Archive for the ‘Segle XIX’ Category

A finals del segle XIX i començaments del segle XX el municipi de Calders tenia diferents establiments industrials que també es veien afectats per la forta conflictivitat social entre obrers i propietaris d’aquelles fàbriques. De les diferents circumstàncies d’agitació social que es va viure en aquells anys, esmentem la curiosa “vaga” que el mes de gener de 1895 es va produir a la fàbrica del Galobart. Les cròniques de l’època esmenten que el dia 22 d’aquell mes de gener, festa de Sant Vicenç i festa major d’hivern, algunes treballadores de Calders van quedar en situació de “…huelga forzosa en la que han quedado algunas operarias de Calders” i que va originar un “…gran descontento entre los moradores de éste vecindario por la huelga parcial ocurrida en la colonia Galovart, situada en nuestro término municipal”. Els fets es relaten de la següent manera “Ayer, dia de San Vicente, patrón del pueblo y fiesta tradicional hace muchos años, los encargados de la colonia no quisieron que hicieran fiesta las operarias de Calders, a pesar de que éste permiso ha sido otorgado todos los años. La autoridad local en vista de ésta novedad se personó en las primeras horas de la madrugada en la fábrica para persuadir a los encargados para que concedieran ese permiso, pero no lo logró”.

Davant de la situació de força en la que la propietat de l’empresa va situar-se “…se produjo una ligera agitación en los ánimos y a la una de la tarde resolvieron los padres de algunas operarias de Calders ir a buscarlas a la misma fábrica. Salieron todos de ésta a las tres y media  llegando a las fiestas del pueblo a las cinco en punto. La noticia ens fa veure que del Galobart al poble hi anaven sempre a peu, que hi estaven una hora i mitja i que les anomenades “operaries” haurien de ser molt jovenetes ja que són els pares els que van a buscar-les a la fàbrica. L’endemà al migdia, amb un intent de recuperar la normalitat “…entraban las operarias a ocupar sus puestos de trabajo y no les fué franqueada la puerta. Quedan 50 operarias en la calle”. Davant de la greu situació d’acomiadament de 50 treballadores en un petit poble com Calders l’ajuntament va enviar el dia 26 una comissió formada per l’alcalde, el secretari i alguns regidors a intercedir directament amb el propietari, que vivia a Barcelona.

El dia 28, sis dies després de la festa de Sant Vicenç, l’amo de la fàbrica “…en compañia del párroco y demas personas de valía de la población” declaraven i acordaven que el següent dilluns “…a primera hora de la mañana se incorporaran a sus respectivos puestos las operarias que estavan en hualga parcial forzosa de la colonia Galovart”. Acabava així una vaga de gairebé una setmana motivada per una greu situació social i de forta conflictivitat social que va esclatar pel fet puntual, gairebé anecdòtic, de poder assistir als actes de la festa major d’hivern.

1

Read Full Post »

El mes de novembre de 1875 s’acabava oficialment a Catalunya la Tercera Guerra Carlina. Cap a les acaballes de la mateixa, concretament el 25 de setembre del mateix any, Calders, que fins aleshores havia sobreviscut a les nombroses corredisses, disputes i canvis de bàndol sobtats pel fet d’estar situat en la zona de contacte entre les partides carlines i les forces liberals, va viure un dels fets més dramàtics de la seva història en aquella època.

El diari madrileny “El Globo” anunciava en la seva edició del dia 2 d’octubre “…la muerte de José Ponsa, alcalde de Calders, la del pregonero y la de otro individuo que iban a Manresa. Acaeció de la siguiente manera: El dia 25 a las tres de la tarde llegaron a Moyá los carlistas en bastante número mandados por Gamundi, Boet y Montañés los cuales llevaban presos a los mencionados indivíduos. A las seis de la misma marcharon en dirección al Estany y al hallarse distantes un kilómetro de la citada villa de Moyá, mataron a bayonetazos al alcalde, enterrándolo ellos mismos en un campo, después de haberlo despojado de toda la ropa que llevaba puesta, dejándole unicamente con la camisa. La casualidad de que quedase en descubierto uno de sus pies hizo que unos vecinos hallasen el cuerpo de la víctima y le dieran sagrada sepultura. De los demás presos nada se sabe, pero se presume con todo fundamento que fueron asesinados fuera del pueblo del Estany. La viuda del infeliz alcalde se halla enferma de gravedad y se teme haya perdido la razón…”

El motiu d’aquest assassinat es coneixerà poc més tard del dia dels fets. El diari “El Imparcial” donava una versió molt semblant a l’anterior però afegia més detalls i indicava que l’alcalde calderí, “…era persona de antecedentes liberales, muy honrada y querida en toda la comarca” i que havia escrit un avís a la comandància militar de Manresa avisant que pels voltants de Calders hi havia un nombrós grup de carlins. Malauradament el veí de Calders i el pregoner-agutzil que duien l’avís van ser agafats pels propis carlins, tornaren amb ells a Calders on el capitost carlí Gamundi va fer agafar, també, a l’alcalde i va emportar-se’ls tots tres cap a Moià advertint a tot el poble de Calders que allà els afusellaria com a mostra de represàlia i exemple.

En saber els fets, i en crònica del mateix diari “…toda la población en masa salió a interceder ante el cabecilla, pero en vano; los mismos carlistas mas influyentes de la comarca corrieron tras del cabecilla pidiendo clemencia para el desgraciado alcalde […]; D. Valentín Gros, de Calders, que tiene a tres hijos y un hermano en la facción carlista,agradeció los señalados servicios que siempre ha recibido del alcalde y corrió tras de la partida implorando perdón y compasión al jefe rebelde; todo fué inútil y el alcade fué asesinado a bayonetazos al llegar a Moyá y el pregonero y el propietario fueron fusilados unos pasos mas allá. El infeliz alcalde deja a su esposa moribunda y en la miseria…”. En edicions d’altres diaris i de pocs dies més tard, sabem que la vídua de l’alcalde, que no van deixar fills, va embogir i es va traslladar a Barcelona, on va morir poc més tard completament trastornada.

Pascual Gamundi amb part del seu Estat Major

Pascual Gamundi amb part del seu Estat Major

 

Read Full Post »

Entre totes les diferents utilitats que l’aigua del riu Calders ha donat per al seu aprofitament industrial (molins, fàbriques, canals, centrals hidroelèctriques, etc.) n’hi ha una que és força singular i, a la vegada, excepcional. Es tracta d’un Molí o Fàbrica de Pólvora ubicat al tram final del riu, actualment terme municipal de Navarcles, però dins del terme municipal de Calders fins l’any 1927, a tocar del Llac de Navarcles, al lloc conegut com La Pólvora.

Seguint el relat  històric que en fa Llorenç Ferrer (“Les fàbriques de riu a Navarcles” .- Ed. CEB, Manresa 1994), trobem que la primera noticia d’aquesta activitat és de data 5 de gener de 1871 quan Joan Escaiola Casajoana, pagès i propietari, fa un establiment a Jaume Xipell Genescà, fabricant de pólvora, per 1,25 quarteres de terra, un tros de rial i la possibilitat de construir edificis destinats a la fabricació de pólvora.

L’any 1879, davant de les necessitats de més espai per fabricar pólvora, signe evident de que la producció havia engegat i anava bé, Escaiola establia 4,75 quarteres més de terreny. L’any 1889, Feliciana Badia Graner, vídua de Jaume Xipell redimia els censos emfitèutics que pesaven sobre la finca. Aquesta instal·lació era original i no reaprofitada, ja que segons Llorenç Ferrer “…no hi ha cap indici que el lloc escollit per construir un molí de pólvora fos utilitzat abans per un molí fariner o qualsevol altre instal·lació. Per tant, era un nou aprofitament de l’aigua del riu Calders en un indret relativament protegit per la producció de material explosiu com era la pólvora…”.

Tot i que hi ha constància d’una forta explosió de la fàbrica l’any 1877 i de queixes de veïns el 1881 pel perill que representava, no queda clara la cronologia i motius del seu tancament, ja que el 1893 va morir la vídua d’en Xipell i les seves tres filles van vendre els terrenys i drets a Joan Esquius, propietari de la fàbrica de Cal Tàpies, el salt hidràulic posterior al de La Pólvora, el qual sembla ser ja no va fer anar més la fàbrica però si va aprofitar els drets del salt hidràulic per a ampliar la potència de Cal Tàpies i, posteriorment, fer el subministrament elèctric al poble de Navarcles. També en aquests últims anys del segle XIX hi ha una referència al Butlletí Oficial de la Província, de data 28 d’octubre de 1892, en que “…el vecino de Calders, don Antonio Bosch, ha solicitado al gobierno civil de ésta provincia que se le conceda permiso para instalar en aquel pueblo una fábrica de pólvora…”. No sabem si aquest Bosch estava emparentat amb el també fabricant de pólvora instal·lat a Sant Fruitós de Bages (“Canals i Bosch”) i si aquesta sol·licitud correspondria a una ampliació de la ja existent fàbrica o bé a una nova instal·lació no reeixida. En qualsevol cas es tractaria d’una activitat industrial molt singular, esporàdica i de curta durada al nostre municipi.

L'edifici del Molí de la Pólvora, al riu Calders, als primers anys del segle XX (fotografia de Maria Obradors)

L’edifici del Molí de la Pólvora, al riu Calders, als primers anys del segle XX (fotografia de Maria Obradors)

Read Full Post »

L’1 de gener de 1820, el general espanyol Rafael del Riego, que estava al comandament de les tropes que havien d’embarcar a Cadis per anar a reprimir els moviments independentistes de les colònies sud-americanes, es revolta a Cabezas de San Juan (Sevilla) i proclama la Constitució Liberal de Cadis del 1812, obligant a jurar fidelitat a aquella Constitució liberal al rei Ferran VII. Tot i el jurament, aquest i els seus partidaris absolutistes iniciaran un seguit d’insurreccions, complots i sublevacions per anar minant les forces governamentals de l’anomenat Trienni Liberal. Finalment, el juny de 1822, una d’aquestes sublevacions aconsegueix conquerir La Seu d’Urgell i instal·lar-hi l’anomenada “Regencia de Urgel”. El Baró d’Eroles, destacat militar absolutista nascut a Talarn, es nomenat “Generalísimo de los Ejércitos Realistas en Cataluña” aconseguint estendre la insurrecció contra el govern liberal a tota la zona interior del país.

Per fer front a aquest control absolutista del centre de Catalunya, el govern liberal de Madrid envia a Catalunya al cruel general navarrès Espoz y Mina amb la finalitat de “reconquerir” tot el territori controlat pel Baró d’Eroles. És en aquesta situació i circumstàncies quant el mes de novembre de 1822 té lloc, a l’entorn de Calders, uns importants moviments i enfrontaments militars entre les forces liberals i les absolutistes.  El diari “El Universal”, editat a Madrid i de tendència progressista, en la seva edició del 14 de desembre de 1822 dóna compte del relat que el general Antonio Rotten fa al seu superior, Espoz y Mina, dels fets que s’havien produït un mes abans i que ell havia contemplat des del seu quarter general establert a Calders: “ …El dia immediato de mi arribo a Manresa procedente de Cervera, salí con los batallones de Canarias, Galicia, Córdova, Cazadores del Partido y 21 caballos de la Constitución, con un total de 1.100 hombres, subdivididos en dos columnas para atacar las facciones del Caragol [és el renom del manresà Agustí Saperas, guerriller ultrareialista, posteriorment carlí], del Jep dels Estanys [renom de Josep Busoms, fill de Vallcebre, i, també, futur guerriller carlí] y de Navarcles, que habiendo reunido unos 2.000 miserables supe que tenian posición en Artés y sus immediaciones con intención de circumbalar  a Manresa validos de mi ausencia. En efecto, desde el cerro de Calders divisé ayer a las once del dia que unos 800 facciosos desfilaban de Artés con dirección a los montes de Oló. Immediatamente los seguí cortando por mi izquierda y mandando que la otra columna se dirigiese por la derecha a ocupar el camino del Estany cayendo sobre Oló. Igual dirección di a los miqueletes de Berga y una partida de voluntarios de Sallent, que habian salido en combinación para cortar la retirada de Artés para Berga.

     El resultado fué perseguirlos hasta la Ubaga del Solergibert, sin dar a la tropa, que andaba desde las 7 de la mañana, mas que un corto descanso. En ninguna posición aguardaron, pués huian precipitadamente, despavoridos, trepando por los montes sin seguir senda ni camino. Solo las guerrillas pudieron dispararles algunos tiros, y como eran ya las 4 de la tarde resolví, mientras que la otra columna seguía su camino hacia Oló, hacer una marcha de flanco, y atravesando un profundo valle y la cuesta de Calders dirigirme a ésta villa. Éste movimiento me proporcionó de que hallándose ”Caragol” con unos 500 hombres en éste punto descuidado [Calders], pues ignoraba mi marcha, fué atacado por mi vanguardia, causándoles tal dispersión, que hasta algunos tiraron los fusiles; tomaron varias direcciones, pero ya eran las 7 de la noche y aún los perseguian los Cazadores del Partido, Con motivo de la oscuridad de la noche no puede saberse la pérdida que tuvieron. Por nuestra parte no hubo novedad. Hoy serán perseguidos con el solo fruto de causarles una considerable baja por los muchos que les desertan aprovechando la dispersión. Me consta que el terror pánico les acompaña siempre y hallo por imposible el que aguarden choque alguno. En Moyá, 10 de noviembre de 1822. General Antonio Rotten

Tot i l’inicial victòria de les tropes liberals d’Espoz y Mina, el mes d’abril de 1823 van travessar els Pirineus les tropes franceses conegudes com “Cent Mil fills de Sant Lluís”, que derrotaran als liberals i tornaran a implantar l’absolutisme monàrquic de Ferran VII. Aquesta Guerra Reialista de 1820-1823 va ser la primera de les guerres civils que es produiran al llarg dels segles XIX i XX.

Tropes liberals d’Espoz y Mina a Catalunya durant la guerra civil de 1820-1823

Read Full Post »

A meitats del segle XIX es va preveure la construcció d’una carretera que unís Palamós amb Tarragona passant per Manresa, Vic i Girona. Un primer “Eix Transversal” que segons la memòria del projecte “está llamada a tener una grandísima importancia comercial y estratégica”. Per aquest motiu l’any 1851 van començar-se amb molta rapidesa i activitat les obres de construcció d’aquesta carretera en el seu tram de Manresa a Vic, per Calders i Moià, que havia de substituir l’antiquíssim camí ral que arribava a Calders pel Pont de Cabrianes i Les Tàpies.

L’explanació de la nova carretera estava pràcticament acabada a finals del 1853 però quedava executar la construcció de l’obra més important i monumental d’aquesta nova infraestructura: el pont de Navarcles sobre el riu Llobregat. A començament del 1854 l’enginyer José Álvarez va projectar i dirigir la construcció d’aquell, per a la seva època,  emblemàtic i exemplar pont de pedra sobre el Llobregat, el pont de Navarcles que encara avui dia continuem utilitzant.

El pont en qüestió va ser adjudicat al constructor Francisco Dios, que va començar les obres el mes de febrer de 1854 amb notable solvència. La pedra que servia per a fer la fonamentació del pont es va extreure de la pedrera de les Tapies, però aquesta pedra, tot i ser de bona qualitat, es va acabar aviat i es va tenir d’utilitzar una pedra més sorrenca de la pedrera més propera del Galobart. Aquest, però, va ser el primer dels molts entrebancs que va tenir la construcció del pont de Navarcles. Si tot havia començat de forma molt ràpida, el canvi de tipus de pedra va obligar a modificar les rasants i alçades del pont fet que va provocar denúncies del contractista i que les obres s’aturessin durant força temps. El 8 d’abril de 1858 es va resoldre el contracte amb Francisco Dios i es va tornar a convocar nou concurs públic per a continuar les obres al qual no va presentar-se ningú. Com que no es presentava ningú i les obres estaven aturades, sobre la marxa es va canviar el projecte inicial de José Álvarez per un amb un pressupost més elevat realitzat per l’enginyer Marià Parellada. Finalment l’abril del 1861 es van reprendre les obres, ara adjudicades a Miquel Nanot, que va acabar-les el mes de setembre de 1864, 10 anys més tard d’haver-se començat.

El pont finalment es va acabar i, amb cinc arcs de més de 20 metres de llum cada un, una alçada de gairebé 12 metres i més de 167 metres de llarg va ser exemple constructiu per a molts enginyers de l’època que els descrivien com “una de las construcciones  modernas más bellas, más sólida y más digna de ser visitada. Cataluña cuenta ya con una construcción monumental en perfecta armonia con el grado de adelanto de todos los ramos del pais ”

Read Full Post »

Tot i que de tothom és conegut que a finals del segle XIX el riu Calders comença a tenir un cert aprofitament industrial en convertir alguns antics molins fariners d’origen medieval en les primeres fàbriques modernes de la vall, com ara la fàbrica Clarassó o la mateixa colònia Jorba, o més endavant a Bellveí, molts anys abans ja va haver-hi un primer intent de construir una fàbrica de teixits mitjançant una roda hidràulica vertical que aprofitaria la força del riu Calders.

Va ser un intent no reeixit que va anticipar-se a molts altres establiments industrials de Catalunya donada la seva antiguitat de projecte. És concretament en el consell de ministres del govern de Madrid del dia 18 de març de 1853 quant es tracta aquest tema i s’aprova la sol·licitud de “ D. Francisco Gamisans y Rusiñol, propietario del pueblo de Monistrol de Calders, para construir una fábrica cuya fuerza motriz sean las aguas del rio Calders…” La sol·licitud va se feta davant la reina Isabel II, que autoritza aquesta construcció en els terrenys propietat  de l’esmentat Francesc Gamisans, que estaven situades a Viladecavalls, just on anys més tard es construirà la colònia Jorba. Entre les condicions que se li exigeixen a l’autorització hi ha, entre altres, les de “…la presa se situará en el mismo lugar que marca el plano y su elevación sobre las aguas no excederá de siete pies castellanos..”. El mateix expedient ens dóna, també, informació de l’emplaçament i de l’existència d’anteriors aprofitaments hidràulics ja en desús “…el punto de desague o vuelta de las aguas al rio […] siempre que esté mas arriba de la presa destruïda del molino de D. Sebastian Tapias…” o bé per al reg d’horts existents “…el huerto situado en el Manso Manganell, el cual podrá regarse como se hace de antiguo ...”. Aquesta concessió atorgada a Francisco Gamisans tenia una durada de 5 anys, període en el qual havia de començar la construcció de l’esmentada fàbrica. En no haver-se iniciat aquestes obres, l’any 1858 se li va concedir una pròrroga de gairebé dos anys més que va finalitzar el 31 de desembre de 1859. Com que tampoc es va construir la fàbrica, el 5 de gener de 1860, el ministre de Fomento, a instància de la mateixa reina Isabel II, va aprovar “declarar caducada la referida autorización”.

Passats uns anys, a finals del segle XIX, Joan Gamisans, fill d’aquell Francesc Gamisans, i encara propietari dels terrenys del Gorg del Manganell, vendrà la propietat a Pere Jorba Gassó el qual si que tirarà endavant el projecte de construir-hi una fàbrica i posterior colònia.

Read Full Post »

Noticia d’un crim a Bellveí

L’1 de Febrer de 1890 El Noticiero Universal informava d’un assassinat comès pocs dies abans prop de la casa de Bellveí  per un veí de Monistrol anomenat Pere Marsellachs.  El relat dels fets és aquest: “…El día 26 por la tarde estaba el vecino de aquel pueblo José Solé trabajando en una viña de su propiedad, sita en el punto llamado Bellvey, cuando se presentó su hijo político, Pedro Marsellachs, quien sin mediar disputa alguna empezó á arrojarle piedras, con tal furia, que una de ellas lo derribó en tierra. Entonces se acercó el Marsellachs al Solé, y después de machacarle el cráneo y de cortarle las venas yugulares, lo arrastró algunos pasos arrojándolo por un despeñadero que mide 40 metros de altura. Es inútil decir que la cabeza quedó separada del tronco. Tan pronto como tan horrible hecho llegó á noticia del cabo de la Guardia Civil del puesto de Moya, tomó tan acertadas disposiciones que á los pocos momentos era entregado el criminal á los tribunales, convicto y confeso de tan horroroso crimen

Read Full Post »

Older Posts »