Archive for the ‘Història’ Category

El mes de novembre de l’any 1992 l’empresa elèctrica catalana FECSA (absorbida i fusionada l’any 1996 dins del grup Endesa) va adquirir un terreny de gairebé 80.000 metres quadrats situats a tocar de la carretera de Manresa a Vic i del camí de la Colònia Jorba, a la confluència de les línies elèctriques d’alta tensió de Sallente-Sentmenat (400 KV) i Manresa-Vic (110 KV). Mesos més tard l’ajuntament de Calders rebia la informació extraoficial de que l’esmentada empresa, juntament amb REE (Red Eléctrica Española), pretenia construir-hi una “Estación Recceptora”.
L’esmentada instal•lació, tècnicament una subestació transformadora, destinada a elevar o reduir la tensió inicial generada, havia de servir per modernitzar i fer més eficient una de les principals línies de producció i distribució elèctrica de Catalunya, concretament la línia Sallente-Calders-Sentmenat. Aquesta línia, amb origen a la central reversible de Sallente-Estany Gento, al Pallars Jussà, (la primera central de bombeig pur que es va construir a Catalunya i que va entrar en funcionament l’any 1985) té una tensió de 400 KV. A partir de les subestacions de Calders i de Sentmenat es varia la seva tensió, mitjançant diferents transformadors i interruptors de potència, per tal de fer arribar el corrent elèctric als transformadors de distribució en baixa tensió per al seu consum final.
L’ajuntament de Calders va oposar-se, inicialment, a aquesta construcció donat el desconeixement del projecte que es tenia així com de les afectacions i conseqüències que podria tenir. Amb aquesta situació negativa inicial a l’espera de conèixer el projecte definitiu una vegada es presentés, FECSA i REE van aconseguir que el 16 de setembre de 1993 el govern central de Madrid declarés aquesta línia elèctrica i la construcció de la subestació de Calders “d’utilitat pública i estratègica”. Amb aquesta declaració l’ajuntament de Calders poca cosa tenia a dir-hi i, davant la nova situació creada, va optar per obtenir-ne les màximes garanties mediambientals i constructives i, a la vegada, garantir-se una important compensació econòmica.
El 24 d’octubre de 1993 es va fer una reunió informativa al Centre Cívic per a tots els veïns de Calders assumint-se la inevitabilitat de l’inici de les obres i la voluntat dels veïns d’obtenir-ne les millors compensacions i garantir una correcta construcció i un bon control del projecte. En aquesta línia el projecte inicial d’obres presentat per FECSA-REE va haver-se de transformar en la redacció d’un Pla Especial i la realització d’un estudi d’Impacte Ambiental que aleshores no era obligatori (va ser la primera vegada que es realitzava a Catalunya en obres de menys de 100 Ha). En el capítol econòmic es va acordar el pagament del 2 % del total de la inversió prevista (1.600 milions de les antigues pessetes) així com un cànon econòmic anual per un període de 10 anys (que es va aconseguir renovar l’any 2005 per dos anys més).
El mes de març de 1994 l’ajuntament de Calders va aprovar el Pla Especial presentat incorporant-hi les al•legacions presentades pel col•lectiu ecologista L’Alzina i per 5 particulars.
El 19 d’abril del 1994 la Comissió Territorial d’Urbanisme de Barcelona aprovava el projecte amb els informes favorables del Departament de Medi Ambient i acceptant 5 de les 6 al•legacions correctores presentades. Les obres es van iniciar d’immediat i el mes de novembre de 1994 va entrar en funcionament la subestació de Calders.
Des d’aleshores i fins a dia d’avui la subestació de Calders, totalment automatitzada i controlada des de la central d’origen a Sallente-Estany Gento, ha tingut diferents incorporacions de transformadors i interruptors, dins del mateix recinte original, per tal de garantir-ne una major capacitat transformadora i incorporar-se com a infraestructura energètica de primer nivell dins del Pla de l’Energia de Catalunya (2006-2015) de la Generalitat de Catalunya.

Vista de l'entrada principal a la subestació elèctrica de Calders

Vista de l’entrada principal a la subestació elèctrica de Calders

Detall del quadre de comandament de la central hidroelèctrica de Sallente-Estany Gento.

Detall del quadre de comandament de la central hidroelèctrica de Sallente-Estany Gento.

Sala principal de la central reversible de Sallente-Estany Gento, situada dins d'una caverna excavada a la roca, a gairebé 100 metres de fondària i 590 metres de galeria d'accés des de l'exterior.

Sala principal de la central reversible de Sallente-Estany Gento, situada dins d’una caverna excavada a la roca, a gairebé 100 metres de fondària i 590 metres de galeria d’accés des de l’exterior. Es la principal central de producció hidroelèctrica de Catalunya.

Anuncis

Read Full Post »

Gràcies a la sempre destacada tasca que realitza el Consorci del Moianès, i en aquest cas concret també la contribució dels ajuntaments de Calders, Collsuspina i Moià, en els propers dies es començaran els treballs d’arranjament i consolidació del Camí Ral de Manresa a Vic al seu pas pel Moianès. La recuperació dels tradicionals i antiquíssims 36 quilòmetres que van des del coll de La Pollosa al Pont de Cabrianes  permetran preservar-ne la seva funcionalitat, les característiques arquitectòniques, socials i culturals i, a la vegada, recuperar-ne els seus valors patrimonials propis d’aquest territori. Els treballs previstos inclouen l’eixamplament d’alguns trams, l’arranjament dels trams de paviment o de murs laterals malmesos, la neteja i desbrossada de la vegetació al llarg del recorregut, i la corresponent senyalització.

A diferència de la recuperació, ja fa molts anys, del camí ral de Vic a Olot, finançat íntegrament per la Generalitat, el tram continuador del mateix camí ral, seguint de Vic fins a Manresa, no es va incloure en aquest procés de recuperació de l’històric traçat i, a més a més, l’any 2010, la Conselleria d’Innovació, Universitats i Empresa va beneir, promoure, pagar i apadrinar un traçat del Camí de Sant Jaume des del Port de la Selva i La Jonquera fins a Montserrat que el seu conseller, el manresà Josep Huguet,  el definia com a exemplar ja que “s’han tingut en compte criteris com el respecte als grans itineraris històrics” o, també, que “l’objectiu bàsic ha consistit en oferir una ruta amb tradició”. Doncs bé, la tradició del camí ral de Manresa a Vic, o la provada i real existència d’un dels més importants eixos de comunicació de Catalunya documentat des de l’antiguitat, no van servir de res per a fer un producte que, des de Vic per a anar a Manresa obviés l’autèntica i tradicional via de comunicació existent i, per contra, fes una forçada marrada cap a Santa Eulàlia de Riuprimer, L’Estany, Artés i Navarcles. Una ruta “alternativa” postissa, inventada i falsa, sense cap fonament històric, cultural ni tradicional ja que mai, fins a aquest projecte irreal del Camí de Sant Jaume al seu pel Moianès, havia existit aquesta “ruta”. De la munió de mapes d’època existents, en tots ells es reflecteix el camí ral del Pont de Cabrianes a Vic passant per Calders, Moià i La Pollosa i en cap d’ells, en cap, l’actual i forçat traçat del camí de Sant Jaume.

Per reblar el clau d’aquest despropòsit històric, patrimonial i cultural la mateixa guia editada l’any 2010 per la Conselleria reconeix que “Hi ha la possibilitat de desviar-se als pobles de Santa Maria d’Oló i Calders, que queden pròxims a la ruta, però si es va ben proveït d’aigua i aliments el desviament és innecessari”. Doncs d’alguna cosa més hauran d’anar proveïts aquests viatgers del segle XXI si fan cas a aquests consells ja que no trobaran referenciat cap establiment comercial ni hoteler a Artés i si en canvi, precisament, a Calders (fins a 5 n’esmenta la guia), potser perquè des de sempre el pas habitual i natural ha estat per Calders.

Precisament aquesta guia de referència en l’ús del Camí de Sant Jaume diu de Calders, a la pàgina 132, que “ travessat el poble d’Urbissol” (no calen comentaris), podem desviar-nos per arribar a Calders , un poble “situat prop del camí ral de Vic a Manresa” (p. 130). Prop no, ja que està partit i creat just a sobre del propi camí ral. Ara bé, no cal extranyar-se de res, ja que si també aquesta mateixa guia ens diu que “La història del poble està lligada a la del seu castell, les ruïnes del qual s’enlairen en el punt més elevat de la vila”, confonent el Puig amb el castell i obviant que el poble neix i creix justament per l’existència del camí ral, res ens ha de sorprendre de la frivolitat amb que alguns han tractat i segueixen tractant la història, el patrimoni i el turisme cultural del nostre país.

Gràcies a la recuperació i consolidació que ara es farà de l’antic camí ral de Manresa a Vic esperem que algú amb dos dits de front es decideixi, finalment, a difondre l’autèntic i real camí que tothom utilitzava, peregrins i no peregrins, per anar de Manresa a Vic.

Mapa del Comte de Darnius (1716) on s'aprecien els principals camins existents a l'època i la cruïlla de camins que hi havia ja aleshores a Calders.

Mapa del Comte de Darnius (1716) on s’aprecien els principals camins existents a l’època i la cruïlla de camins que hi havia ja aleshores a Calders.

Traçat del Camí Ral de Manresa a Vic sobre el plànol de Ramon Yndar (1829) "Nueva Descripción del Principado de Cataluña"

Traçat del Camí Ral de Manresa a Vic sobre el plànol de Ramon Yndar (1829) “Nueva Descripción del Principado de Cataluña”

 

Read Full Post »

Imatge de Néstor Almendros i Cuyàs (1930-1992), calderí d'adopció per part de mare, en el moment de rebre l'any 1979 l'Òscar de l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques de Los Angeles (USA) a la millor fotografia en la pel·lícula "Dies de cel", de Terrence Malick. A més a més d'aquest Òscar, el primer que rebia un català, Néstor Almendros, que està enterrat al nostre cementiri municipal, va estar nominat també en 4 altres ocasions per la fotografia de les pel·lícules "Kramer contra Kramer" (1979), "El llac blau" (1980) i "La decisió de Sophie" (1982).

Imatge de Néstor Almendros i Cuyàs (1930-1992), calderí d’adopció per part de mare, en el moment de rebre l’any 1978 l’Òscar de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques de Los Angeles (USA) a la millor fotografia en la pel·lícula “Dies de cel”, de Terence Malick. A més a més d’aquest Òscar, el primer que rebia un català, Néstor Almendros, que està enterrat al cementiri municipal de Calders, va estar nominat també en 3 altres ocasions per la fotografia de les pel·lícules “Kramer contra Kramer” (1979), “El llac blau” (1980) i “La decisió de Sophie” (1982).

Read Full Post »

Tot i que hi ha constància del poblament del territori de Calders amb anterioritat, els primers documents escrits on hi surt la referència al topònim Calders són uns pergamins del segle XI. El pergamí (el nom del qual ve de l’antiga ciutat de Pèrgam, a l’actual Turquia) era fet de pell curada de vaca, ovella o cabra i va ser el sistema més utilitzat durant l’edat mitjana per a escriure-hi els documents oficials.

El municipi de Calders conserva en propietat una col·lecció de 148 pergamins complets i 8 de fragmentats. Aquests són els documents escrits més antics que fan referència a Calders, la majoria dels segles XI a XIII. El document més antic és de l’any 1016 i en ell s’hi esmenta la donació d’una vinya a Sant Pere de Viladecavalls, a tocar del riu Calders. La majoria d’aquests documents fan referència a llegats i deixes testamentàries que permeten seguir amb notable fidelitat els masos, topònims i pertinences de la gent de Calders al llarg dels segles XI fins als últims anys del segle XV.

Pergamins 1

Imatge de dos dels pergamins que fan referència als orígens del poble de Calders

Imatge de dos dels pergamins que fan referència als orígens del poble de Calders

Read Full Post »

El març de 1914 s’aprovava la creació de la Mancomunitat de Catalunya que, inicialment, solament tenia la competència de poder unificar i gestionar de forma unitària la hisenda de les 4 diputacions provincials catalanes. Tot i així, en els solament 10 anys que va existir va crear i desenvolupar autèntiques estructures d’estat algunes de les quals encara perduren a dia d’avui. Entre aquestes, i entre moltes altres d’especial rellevància, cal esmentar el Servei de Construcció i Conservació de Carreteres. En una primera fase la Mancomunitat va dedicar-se a planificar tota la nova xarxa de carreteres i camins que es consideraven imprescindibles per al país per tal de, posteriorment, iniciar-ne la seva execució. L’any 1920 es presentava el “Pla General de Vies de Comunicació”, que validava el projecte inicial de 1918 sota la direcció de l’enginyer Frederic Turell. En aquell Pla general es preveia la construcció de 1.195 noves carreteres i camins per a tot Catalunya, de les quals 407 corresponien a la demarcació de Barcelona i 48 al partit judicial de Manresa.

Una de les carreteres locals que van projectar-se en aquest Pla va ser la carretera que, sortint de Navarcles i vorejant el riu Calders, arribés, per la banda esquerra del riu i sense creuar-lo, a Sant Pere de Viladecavalls a l’alçada del Mas Llucià. Des d’allà, per Rubió i Bellveí, la carretera havia d’arribar a Monistrol de Calders (ja estava acabada la B-134, de Calders a Monistrol i Sant Llorenç Savall) i continuar fins a la Sala de Sant Llogari. Des d’allà el projecte es bifurcava per una banda fins a Marfà i Moià i, de l’altre fins a trobar la carretera BV-1245, entre Castellterçol i Granera, en un punt proper a la casa d’El Criac.

L’any 1922 la Mancomunitat va aprovar un pla de 133 obres preferents entre les que hi havia aquesta carretera, però ja no s’arribà a temps de tirar endavant el projecte. La liquidació política de la Mancomunitat arran de la Dictadura de Primo de Rivera (1924) va escapçar aquesta possibilitat d’actuació i organització de les comunicacions en el conjunt de la geografia catalana. Val a dir que el projecte d’aquesta carretera va ser mantingut “en cartera” per la Diputació de Barcelona fins molts anys més tard.

Ampliació del mapa general de camins i carreteres de la Mancomunitat de Catalunya (1920) on s'aprecia perfectament la carretera local de Viladecavalls a Monistrol

Ampliació del mapa general de camins i carreteres de la Mancomunitat de Catalunya (1920) on s’aprecia perfectament la carretera local de Viladecavalls a Monistrol

Read Full Post »

Amb posterioritat a l’acabament de la guerra civil (1936-1939) el nou govern franquista va instar a tots els jutjats de districte a investigar tots els fets violents que van produir-se a la reraguarda republicana, molt especialment els que van tenir lloc en els primers moments revolucionaris de l’any 1936. Aquests informes judicials, realitzats per a gairebé tots els municipis, tenien un important gruix d’interrogatoris fets solament a les persones víctimes directes d’aquella violència o bé a les persones del municipi qualificades com a “afectas” al nou règim. És a dir, una àmplia i detallada informació facilitada solament per una de les parts. En el cas de Calders, aquesta “Causa General de la revolución marxista en Barcelona y su provincia” i solament per al seu municipi conté 145 pàgines de declaracions, informacions i requeriments realitzats a calderins “de tota la vida” que podien informar, confirmar o desmentir els fets violents i revolucionaris que es van produir al poble a partir del 18 de juliol de 1936. L’instructor de la mateixa va ser el fiscal del Jutjat de Manresa Eugenio Carballo Morales ajudat pel secretari municipal Ramon Grau Badia.

El resum de tot aquest important gruix d’informació es resumeix en tres quadres o gràfics, que s’adjunten, que fan referència a persones residents a Calders assassinades o desaparegudes pels fets revolucionaris del 1936; persones no residents a Calders però assassinades al seu terme municipal i inscrites al llibre de defuncions del registre civil local i un tercer quadre amb altres fets delictius d’especial rellevància (crema d’esglésies, robatoris, etc.).Cada un dels quadres dóna informació de l’edat, filiació, ofici, adreça, lloc de l’assassinat o desaparició, etc. de totes les persones implicades així com dels suposats autors dels delictes.

El primer quadre es resumeix en 6 persones residents a Calders assassinades: l’alcalde Ernest Santamans, i el secretari municipal Francesc Arau, morts a la carretera de Monistrol; tres capellans (Jaume Tornamira, Marià Gros i Josep Feu) morts a Argentona i un civil (Fruitós Picanyol) mort a Barcelona. En el segon quadre es fa referència a 7 persones no residents a Calders assassinades al seu terme municipal: el secretari de l’ajuntament de Moià (Carles Rius), dos religiosos (Evarist Morató, de Moià, i Manuel Peypoch, de Manresa), un veí d’Artés (Eduard Berenguer) i tres veïns de Navarcles (Joan Galceran, Jaume Casals i Sebastià Singla). Finalment en el tercer quadre es fa referència a la crema i saqueig de l’església parroquial de Sant Vicenç, de la de Sant Pere de Viladecavalls i al saqueig d’altres capelles, oratoris i domicilis particulars (La Grossa, Sant Andreu, etc.)

A.H.N. Sección Fondos Contemporáneos Causa GeneralSubdirección General de los Archivos EstatalesMinisterio de Cultura.EspañaA.H.N. Sección Fondos Contemporáneos Causa GeneralSubdirección General de los Archivos EstatalesMinisterio de Cultura.EspañaA.H.N. Sección Fondos Contemporáneos Causa GeneralSubdirección General de los Archivos EstatalesMinisterio de Cultura.España

Read Full Post »

En l’últim número de “Modilianum. Revista d’Estudis del Moianès”, corresponent al primer semestre de 2013, hi apareix publicat un excel·lent i interessant treball de Roser Serra i Coma que porta per títol “Francesos i occitans a Calders i entorns, en els segles XVI i XVII”. A partir d’un exhaustiu i acurat treball de recerca fet a l’Arxiu Parroquial de Calders hom descobreix que al llarg dels segles XVI i XVII la immigració de francesos i occitans a Catalunya assolí xifres molt importants. El treball de Roser Serra es centra a Calders i en el període 1558-1685, arribant-se a anotar al llibre de registre de l’arxiu parroquial de Calders fins a 89 persones d’origen francès i/o occità. En aquest treball, a través del llibre de registres matrimonials, podem localitzar francesos casats a Calders, però també els francesos enterrats al cementiri local. Igualment descobrim amb qui es casen, a que es dediquen, els seus oficis d’origen, la importància d’alguns d’ells en el procés de creixement urbà del poble, etc. Un destacat treball de microhistòria que a banda d’obtenir unes destacades dades per a Calders permeten poder-les extrapolar i comparar amb altres indrets més llunyans d’arreu del país.

SERRA i COMA, Roser “Francesos i occitans a Calders i entorns, en els segles XVI i XVII” Modilianum. Revista d’Estudis del Moianès (Moià), nº 48 (2013), pp. 17-44.

Llibre de registres notarials de Francesc Torra, que treballà a Calders durant la segona meitat del segle XVI

Llibre de registres notarials de Francesc Torra, que treballà a Calders durant la segona meitat del segle XVI

Read Full Post »

Older Posts »