ordenació i preservació territorial, de desenvolupament turístic sostenible, etc., que l’existència de la comarca del Moianès suposaria per al municipi de Calders, i que es pot evidenciar amb la simple comparació de dades actuals econòmiques i socials entre els municipis del Moianès i els serveis prestats pel Consorci del Moianès i les dades i serveis directes prestats pel Consell Comarcal del Bages als mateixos municipis, farem solament un breu repàs i recull de la multitud de propostes de divisió territorial que han existit a Catalunya en les quals, i en la seva pràctica totalitat, sempre ha aparegut la realitat i necessitat d’existència de la comarca del Moianès.
Ja l’any 1590, en la primera llista de comarques que es coneix del principat de Catalunya feta per l’humanista barceloní Francesc Calça esmenta la comarca del “Modilianesium”. Al llarg del segle XVII són diferents els tractats geogràfics de Catalunya que esmenten l’existència de la comarca del Moianès, des del teòleg Onofre Manescal (1602) fins al noble Esteve de Corbera que en la seva obra “Cataluña Ilustrada”, editada a Nàpols l’any 1678, esmenta l’existència de “el Moyanés”, sense oblidar-nos del jurista manresà Lluís de Peguera que l’esmenta en el seu llibre “Pràctica, forma y stil de celebrar Corts generals a Catalunya” (1632) i de l’existència, també, al llarg d’aquest segle de la sotsvegueria de Moià.
Durant el segle XVIII, el corregiment de Manresa es subdivideix en les sotsvegueries de Berga, Lluçanès i Moianès. En el mapa de Catalunya de Josep Aparici, realitzat l’any 1708 i editat el 1720, també hi apareix la comarca del Moianès, a l’igual que en els documents de la Junta de Comerç de Catalunya, les primeres divisions eclesiàstiques o els treballs i estudis per a la divisió corregimental a partir del Decret de Nova Planta.
Amb l’arribada del segle XIX el Moianès està present en totes les propostes de nova divisió territorial (sotsvegueria i cantó del Moianès, 1810), municipal (alcaldia major de Moià, 1829) i eclesiàstica (arxiprestat del Moianès, 1854) a l’igual que en les propostes dels partits republicans i federalistes. A partir de la renaixença cultural i política del catalanisme, la comarca del Moianès apareix i s’accepta, excepte en una proposta de Josep Mª Rendé, de l’any 1924, en tots els treballs i propostes de comarcalització elaborades a partir del 1892 per la Unió Catalanista (Bases de Manresa) fins el 1936 passant pels treballs de Norbert Font (1897), la Cartografia Comarcal Salvat (1904), Flos i Calcat (1906), Carreras Candi (1907), Pere Blasi (1916), l’avantprojecte de divisió territorial de la Mancomunitat de Catalunya (1919), Marià Faura (1919), Cèsar August Torres (1926), la divisió per a l’estudi de la masia catalana (1927), el projecte de República Catalana aprovada a l’Havana sota la presidència de Francesc Macià (1928), Josep Iglesias (1930), el nomenclàtor de pobles i poblats de Catalunya del CEC (1931), l’”Àlbum Meravella”, de Pere Pujol (1933) etc.
Tot i que en les respostes dels ajuntaments a la pregunta “A quina comarca penseu que pertany el vostre poble?” feta els anys 1931-1932, i que serà la base de la proposta de divisió comarcal feta per Pau Vila i aprovada per la Generalitat Republicana el 1936, ja sortia i s’indicava l’existència de la comarca del Moianès, el cert és que finalment, la mateixa va “caure” del redactat definitiu de l’any 1936. Aquella “eliminació sobtada”, de la comarca del Moianès per part de la Generalitat Republicana, qüestionada per molts geògrafs, polítics i intel·lectuals, no va evitar la voluntat de la seva població de seguir reivindicant una realitat evident que la legislació territorial amagava. Fins i tot la proposta de divisió feta per Pere Blasi l’any 1954 per al Ministerio de la Gobernación mantenia la comarca del Moianès a l’igual que la divisió territorial feta pel Ministerio de Agricultura l’any 1978.
Ja en l’època de la Generalitat restaurada, l’any 1981 el treball dels geògrafs Lluís Casassas i Joaquim Clusa mantenia i reivindicava la necessitat de la comarca (dita aleshores municipalia) del Moianès. L’any 1987, però, la Generalitat restaurada va optar per incorporar la mateixa divisió comarcal establerta gairebé 100 anys abans i que en res responia a la nova situació social de l’època. L’ajuntament de Calders, juntament amb la majoria dels actuals 10 municipis del Moianès, van qüestionar aquella divisió i van reivindicar oficialment la creació i existència de la comarca del Moianès. Des d’aleshores fins a l’actualitat, ni les aprovacions per Ple municipal feta en tres ocasions per l’ajuntament de Calders i la resta de municipis, ni el Pla Territorial del 1995, ni l’Informe Roca (2001), ni la sol·licitud oficial presentada al Parlament de Catalunya l’any 2011, amb l’aprovació de les comissions jurídica i tècnica del mateix Parlament, han fet canviar aquella antiga i obsoleta divisió territorial existent que en res respon a la realitat social, econòmica, històrica, geogràfica, cultural, etc. ni a les necessitats que la població dels 10 municipis requereix i demana a dia d’avui i en ple segle XXI. Esperem que a partir del proper dia 22 de març es pugui tornar a la normalitat i encetar un futur amb moltes més possibilitats que les actuals.

Anuncis

Read Full Post »

Al final del carrer Moià, gairebé al davant de Cal Paloma, va existir fins l’any 1936 una capella dedicada a Sant Marc. Aquesta capella, que sembla havia tingut notable veneració per part de la població de Calders, celebrava una petita festa el dia de Sant Marc (25 d’abril) que consistia en una modesta processó que anava des de l’església parroquial, a la Plaça, fins al lloc on s’ubicava la capella, es feia un ofici de rogatives, es repartia el panet beneit i, alguns anys, fins i tot hi havia un petit ball popular.
Aquesta processó era continuadora de les antigues “tres processons” (també dites lledànies) que en el món rural es feien el dia de Sant Marc i que consistien en fer tres processons dedicades la primera a preservar les herbes, la segona la collita de grans i cereals i la tercera la vinya i els fruiters. Sant Marc era molt invocat en el món rural i agrari català com a protector de les collites davant de les plagues de llagosta o els temporals que podien malmetre la collita (recordeu la dita davant les fortes tempestes de “Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara no ens deixeu”).
El juliol de 1936, iniciada ja la guerra civil, la imatge de la petita capella va desaparèixer i es va acabar el culte. Molts anys més tard, en el mateix lloc, va construir-s’hi un habitatge particular.

Plànol d'època amb l'esment del lloc on era la capella de Sant Marc.

Plànol d’època amb l’esment del lloc on era la capella de Sant Marc.

Foto 2

Read Full Post »

Gràcies a la sempre destacada tasca que realitza el Consorci del Moianès, i en aquest cas concret també la contribució dels ajuntaments de Calders, Collsuspina i Moià, en els propers dies es començaran els treballs d’arranjament i consolidació del Camí Ral de Manresa a Vic al seu pas pel Moianès. La recuperació dels tradicionals i antiquíssims 36 quilòmetres que van des del coll de La Pollosa al Pont de Cabrianes  permetran preservar-ne la seva funcionalitat, les característiques arquitectòniques, socials i culturals i, a la vegada, recuperar-ne els seus valors patrimonials propis d’aquest territori. Els treballs previstos inclouen l’eixamplament d’alguns trams, l’arranjament dels trams de paviment o de murs laterals malmesos, la neteja i desbrossada de la vegetació al llarg del recorregut, i la corresponent senyalització.

A diferència de la recuperació, ja fa molts anys, del camí ral de Vic a Olot, finançat íntegrament per la Generalitat, el tram continuador del mateix camí ral, seguint de Vic fins a Manresa, no es va incloure en aquest procés de recuperació de l’històric traçat i, a més a més, l’any 2010, la Conselleria d’Innovació, Universitats i Empresa va beneir, promoure, pagar i apadrinar un traçat del Camí de Sant Jaume des del Port de la Selva i La Jonquera fins a Montserrat que el seu conseller, el manresà Josep Huguet,  el definia com a exemplar ja que “s’han tingut en compte criteris com el respecte als grans itineraris històrics” o, també, que “l’objectiu bàsic ha consistit en oferir una ruta amb tradició”. Doncs bé, la tradició del camí ral de Manresa a Vic, o la provada i real existència d’un dels més importants eixos de comunicació de Catalunya documentat des de l’antiguitat, no van servir de res per a fer un producte que, des de Vic per a anar a Manresa obviés l’autèntica i tradicional via de comunicació existent i, per contra, fes una forçada marrada cap a Santa Eulàlia de Riuprimer, L’Estany, Artés i Navarcles. Una ruta “alternativa” postissa, inventada i falsa, sense cap fonament històric, cultural ni tradicional ja que mai, fins a aquest projecte irreal del Camí de Sant Jaume al seu pel Moianès, havia existit aquesta “ruta”. De la munió de mapes d’època existents, en tots ells es reflecteix el camí ral del Pont de Cabrianes a Vic passant per Calders, Moià i La Pollosa i en cap d’ells, en cap, l’actual i forçat traçat del camí de Sant Jaume.

Per reblar el clau d’aquest despropòsit històric, patrimonial i cultural la mateixa guia editada l’any 2010 per la Conselleria reconeix que “Hi ha la possibilitat de desviar-se als pobles de Santa Maria d’Oló i Calders, que queden pròxims a la ruta, però si es va ben proveït d’aigua i aliments el desviament és innecessari”. Doncs d’alguna cosa més hauran d’anar proveïts aquests viatgers del segle XXI si fan cas a aquests consells ja que no trobaran referenciat cap establiment comercial ni hoteler a Artés i si en canvi, precisament, a Calders (fins a 5 n’esmenta la guia), potser perquè des de sempre el pas habitual i natural ha estat per Calders.

Precisament aquesta guia de referència en l’ús del Camí de Sant Jaume diu de Calders, a la pàgina 132, que “ travessat el poble d’Urbissol” (no calen comentaris), podem desviar-nos per arribar a Calders , un poble “situat prop del camí ral de Vic a Manresa” (p. 130). Prop no, ja que està partit i creat just a sobre del propi camí ral. Ara bé, no cal extranyar-se de res, ja que si també aquesta mateixa guia ens diu que “La història del poble està lligada a la del seu castell, les ruïnes del qual s’enlairen en el punt més elevat de la vila”, confonent el Puig amb el castell i obviant que el poble neix i creix justament per l’existència del camí ral, res ens ha de sorprendre de la frivolitat amb que alguns han tractat i segueixen tractant la història, el patrimoni i el turisme cultural del nostre país.

Gràcies a la recuperació i consolidació que ara es farà de l’antic camí ral de Manresa a Vic esperem que algú amb dos dits de front es decideixi, finalment, a difondre l’autèntic i real camí que tothom utilitzava, peregrins i no peregrins, per anar de Manresa a Vic.

Mapa del Comte de Darnius (1716) on s'aprecien els principals camins existents a l'època i la cruïlla de camins que hi havia ja aleshores a Calders.

Mapa del Comte de Darnius (1716) on s’aprecien els principals camins existents a l’època i la cruïlla de camins que hi havia ja aleshores a Calders.

Traçat del Camí Ral de Manresa a Vic sobre el plànol de Ramon Yndar (1829) "Nueva Descripción del Principado de Cataluña"

Traçat del Camí Ral de Manresa a Vic sobre el plànol de Ramon Yndar (1829) “Nueva Descripción del Principado de Cataluña”

 

Read Full Post »

L’any 1942 l’ajuntament de Calders va procedir a enderrocar “…la ex Casa Consistorial por hallarse en estado ruinoso. El importe asciende a 5.368 pesetas…”. A la vegada que s’enderrocava l’antic ajuntament, situat davant per davant de l’actual (vegeu plànol adjunt), s’aprofitava per alinear la façana i fer un nou projecte d’edifici municipal.

Aquest nou edifici que havia de construir-se en el mateix espai que ocupava l’antic, a tocar de Cal Ribas, havia de tenir, i pensem que estem a l’any 1942, “…todo el confort moderno, aunque con austeridad, con viviendas para el elemento oficial (…) la urbanización de la Plaza del Caudillo, el arreglo de las calles y caminos adyacentes, la construcción de una fuente pública majestuosa y solemne…”. Mentrestant l’ajuntament, instal·lat a l’edifici situat entre Ca la Marieta i Cal Torra, on ja hi havien les escoles públiques de l’època, esperava poder aconseguir l’important volum d’inversió i de diners que representava poder tirar endavant aquest agosarat projecte. Finalment, essent conscients de les penúries socials i econòmiques del moment, el projecte es va desestimar i es va optar per condicionar i habilitar de forma més definitiva l’espai que, encara avui, s’utilitza i que aleshores ja era de propietat municipal.

El nou edifici que es pensava aixecar tenia tres nivells, amb dues façanes. La planta baixa i al primer pis es destinarien a ubicar-hi totes les dependències i oficines municipals, amb grans obertures, finestrals i balcons als angles de les façanes. Al segon pis hi aniria l’habitatge del secretari, amb 4 habitacions, menjador, cuina i sala d’estar. Tot un luxe per als temps que corrien. En aquell any 1942, era alcalde de l’ajuntament de Calders, en Fidel Font Cots i el secretari, en Josep Huix Rovira. En el pressupost municipal de l’any següent, el 1943, consta com a propietat municipal l’edifici de l’ajuntament (on encara està actualment) i un “…solar frente al actual ayuntamiento y adyacente a la casa Ribas…”. És a dir, es va enderrocar l’antic ajuntament, però l’espaiós edifici del nou ajuntament ja no es va arribar a edificar.

calders-p2calders-plano1

 

 

calders-p3

 

 

Read Full Post »

Les tombes de Pertegàs.

El jaciment arqueològic de Pertegàs, situat a prop del mas enrunat del mateix nom, era conegut parcialment fins l’any 2007 ja que existia una referència d’Antoni Daura, Joan Galobart i Jordi Piñero de l’any 1995 on solament es feia referència a l’existència de set tombes en cista de lloses col·locades paral·lelament, orientades est-oest, obertes i violades. Després de les campanyes d’excavació dels anys 2007 i 2008 el nombre de tombes identificades arriba gairebé a la trentena. En aquelles dues campanyes d’excavacions arqueològiques es va delimitar l’extensió del jaciment, es va acabar d’excavar les estructures identificades i es va documentar altres possibles restes arqueològiques presents en aquest jaciment i de les quals es desconeixen tant la seva filiació com la seva potència estratigràfica. Aquelles intervencions arqueològiques van permetre conèixer en profunditat una necròpolis que va aportar noves dades sobre el poblament entre l’Antiguitat Tardana i l’Alta Edat Mitjana en aquesta zona.

Els treballs realitzats per l’equip format per dos arqueòlegs i una antropòloga van donar el seu fruit en poder localitzar i documentar un total de 27 tombes, algunes pertanyents a adults i d’altres a individus infantils. Les tombes estan formades per un retall inicial aproximadament rectangular efectuat en el sediment i en la roca mare, el qual és folrat en tots els seus laterals per grans lloses de pedra que conformen una caixa mortuòria, falcada a vegades amb terra i petites pedres. També es va poder constatar la reutilització de diverses tombes, tal i com ho demostra la presència, normalment als peus del darrer enterrament, de les restes d’altres individus enterrats anteriorment.

Per la documentació de les restes òssies dipositades en l’interior de les tombes i pel material arqueològic localitzat, entre el que destaca un anell de bronze i una sivella de ferro pertanyent a un cinturó, la cronologia del jaciment es situaria en un ventall cronològic que podria situar-se entre els segles VI i IX, en època altmedieval, entre la fi del món romà i l’adveniment del feudalisme.

Pertegàs 1

Pertegàs2

Pertegàs 5

Pertegàs 4

Read Full Post »

Postal de la Plaça Major de Calders, encara per asfaltar i urbanitzar,  datada a l'entorn del 1970. Les teulades de l'església de Sant Vicenç encara no s'han restaurat i s'observen els atapeïts arbres del jardinet del monument als "caidos".

Postal de la Plaça Major de Calders, encara per asfaltar i urbanitzar, datada a l’entorn del 1970. Les teulades de l’església de Sant Vicenç encara no s’han restaurat i s’observen els atapeïts arbres del jardinet del monument als “caidos”.

Read Full Post »

2012 001

La Fàbrica o colònia de Bellveí,  situada entre el Molí del Castell i el del Blanquer, va fundar-se l’any 1890 per iniciativa de Miquel Vila, de la casa de Bellveí, casat amb Anna Solervicens, pubilla del Mas Solervicens, de Navarcles, i propietaris dels terrenys. La fàbrica aprofitava la resclosa d’un antic molí per fer funcionar una turbina hidràulica que donava 20 CV. La marxa del negoci, però, no va ser prou satisfactòria i l’any 1919 es traspassava la propietat de  la fàbrica a la nova societat dita “Centelles, Codó i Cia.”, al darrera de la qual hi intervenia, també, l’empresari manresà Joan Jorba i Rius.

Al costat de les petites naus de la fàbrica, una de telers i una de tint, si va intentar bastir una petita colònia obrera composta d’habitatges per a les famílies dels treballadors, botiga i altres serveis, que no va reeixir. L’any 1933 es va dissoldre la societat i el 1935 es va traslladar la maquinària a la fàbrica de Calders (inaugurada el 1925).

En aquesta imatge facilitada per Rosa Coll, i publicada a la Revista Ilustrada Jorba de l’any 1932, podem veure una vista aèria del conjunt d’edificis que configuraven aquesta instal·lació industrial tèxtil. A la part inferior dreta de la mateixa es pot observar el pont i la popular Font de Bellveí, amb les emblemàtiques taules rodones realitzades amb antigues pedres de molí.

Read Full Post »

Older Posts »