Archive for the ‘Tradicions’ Category

Al final del carrer Moià, gairebé al davant de Cal Paloma, va existir fins l’any 1936 una capella dedicada a Sant Marc. Aquesta capella, que sembla havia tingut notable veneració per part de la població de Calders, celebrava una petita festa el dia de Sant Marc (25 d’abril) que consistia en una modesta processó que anava des de l’església parroquial, a la Plaça, fins al lloc on s’ubicava la capella, es feia un ofici de rogatives, es repartia el panet beneit i, alguns anys, fins i tot hi havia un petit ball popular.
Aquesta processó era continuadora de les antigues “tres processons” (també dites lledànies) que en el món rural es feien el dia de Sant Marc i que consistien en fer tres processons dedicades la primera a preservar les herbes, la segona la collita de grans i cereals i la tercera la vinya i els fruiters. Sant Marc era molt invocat en el món rural i agrari català com a protector de les collites davant de les plagues de llagosta o els temporals que podien malmetre la collita (recordeu la dita davant les fortes tempestes de “Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara no ens deixeu”).
El juliol de 1936, iniciada ja la guerra civil, la imatge de la petita capella va desaparèixer i es va acabar el culte. Molts anys més tard, en el mateix lloc, va construir-s’hi un habitatge particular.

Plànol d'època amb l'esment del lloc on era la capella de Sant Marc.

Plànol d’època amb l’esment del lloc on era la capella de Sant Marc.

Foto 2

Anuncis

Read Full Post »

Calidoscopi-Carnestoltes 1905

Aquesta és una de les imatges més antigues que es coneixen de Calders. Està datada abans de l’any 1906 i correspon a una senzilla “rua” de Carnestoltes al carrer del Raval, just abans del Call de l’Hostal i al davant de Cal Planes. Fixeu-vos en el desnivell del carrer, que segueix la inclinació de la roca viva, i les disfresses estrafolàries del grup, amb 3 persones, alguna d’elles identificada, amb instruments (guitarra, acordió diatònic i timbal).

Read Full Post »

La companyia de transports “La Vallesana” va fundar-se el 6 de març de 1914 amb aportacions de capital de diferents industrials i empresaris de Sabadell, Castellar del Vallès i Sant Llorenç Savall i el suport dels ajuntaments respectius per tal d’establir un servei d’autobús públic entre aquestes tres poblacions relligades per la carretera B-124. La companyia tenia les oficines al carrer Passeig, número 7, de Castellar del Vallès, i les cotxeres molt a prop, al carrer Passeig cantonada Mestre Ros. El mes d’abril de 1930 la companyia establia un nou servei directe entre Artés i Barcelona, per Calders, Monistrol de Calders, Sant Llorenç Savall, Castellar del Vallès, Sabadell, Barberà del Vallès i Cerdanyola del Vallès, seguint les actuals carreteres B-430, B-124, N-150 i C-17, amb un sol servei diari de baixada al matí cap a Barcelona i tornada a la tarda. El 7 de Juny del mateix any s’establiria un segon viatge, en aquest cas sortint al matí de Barcelona i tornant d’Artés a la tarda. Anys més tard la concessió de la línia s’ampliarà d’Artés fins a Sallent i, encara en una segona remodelació, la línia quedarà definitivament establerta entre Sallent i Sabadell per Artés, Calders, Monistrol i Sant Llorenç Savall.

Un dels primers vehicles històrics que va utilitzar aquesta popular companyia a la línia de Sabadell a Calders va ser un Òmnibus americà de la marca Dodge Brothers i que està conservat i preservat a la col·lecció de vehicles antics de l’empresa Sagalés. Aquest servei de “La Vallesana” va ser molt utilitzat per la població de Calders durant molts anys, fins que l’augment del nombre de vehicles privats i un cert abandonament del servei en aquesta línia van motivar la seva davallada fins a la pràctica desaparició a la dècada dels anys 1970. L’’any 1985 “La Vallesana” és comprada per l’empresa Martí i Renom  (Sarbus),  i s’integra a l’estructura d’aquesta companyia.  A dia d’avui “La Vallesana”, ara Sarbus, segueix donant servei d’una forma més simbòlica que pràctica a la línia Sabadell-Castellar del Vallès-Sant Llorenç Savall-Calders-Sallent amb un sol viatge anual (el primer diumenge de juliol) per al trajecte Sabadell-Calders-Sallent. Aquestes línies d’un sol viatge anual, existents encara en diferents indrets de Catalunya, tenen l’únic objectiu, normalment, de mantenir la concessió. Així que si voleu anar de Calders a Sallent o de Calders a Sabadell en transport públic i amb “La Vallesana”, recordeu que l’autobús passarà el primer diumenge de juliol (enguany el dia 7) cap a les 09.00 del matí en direcció a Sallent i cap a 2/4 d’11 de tornada a Sabadell. Ja sigui que aneu en una direcció o una altra, si voleu fer el viatge de retorn en la mateixa línia, però, haureu d’esperar a l’any següent.

Òmbibus de La Vallesana l'any 1927

Òmbibus de La Vallesana l’any 1927

Un dels primers vehicles  de "La Vallesana", l'any 1921 a Castellar del Vallès

Un dels primers vehicles de “La Vallesana”, l’any 1921 a Castellar del Vallès.

 

L'òmnibus Dodge Brothers, carrossat per l'empresa Caba, de Sabadell.

L’òmnibus Dodge Brothers, carrossat per l’empresa Caba, de Sabadell.

Bitllet de La Vallesana, entre Sabadell i Sallent, per Calders, del seu servei anual i únic de l'any 2007.

Bitllet de La Vallesana, entre Sabadell i Sallent, per Calders, del seu servei anual i únic de l’any 2007.

 

Read Full Post »

22 de gener: últim dia de la setmana dels barbuts i diada de Sant Vicenç, patró de Calders. S’acaben els actes de la festa major d’hivern amb la missa solemne, a la 1 del migdia, i la posterior cantada dels Goigs de Sant Vicenç.  A les 2, tradicional Escudellada al Centre Cívic.

Que tingueu tots una bona festa major.

Goigs Sant Vicenç

Read Full Post »

Fa més de 100 anys, a les acaballes del segle XIX, Calders ja celebrava la seva Festa Major el segon cap de setmana del mes de setembre. De la lectura dels diferents programes d’actes que van de 1895 a 1905 es pot observar com eren i es vivien aquelles festes. A primera impressió es pot veure que la Festa Major ja durava dos o tres dies, però amb un gran espai de temps entre els diferents actes que es celebraven, que consideraríem pocs a dia d’avui.  Entre aquests actes els majoritaris i més habituals eren els oficis religiosos (oficis solemnes, misses i rosaris) així com les cercaviles amb les autoritats locals. No hi havia cap activitat específica per a la quitxalla, tampoc cap competició esportiva i únicament els balls eren l’esdeveniment més popular i concorregut pel veïnat i també per gent de Manresa i comarca, ja que s’anunciava que  “…para mayor comodidad de los forasteros que quieran asistir á dichos festejos, saldrán de Manresa carruajes á la una de la tarde directamente á Calders,..” arribant-hi just a l’hora d’inici del concorregut ball de tarda.

De la informació que ens dóna la lectura d’aquells programes d’actes podem destacar, també, dos esdeveniments actualment desapareguts, que bé podríem esmentar com a elements del costumari popular, tradicional o etnogràfic. Es tracta del “Llevant de Taula” i el “Ball de Coques”. El “Llevant de Taula”, tal com esmenta Joan Amades, consistia en que “…a l’hora de dinar […] les pavordesses o pubilles vestides amb llurs millors gales, anaven a seguir tota la població de casa en casa. Portaven una bacina d’argent amb una imatge de la Verge o del sant patró. Entraven al menjador de les cases que visitaven i posaven la bacina enmig de la taula. Tots els comensals se sentien obligats a tirar-hi una moneda…”. Aquest era un arcaic sistema de finançament de les Festes que, amb els anys, va passar-se a fer públicament a la Plaça, abans de dinar, i no casa per casa. En els programes que van fins a l’any 1904 encara s’esmenta la realització d’aquest acte que anirà desapareixent en els anys posteriors. Pel que fa al Ball de Coques (escrit literalment “Vall de cocas”), s’esmenta la seva celebració en els programes de 1895 i 1896, desapareixent en els posteriors. Es tractava d’una ballada popular que es feia, amb tonada de jota, “…a la sortida d’ofici o al capvespre a la llum de les teieres o de les graelles, però sempre a la Plaça. El ball de coques es coneix amb aquest nom perquè el ballador obsequia la parella amb una coca, que pot haver estat comprada o aconseguida en una subhasta. En tot cas, es tracta d’una fórmula que combina galanteig i prestigi social –per al ballador que adquireix la coca i per a la balladora que la rep. Quan les coques són encantades o subhastades abans de cada dansada, el fet d’adquirir-la dóna dret a començar el ball amb la parella triada, molts cops amb la coca a la mà. Evidentment, per a qualsevol noia era un honor sortir del ball de plaça carregada de coques. O ballar la darrera dansa, després de la subhasta de l’última. […] No cal dir que el resultat econòmic del ball de coques era assegurat i que, durant molts anys, la subhasta o venda de les coques fou una font d’ingressos cabdal per als organitzadors de les festes…”

Els balls de tarda i vespre es celebraven habitualment al “Salon Torra, de la Plaza”, tot i que el 1899 s’esmenta que es va fer al “grandioso salón de Manuel Ponsa”. Les orquestres que venien a Calders si estaven tots els dies ja que participaven en tots els actes que es feien al llarg de la Festa. “Los Vilas”, de Sant Feliu de Codines, la famosa “Los Noys”, d’Olesa de Montserrat (fundada el 1835) i la més econòmica de “Los Masanas” eren les habituals en aquelles dates.

Resumint, doncs, un programa normal o habitual de Festa Major, en els últims anys del segle XIX, podia tenir els següents actes, espaiats en dos o tres dies: Al matí: “repique general de campanas anunciando la proximidad de la fiesta”, a continuació cercavila “con acompañamiento del magnifico ayuntamiento hasta la iglesia parroquial donde presidirá  el Solemne Oficio y donde acompañará la referida orquesta”. A la sortida de l’Ofici del primer dia  ”LLevant de Taula”. A les 4 de la tarda “Rosario cantado, acompañado por la referida orquesta”. A les cinc de la tarda començava el Ball de tarda. Després de sopar, a les 10 de la nit, es solia fer un nou cercavila, aquesta vegada sense les autoritats municipals, que acabava amb un “sarao, serenata y baile de noche”.. L’endemà es feia, si fa no fa el mateix, “…se verificarán, con poca diferencia, las mismas funciones que en el día anterior, así religiosas como profanas…” amb la diferència que l’Ofici del segon dia estava dedicat als difunts d’aquell any i que a la sortida del mateix es ballava el “Ball de les Coques”. L’any 1904 s’incorporen al programa d’actes una “tronada y salva de morteros” i, fins i tot, “excursiones a las distintas fuentes de las inmediaciones”, potser precedents arcaics de l’actual castells de focs i la caminada popular?.

Parelles de balladors, amb les coques protegides sota el braç,  a punt de començar el Ball de Coques en un poble de Catalunya l'any 1903.

Parelles de balladors, amb les coques protegides a la mà o sota el braç, a punt de començar el Ball de Coques en un poble de Catalunya l’any 1905.

Ball de Plaça en un poble de Catalunya l'any 1899

Ball de Plaça en un poble de Catalunya l’any 1899

 

Read Full Post »

Un miracle a Calders?

Els orígens de la veneració cristiana a la Verge de Montserrat es perden en la nebulosa dels temps i la llegenda, sovint, es confon amb la realitat i en la diversitat de relats que ens han arribat i que cadascú, dintre de la seva fe, modela com millor desitja. Des dels remots inicis d’aquella advocació, aquesta devoció popular ha anat sempre lligada a una llarga llista de fets miraculosos o de taumatúrgia que la tradició popular l’hi ha atorgat i, sovint, exagerat. No obstant això, aquells fets, segons la litúrgia i jurisprudència catòlica, més destacats, provats o més creïbles i que si calia considerar com a miraculosos, es registraven i documentaven de forma sistemàtica. Entre aquests miracles acceptats i documentats, que serviran de base a la coronació canònica de la Verge de Montserrat i el seu santuari l’any 1881, n’hi ha un que va succeir a Calders l’any 1528.

Segons transcriu la “Revista Monserratina”, del mes de setembre de 1910,  els fets són els següents: “Habiendo salido a pescar Miguel Melchor, vecino de la villa de Calders, acompañado de Bernardo Melchor su hijo y otros amigos, llegados a la ribera del rio (Calders o Colarda a unos 32 Km. de este santuario) cerca de aquella villa, y poniéndose Miguel Melchor sobre una roca, teniendo más cuidado con sacar peces que con guardarse a si mismo, dio una peligrosa caída en parte donde había mas de 30 palmos de fondo. Pues como él no supiese nadar, ni los que con el iban pudiesen socorrerle, aunque el agua lo echó tres veces arriba, volvió a hundirse otras tantas abajo. Estuvo en ese peligro por espacio de un cuarto de hora, en el cual llamaba siempre á la Virgen gloriosa de Montserrat que le socorriese, hasta que Bernardo Melchor habiendo buscado con diligencia y amor de hijo una vara larga, llegó con ella, y tendiéndola á la parte donde su padre estaba, le asió y salió libre y sano, diciendo que Nuestra Señora de Montserrat le había ayudado, y que el tiempo que estuvo debajo del agua le parecía que estaba en su santa capilla; y dando todos gracias a Dios, vino Miguel Melchor á darlas a ésta santa casa, donde dejó en una tabla la memoria de este milagro, y lo publicó en presencia de testigos á 22 de julio de 1528”.

Veritat o no, exageració o no (30 pams de fondària al riu Calders són molts pams), aquesta és la transcripció literal d’un fet no històric però si de tradició popular. Com diuen en italià: “se non è vero, è ben trobato”.

Read Full Post »