Archive for the ‘Cultura popular’ Category

El “lascivo Camats”.

En els darrers temps i entre cert sector del periodisme i dels escriptors joves torna a esmentar-se sovint una cita anecdòtica del reconegut Eugeni Xammar i Puigventós (Barcelona, 1888- L’Ametlla del Vallès, 1973), periodista, escriptor i diplomàtic de carrera. Aquest, després de treballar a diferents diaris de prestigi (La Veu de Catalunya, La Publicitat, El Sol, etc.) va esdevenir, durant la guerra civil, agregat cultural de l’ambaixada republicana a París per, més tard, convertir-se en funcionari de les Nacions Unides, fet aquest que el va permetre viatjar per arreu del món. L’any 1974, de manera pòstuma, van editar-se les seves memòries fruit de les converses amb Josep Badia i Moret sota el títol “Seixanta anys d’anar pel món”, que va obtenir el premi Crítica de Serra d’Or.

Aquest llibre pòstum de memòries és esmentat, com s’ha dit, per escriptors i periodistes contemporanis (Jordi Puntí, Xavier Miret, Oriol Fuster, etc.) i, molt especialment, per un passatge que fa referència a un fet que entre la història i l’anècdota arriba a la notícia de successos de component sexual i que es produeix de ple a Calders. En efecte, Eugeni Xammar esmenta fent referència al seu pas per la redacció del diari “La Publicitat”  “…estava situat en un casalot del carrer de Barberà, on el diari tenia instal·lada la impremta, adjunta a una sala de redacció sòrdida […]. L’ornament principal d’aquesta sala era un quadret esquifit amb un marc elemental de fusta que guardava sota un vidre, cagat per les mosques, una gasetilla retallada ja feia molts anys d’un número del diari pertanyent encara al segle XIX i que textualment deia això: “En el kilómetro 14 de la carretera de Manresa a Vich la guardia civil detuvo ayer a un individuo llamado Camats que practicava actos deshonestos con una burra que no era de su propiedad. De haber estado presente el propietario de la burra mal lo hubiese pasado el lascivo Camats”. El “lascivo Camats” era considerat com un dels avantpassats de la redacció i gaudia de tots els respectes que li eren deguts. D’ençà que vaig descobrir la seva existència fins avui jo he estat un propagandista infatigable de “lascivo Camats” i durant els anys de la República, amb el plorat i enyorat Josep M. Planas (fa referència a l’eminent periodista nascut a Manresa el 1907 i assassinat a Barcelona el mes d’agost de 1936) vam concebre el projecte de bastir en un indret escaient del quilòmetre 14 de la carretera de Manresa a Vic un modest monument a la immortal memòria del “lascivo Camats”, obra per a la qual comptàvem amb el concurs desinteressat de l’escultor Dunyac”.(Josep Dunyac i Sala, escultor català nascut a Barcelona el 1886 i mort el 1957).

Aquesta coneguda referència, va succeir doncs, al Km. 14 de la carretera de Manresa a Vic, entre el Mont-ros i el Torrent Fondo, al terme municipal de Calders. Per la poca informació que en donaven els diaris de finals del segle XIX sabem que es tractava d’un pagès anomenat Josep Camats, “vecino del pueblo immediato al lugar de los hechos” i que, per tant, seria veí de Calders i que va “consumar” el seu delicte al seu propi terme, encara que la noticia original sembla escandalitzar-se més pel fet de que la burra no era seva que no pas pel propi fet de “l’acte deshonest”. Es desconeix qui era el propietari de la burra, però si encara voleu afegir-hi més morbositat a aquesta noticia cal saber que la casa pairal familiar d’Eugeni Xammar, Can Xammar de Dalt, a l’Ametlla del Vallès, on va morir, va ser venuda anys més tard a Joan Millet i Pagès, tiet de Fèlix Millet. Aquest últim va esdevenir-ne propietari i, la torre en qüestió, és la fampsa torre on en Fèlix Millet va fer-hi unes importants reformes i transformacions a compte de la Fundació Palau de la Música. Del “lascivo Camats” a l’espavilat Millet.

El quilòmetre 14 de la carretera de Manresa a Vic, arribant a Calders, lloc dels fets explicats per Eugeni Xammar.

El quilòmetre 14 de la carretera de Manresa a Vic, arribant a Calders, lloc dels fets explicats per Eugeni Xammar.

Anuncis

Read Full Post »

En acabar la guerra civil espanyola (1936-1939) un bon nombre de soldats i població civil del bàndol perdedor que a més a més de la pròpia derrota van haver de patir l’exili forçat a diferents països europeus, es van trobar, també, amb la persecució política i social de l’Europa feixista. Alguns d’ells varen ser internats de forma arbitrària en camps de concentració i en camps de treball i, finalment, en camps d’extermini.

Dins de la llarga llista de catalans que van viure i patir aquelles massives deportacions hi havia el calderí Secundí Pintó i Cortina, nascut el 8 de setembre de 1901 al carrer Raval. Era fill de Sebastià Pintó Vilavendrell, d’Artés, i de Maria Cortina Busquets, de Calders. Va ser fet presoner a finals de 1940 a França i internat al camp de presoners o stalag XVII-B de Krems-Gneixendorf (Àustria). El 29 de desembre de 1941 va ingressar al camp de treball i extermini de Mauthausen (Àustria), amb el nº de presoner 29693. El 8 de novembre de 1942 van traslladar-lo al camp d’extermini de Dachau (Alemanya). Malgrat totes aquestes circumstàncies, va ser un dels afortunats que va poder sobreviure. Va ser alliberat de Dachau el 19 d’abril de 1945 i va morir a Artés l’any 1982.

No tanta sort va tenir Rafael Catot i Salas, nascut a Monistrol de Calders el 10 de febrer de 1910. Va ser fet presoner i internat inicialment al camp de presoners V-D d’Estrasburg (França). El 13 de desembre de 1940 va ser deportat al camp d’extermini de Mauthausen (Àustria), va ser registrat amb el nº de presoner 4696 i va morir a la cambra de gas l’11 de maig de 1942.

11

Read Full Post »

Aquest diumenge, 7 de juliol arribarà puntualment a Calders, com cada any, l’autobús de “La Vallesana”. Té prevista la sortida de Sabadell a 2/4 de 8 del matí, arribada a Calders cap a 2/4 de 9 i a Sallent a les 8.55.  Al cap de cinc minuts d’haver arribat a Sallent, a les 9 en punt, farà el retorn  en sentit invers passant per Calders a les 9.25, seguirà de nhou fins a Sabadell….i fins l’any vinent que repetirem la comedieta.

Podeu trobar més informació a https://calidoscopicalderi.wordpress.com/2013/03/23/lautobus-de-la-vallesana/

Bitllet de La Vallesana, entre Sabadell i Sallent, per Calders, del seu servei anual i únic de l'any 2007.

Bitllet de La Vallesana, entre Sabadell i Sallent, per Calders, del seu servei anual i únic de l’any 2007.

Read Full Post »

A finals del segle XIX i començaments del segle XX el municipi de Calders tenia diferents establiments industrials que també es veien afectats per la forta conflictivitat social entre obrers i propietaris d’aquelles fàbriques. De les diferents circumstàncies d’agitació social que es va viure en aquells anys, esmentem la curiosa “vaga” que el mes de gener de 1895 es va produir a la fàbrica del Galobart. Les cròniques de l’època esmenten que el dia 22 d’aquell mes de gener, festa de Sant Vicenç i festa major d’hivern, algunes treballadores de Calders van quedar en situació de “…huelga forzosa en la que han quedado algunas operarias de Calders” i que va originar un “…gran descontento entre los moradores de éste vecindario por la huelga parcial ocurrida en la colonia Galovart, situada en nuestro término municipal”. Els fets es relaten de la següent manera “Ayer, dia de San Vicente, patrón del pueblo y fiesta tradicional hace muchos años, los encargados de la colonia no quisieron que hicieran fiesta las operarias de Calders, a pesar de que éste permiso ha sido otorgado todos los años. La autoridad local en vista de ésta novedad se personó en las primeras horas de la madrugada en la fábrica para persuadir a los encargados para que concedieran ese permiso, pero no lo logró”.

Davant de la situació de força en la que la propietat de l’empresa va situar-se “…se produjo una ligera agitación en los ánimos y a la una de la tarde resolvieron los padres de algunas operarias de Calders ir a buscarlas a la misma fábrica. Salieron todos de ésta a las tres y media  llegando a las fiestas del pueblo a las cinco en punto. La noticia ens fa veure que del Galobart al poble hi anaven sempre a peu, que hi estaven una hora i mitja i que les anomenades “operaries” haurien de ser molt jovenetes ja que són els pares els que van a buscar-les a la fàbrica. L’endemà al migdia, amb un intent de recuperar la normalitat “…entraban las operarias a ocupar sus puestos de trabajo y no les fué franqueada la puerta. Quedan 50 operarias en la calle”. Davant de la greu situació d’acomiadament de 50 treballadores en un petit poble com Calders l’ajuntament va enviar el dia 26 una comissió formada per l’alcalde, el secretari i alguns regidors a intercedir directament amb el propietari, que vivia a Barcelona.

El dia 28, sis dies després de la festa de Sant Vicenç, l’amo de la fàbrica “…en compañia del párroco y demas personas de valía de la población” declaraven i acordaven que el següent dilluns “…a primera hora de la mañana se incorporaran a sus respectivos puestos las operarias que estavan en hualga parcial forzosa de la colonia Galovart”. Acabava així una vaga de gairebé una setmana motivada per una greu situació social i de forta conflictivitat social que va esclatar pel fet puntual, gairebé anecdòtic, de poder assistir als actes de la festa major d’hivern.

1

Read Full Post »

La companyia de transports “La Vallesana” va fundar-se el 6 de març de 1914 amb aportacions de capital de diferents industrials i empresaris de Sabadell, Castellar del Vallès i Sant Llorenç Savall i el suport dels ajuntaments respectius per tal d’establir un servei d’autobús públic entre aquestes tres poblacions relligades per la carretera B-124. La companyia tenia les oficines al carrer Passeig, número 7, de Castellar del Vallès, i les cotxeres molt a prop, al carrer Passeig cantonada Mestre Ros. El mes d’abril de 1930 la companyia establia un nou servei directe entre Artés i Barcelona, per Calders, Monistrol de Calders, Sant Llorenç Savall, Castellar del Vallès, Sabadell, Barberà del Vallès i Cerdanyola del Vallès, seguint les actuals carreteres B-430, B-124, N-150 i C-17, amb un sol servei diari de baixada al matí cap a Barcelona i tornada a la tarda. El 7 de Juny del mateix any s’establiria un segon viatge, en aquest cas sortint al matí de Barcelona i tornant d’Artés a la tarda. Anys més tard la concessió de la línia s’ampliarà d’Artés fins a Sallent i, encara en una segona remodelació, la línia quedarà definitivament establerta entre Sallent i Sabadell per Artés, Calders, Monistrol i Sant Llorenç Savall.

Un dels primers vehicles històrics que va utilitzar aquesta popular companyia a la línia de Sabadell a Calders va ser un Òmnibus americà de la marca Dodge Brothers i que està conservat i preservat a la col·lecció de vehicles antics de l’empresa Sagalés. Aquest servei de “La Vallesana” va ser molt utilitzat per la població de Calders durant molts anys, fins que l’augment del nombre de vehicles privats i un cert abandonament del servei en aquesta línia van motivar la seva davallada fins a la pràctica desaparició a la dècada dels anys 1970. L’’any 1985 “La Vallesana” és comprada per l’empresa Martí i Renom  (Sarbus),  i s’integra a l’estructura d’aquesta companyia.  A dia d’avui “La Vallesana”, ara Sarbus, segueix donant servei d’una forma més simbòlica que pràctica a la línia Sabadell-Castellar del Vallès-Sant Llorenç Savall-Calders-Sallent amb un sol viatge anual (el primer diumenge de juliol) per al trajecte Sabadell-Calders-Sallent. Aquestes línies d’un sol viatge anual, existents encara en diferents indrets de Catalunya, tenen l’únic objectiu, normalment, de mantenir la concessió. Així que si voleu anar de Calders a Sallent o de Calders a Sabadell en transport públic i amb “La Vallesana”, recordeu que l’autobús passarà el primer diumenge de juliol (enguany el dia 7) cap a les 09.00 del matí en direcció a Sallent i cap a 2/4 d’11 de tornada a Sabadell. Ja sigui que aneu en una direcció o una altra, si voleu fer el viatge de retorn en la mateixa línia, però, haureu d’esperar a l’any següent.

Òmbibus de La Vallesana l'any 1927

Òmbibus de La Vallesana l’any 1927

Un dels primers vehicles  de "La Vallesana", l'any 1921 a Castellar del Vallès

Un dels primers vehicles de “La Vallesana”, l’any 1921 a Castellar del Vallès.

 

L'òmnibus Dodge Brothers, carrossat per l'empresa Caba, de Sabadell.

L’òmnibus Dodge Brothers, carrossat per l’empresa Caba, de Sabadell.

Bitllet de La Vallesana, entre Sabadell i Sallent, per Calders, del seu servei anual i únic de l'any 2007.

Bitllet de La Vallesana, entre Sabadell i Sallent, per Calders, del seu servei anual i únic de l’any 2007.

 

Read Full Post »

El_Bosquet_003

Sota la casa d’El Reguant, dins de l’actual terme municipal d’Artés, al límit amb el de Calders, però formant part de la parròquia de Sant Vicenç de Calders, havia existit fins a la dècada dels anys 1960 una casa de pagès anomenada El Bosquet. D’antiga tradició, aquesta casa va donar lloc als topònims encara actuals de El Bosquet, la Baga del Bosquet i el camí del Bosquet, que des de la casa d’El Reguant va a trobar el camí de La Vall, ja a la fondalada de la riera de Malrubí.

L’esmentada casa, per la seva proximitat, formava part de la parròquia de Calders i, de sempre, els seus estadants havien anat a escola a Calders. El 30 d’abril de 1934, els propietaris de les cases d’El Bosquet, La Ponça, El Mas, Ribatellada i Vilarmau van sol·licitar formalment la seva separació del terme municipal d’Artés i la seva adscripció al terme municipal de Calders fonamentant-ho els seus propietaris en que “…les cases i terrenys de la seva propietat i residència  estan molt mes aprop del casc de la població de Calders que nó del d’aquesta Vila i aixís ademés de la inmensa dificultat que tenim per obtenir cap servei dels que pot i deu prestar el municipi nostre, hi ha el gros inconvenient de que ni els nostres fills no tenen possibilitats d’assisitir a les Escoles d’aquesta població…”. Signaven la sol·licitud, per a la casa d’El Bosquet, Anton Saladelafont Cases com a propietari i Ignasi Trulls Vilarmau com a masover. El febrer de 1935, tornen a insistir i a reclamar la seva agregació a Calders i l’ajuntament de Calders ho accepta el mes de maig del mateix 1935, però no així el d’Artés. Aquest fet de no haver-se posat d’acord els dos municipis juntament amb l’esclat de la guerra civil el juliol de 1936 va abandonar aquesta proposta.

La casa d’El Bosquet va ser enderrocada totalment a finals dels anys 1960. Actualment gairebé no en queda cap rastre.

Plànol de l'expedient d'agregació de 5 cases d'Artés a Calders, entre elles El Bosquet, de l'any 1935.

Plànol de l’expedient d’agregació de 5 cases d’Artés a Calders, entre elles El Bosquet, de l’any 1935.

Read Full Post »

L’antiga església romànica de Sant Andreu de Calders és actualment un munt de ruïnes on solament queden dempeus les dues parets laterals. Tot i tenir el sostre esfondrat encara es poden observar alguns detalls del seu primitiu estil romànic a les parets i en part de l’absis, molt modificat posteriorment. El seu origen cal buscar-lo en la petita i dispersa població que hi havia a la vall del riu Calders, entre el terme del castell i el de Viladecavalls, i en els seus primers i antiquíssims masos. La primera referència que es coneix d’aquesta església és de l’any 1105, quant surt esmentada en un testament de Guillem Ramon de Calders on deixa testat que una vegada pagats tots els seus deutes, els diners que quedin es reparteixin entre les esglésies de Sant Pere de Vic, Sant Benet de Bages, Santa Maria de Segur i Sant Andreu de Calders. L’any 1193 torna a sortir esmentada en un nou testament, en aquest cas el de Pere de Calders.

La parròquia o termenal d’aquesta antiga església el formaven diferents masies de les quals, a dia d’avui, solament queden amb restes físiques les del Molí del Castell, Malniu, Comelles, Serramelera, Rubió, Bellveí, la Casa Gran de Bellveí i la mateixa rectoria de Sant Andreu. A meitats del segle XVII, quant es fa una profunda remodelació amb un estil que vol imitar el barroc, Sant Andreu ja consta com a església sufragània de la de Sant Vicenç entrant en un procés de decadència. L’any 1860, en el nomenclàtor del Bisbat de Vic ja surt esmentada solament com a capella, malgrat continuarà fent-s’hi missa de forma regular fins l’any 1875. Disposava originalment d’un altar major, dedicat a Sant Andreu, i dos altars secundaris dedicats a Sant Isidre i Santa Maria.

  • – Serra Coma, Roser “Els segles medievals s. IX-XIV”, dins de “Calders, un municipi entre el Pla de Bages i el Moianès “ (Calders, 1999)
  • – Villegas, Francesc “El Romànic del Bages” (Manresa, 1982)

1

2

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »