Archive for the ‘Història Moderna’ Category

Gràcies a la sempre destacada tasca que realitza el Consorci del Moianès, i en aquest cas concret també la contribució dels ajuntaments de Calders, Collsuspina i Moià, en els propers dies es començaran els treballs d’arranjament i consolidació del Camí Ral de Manresa a Vic al seu pas pel Moianès. La recuperació dels tradicionals i antiquíssims 36 quilòmetres que van des del coll de La Pollosa al Pont de Cabrianes  permetran preservar-ne la seva funcionalitat, les característiques arquitectòniques, socials i culturals i, a la vegada, recuperar-ne els seus valors patrimonials propis d’aquest territori. Els treballs previstos inclouen l’eixamplament d’alguns trams, l’arranjament dels trams de paviment o de murs laterals malmesos, la neteja i desbrossada de la vegetació al llarg del recorregut, i la corresponent senyalització.

A diferència de la recuperació, ja fa molts anys, del camí ral de Vic a Olot, finançat íntegrament per la Generalitat, el tram continuador del mateix camí ral, seguint de Vic fins a Manresa, no es va incloure en aquest procés de recuperació de l’històric traçat i, a més a més, l’any 2010, la Conselleria d’Innovació, Universitats i Empresa va beneir, promoure, pagar i apadrinar un traçat del Camí de Sant Jaume des del Port de la Selva i La Jonquera fins a Montserrat que el seu conseller, el manresà Josep Huguet,  el definia com a exemplar ja que “s’han tingut en compte criteris com el respecte als grans itineraris històrics” o, també, que “l’objectiu bàsic ha consistit en oferir una ruta amb tradició”. Doncs bé, la tradició del camí ral de Manresa a Vic, o la provada i real existència d’un dels més importants eixos de comunicació de Catalunya documentat des de l’antiguitat, no van servir de res per a fer un producte que, des de Vic per a anar a Manresa obviés l’autèntica i tradicional via de comunicació existent i, per contra, fes una forçada marrada cap a Santa Eulàlia de Riuprimer, L’Estany, Artés i Navarcles. Una ruta “alternativa” postissa, inventada i falsa, sense cap fonament històric, cultural ni tradicional ja que mai, fins a aquest projecte irreal del Camí de Sant Jaume al seu pel Moianès, havia existit aquesta “ruta”. De la munió de mapes d’època existents, en tots ells es reflecteix el camí ral del Pont de Cabrianes a Vic passant per Calders, Moià i La Pollosa i en cap d’ells, en cap, l’actual i forçat traçat del camí de Sant Jaume.

Per reblar el clau d’aquest despropòsit històric, patrimonial i cultural la mateixa guia editada l’any 2010 per la Conselleria reconeix que “Hi ha la possibilitat de desviar-se als pobles de Santa Maria d’Oló i Calders, que queden pròxims a la ruta, però si es va ben proveït d’aigua i aliments el desviament és innecessari”. Doncs d’alguna cosa més hauran d’anar proveïts aquests viatgers del segle XXI si fan cas a aquests consells ja que no trobaran referenciat cap establiment comercial ni hoteler a Artés i si en canvi, precisament, a Calders (fins a 5 n’esmenta la guia), potser perquè des de sempre el pas habitual i natural ha estat per Calders.

Precisament aquesta guia de referència en l’ús del Camí de Sant Jaume diu de Calders, a la pàgina 132, que “ travessat el poble d’Urbissol” (no calen comentaris), podem desviar-nos per arribar a Calders , un poble “situat prop del camí ral de Vic a Manresa” (p. 130). Prop no, ja que està partit i creat just a sobre del propi camí ral. Ara bé, no cal extranyar-se de res, ja que si també aquesta mateixa guia ens diu que “La història del poble està lligada a la del seu castell, les ruïnes del qual s’enlairen en el punt més elevat de la vila”, confonent el Puig amb el castell i obviant que el poble neix i creix justament per l’existència del camí ral, res ens ha de sorprendre de la frivolitat amb que alguns han tractat i segueixen tractant la història, el patrimoni i el turisme cultural del nostre país.

Gràcies a la recuperació i consolidació que ara es farà de l’antic camí ral de Manresa a Vic esperem que algú amb dos dits de front es decideixi, finalment, a difondre l’autèntic i real camí que tothom utilitzava, peregrins i no peregrins, per anar de Manresa a Vic.

Mapa del Comte de Darnius (1716) on s'aprecien els principals camins existents a l'època i la cruïlla de camins que hi havia ja aleshores a Calders.

Mapa del Comte de Darnius (1716) on s’aprecien els principals camins existents a l’època i la cruïlla de camins que hi havia ja aleshores a Calders.

Traçat del Camí Ral de Manresa a Vic sobre el plànol de Ramon Yndar (1829) "Nueva Descripción del Principado de Cataluña"

Traçat del Camí Ral de Manresa a Vic sobre el plànol de Ramon Yndar (1829) “Nueva Descripción del Principado de Cataluña”

 

Anuncis

Read Full Post »

El març de 1914 s’aprovava la creació de la Mancomunitat de Catalunya que, inicialment, solament tenia la competència de poder unificar i gestionar de forma unitària la hisenda de les 4 diputacions provincials catalanes. Tot i així, en els solament 10 anys que va existir va crear i desenvolupar autèntiques estructures d’estat algunes de les quals encara perduren a dia d’avui. Entre aquestes, i entre moltes altres d’especial rellevància, cal esmentar el Servei de Construcció i Conservació de Carreteres. En una primera fase la Mancomunitat va dedicar-se a planificar tota la nova xarxa de carreteres i camins que es consideraven imprescindibles per al país per tal de, posteriorment, iniciar-ne la seva execució. L’any 1920 es presentava el “Pla General de Vies de Comunicació”, que validava el projecte inicial de 1918 sota la direcció de l’enginyer Frederic Turell. En aquell Pla general es preveia la construcció de 1.195 noves carreteres i camins per a tot Catalunya, de les quals 407 corresponien a la demarcació de Barcelona i 48 al partit judicial de Manresa.

Una de les carreteres locals que van projectar-se en aquest Pla va ser la carretera que, sortint de Navarcles i vorejant el riu Calders, arribés, per la banda esquerra del riu i sense creuar-lo, a Sant Pere de Viladecavalls a l’alçada del Mas Llucià. Des d’allà, per Rubió i Bellveí, la carretera havia d’arribar a Monistrol de Calders (ja estava acabada la B-134, de Calders a Monistrol i Sant Llorenç Savall) i continuar fins a la Sala de Sant Llogari. Des d’allà el projecte es bifurcava per una banda fins a Marfà i Moià i, de l’altre fins a trobar la carretera BV-1245, entre Castellterçol i Granera, en un punt proper a la casa d’El Criac.

L’any 1922 la Mancomunitat va aprovar un pla de 133 obres preferents entre les que hi havia aquesta carretera, però ja no s’arribà a temps de tirar endavant el projecte. La liquidació política de la Mancomunitat arran de la Dictadura de Primo de Rivera (1924) va escapçar aquesta possibilitat d’actuació i organització de les comunicacions en el conjunt de la geografia catalana. Val a dir que el projecte d’aquesta carretera va ser mantingut “en cartera” per la Diputació de Barcelona fins molts anys més tard.

Ampliació del mapa general de camins i carreteres de la Mancomunitat de Catalunya (1920) on s'aprecia perfectament la carretera local de Viladecavalls a Monistrol

Ampliació del mapa general de camins i carreteres de la Mancomunitat de Catalunya (1920) on s’aprecia perfectament la carretera local de Viladecavalls a Monistrol

Read Full Post »

En l’últim número de “Modilianum. Revista d’Estudis del Moianès”, corresponent al primer semestre de 2013, hi apareix publicat un excel·lent i interessant treball de Roser Serra i Coma que porta per títol “Francesos i occitans a Calders i entorns, en els segles XVI i XVII”. A partir d’un exhaustiu i acurat treball de recerca fet a l’Arxiu Parroquial de Calders hom descobreix que al llarg dels segles XVI i XVII la immigració de francesos i occitans a Catalunya assolí xifres molt importants. El treball de Roser Serra es centra a Calders i en el període 1558-1685, arribant-se a anotar al llibre de registre de l’arxiu parroquial de Calders fins a 89 persones d’origen francès i/o occità. En aquest treball, a través del llibre de registres matrimonials, podem localitzar francesos casats a Calders, però també els francesos enterrats al cementiri local. Igualment descobrim amb qui es casen, a que es dediquen, els seus oficis d’origen, la importància d’alguns d’ells en el procés de creixement urbà del poble, etc. Un destacat treball de microhistòria que a banda d’obtenir unes destacades dades per a Calders permeten poder-les extrapolar i comparar amb altres indrets més llunyans d’arreu del país.

SERRA i COMA, Roser “Francesos i occitans a Calders i entorns, en els segles XVI i XVII” Modilianum. Revista d’Estudis del Moianès (Moià), nº 48 (2013), pp. 17-44.

Llibre de registres notarials de Francesc Torra, que treballà a Calders durant la segona meitat del segle XVI

Llibre de registres notarials de Francesc Torra, que treballà a Calders durant la segona meitat del segle XVI

Read Full Post »

Aproximadament cap a 1654 es va redactar una consueta (recull d’obligacions, béns, possessions, costums, tradicions, censos, delmes, etc. ) de la parròquia de Sant Pere de Viladecavalls. La parròquia de Sant Pere de Viladecavalls és una de les tres parròquies que actualment formarien l’antic terme de Calders: Sant Vicenç de Calders, Sant Feliu de Monistrol de Calders i Sant Pere de Viladecavalls de Calders, a la part de ponent del municipi, sense oblidar la primerenca i aleshores ja desapareguda de Sant Andreu de Calders.

En aquesta consueta, entre molta altra informació, surten reflectits bona part dels masos i cases que existien a meitats del segle XVII a l’esmentada parròquia de Sant Pere. En aquesta relació, a més a més de saber que és el que havien de pagar cada any a la parròquia (formatges, llana, grans, llet, vi, etc.) també hi trobem referències a algunes cases avui completament desaparegudes i sense cap referència toponímica a més a més d’observar quines eren les cases grans o principals, la majoria de les quals han subsistit, i les cases més petites o secundàries que, generalment, depenien o estaven vinculades a les primeres. D’acord amb la transcripció literal que Josep Galobart i Soler va fer l’any 2007, en el número 15 de la revista “Miscel·lània Litúrgica Catalana” , podem establir els següents masos principals, escrits seguint l’ortografia original, i, entre parèntesi, els masos que estaven adscrits i depenien del primer:

Mas Llucia (Mas Riera i Mas Llucianes); Mas Estrada (Mas Tovars); Mas Oliveres (Mas Novell); Mas Angla (Mas Gras); Mas Golovart (Mas Joan); Mas Oller (Mas Casaldeu); Mas Quingles (Mas Poal); Mas Canadell (Mas Robiol);          Mas Manganell (Mas Trullas); Mas Hom; Mas Puigmartí; Mas Soler Jover; Mas Montpedrós; Mas Vilasecha; Mas Tapias; Mas Pertegas; Mas Noguera; Mas Casademunt; Mas Blanquer; Molí d’en Vilaró (dit d’en Grau); Molí d’en Gatia (dit del Pont); la casa de Joana Quingles i la casa de la Rectoria de Sant Pere de Viladecavalls.

Read Full Post »