Archive for the ‘Segle XX’ Category

El mes de novembre de l’any 1992 l’empresa elèctrica catalana FECSA (absorbida i fusionada l’any 1996 dins del grup Endesa) va adquirir un terreny de gairebé 80.000 metres quadrats situats a tocar de la carretera de Manresa a Vic i del camí de la Colònia Jorba, a la confluència de les línies elèctriques d’alta tensió de Sallente-Sentmenat (400 KV) i Manresa-Vic (110 KV). Mesos més tard l’ajuntament de Calders rebia la informació extraoficial de que l’esmentada empresa, juntament amb REE (Red Eléctrica Española), pretenia construir-hi una “Estación Recceptora”.
L’esmentada instal•lació, tècnicament una subestació transformadora, destinada a elevar o reduir la tensió inicial generada, havia de servir per modernitzar i fer més eficient una de les principals línies de producció i distribució elèctrica de Catalunya, concretament la línia Sallente-Calders-Sentmenat. Aquesta línia, amb origen a la central reversible de Sallente-Estany Gento, al Pallars Jussà, (la primera central de bombeig pur que es va construir a Catalunya i que va entrar en funcionament l’any 1985) té una tensió de 400 KV. A partir de les subestacions de Calders i de Sentmenat es varia la seva tensió, mitjançant diferents transformadors i interruptors de potència, per tal de fer arribar el corrent elèctric als transformadors de distribució en baixa tensió per al seu consum final.
L’ajuntament de Calders va oposar-se, inicialment, a aquesta construcció donat el desconeixement del projecte que es tenia així com de les afectacions i conseqüències que podria tenir. Amb aquesta situació negativa inicial a l’espera de conèixer el projecte definitiu una vegada es presentés, FECSA i REE van aconseguir que el 16 de setembre de 1993 el govern central de Madrid declarés aquesta línia elèctrica i la construcció de la subestació de Calders “d’utilitat pública i estratègica”. Amb aquesta declaració l’ajuntament de Calders poca cosa tenia a dir-hi i, davant la nova situació creada, va optar per obtenir-ne les màximes garanties mediambientals i constructives i, a la vegada, garantir-se una important compensació econòmica.
El 24 d’octubre de 1993 es va fer una reunió informativa al Centre Cívic per a tots els veïns de Calders assumint-se la inevitabilitat de l’inici de les obres i la voluntat dels veïns d’obtenir-ne les millors compensacions i garantir una correcta construcció i un bon control del projecte. En aquesta línia el projecte inicial d’obres presentat per FECSA-REE va haver-se de transformar en la redacció d’un Pla Especial i la realització d’un estudi d’Impacte Ambiental que aleshores no era obligatori (va ser la primera vegada que es realitzava a Catalunya en obres de menys de 100 Ha). En el capítol econòmic es va acordar el pagament del 2 % del total de la inversió prevista (1.600 milions de les antigues pessetes) així com un cànon econòmic anual per un període de 10 anys (que es va aconseguir renovar l’any 2005 per dos anys més).
El mes de març de 1994 l’ajuntament de Calders va aprovar el Pla Especial presentat incorporant-hi les al•legacions presentades pel col•lectiu ecologista L’Alzina i per 5 particulars.
El 19 d’abril del 1994 la Comissió Territorial d’Urbanisme de Barcelona aprovava el projecte amb els informes favorables del Departament de Medi Ambient i acceptant 5 de les 6 al•legacions correctores presentades. Les obres es van iniciar d’immediat i el mes de novembre de 1994 va entrar en funcionament la subestació de Calders.
Des d’aleshores i fins a dia d’avui la subestació de Calders, totalment automatitzada i controlada des de la central d’origen a Sallente-Estany Gento, ha tingut diferents incorporacions de transformadors i interruptors, dins del mateix recinte original, per tal de garantir-ne una major capacitat transformadora i incorporar-se com a infraestructura energètica de primer nivell dins del Pla de l’Energia de Catalunya (2006-2015) de la Generalitat de Catalunya.

Vista de l'entrada principal a la subestació elèctrica de Calders

Vista de l’entrada principal a la subestació elèctrica de Calders

Detall del quadre de comandament de la central hidroelèctrica de Sallente-Estany Gento.

Detall del quadre de comandament de la central hidroelèctrica de Sallente-Estany Gento.

Sala principal de la central reversible de Sallente-Estany Gento, situada dins d'una caverna excavada a la roca, a gairebé 100 metres de fondària i 590 metres de galeria d'accés des de l'exterior.

Sala principal de la central reversible de Sallente-Estany Gento, situada dins d’una caverna excavada a la roca, a gairebé 100 metres de fondària i 590 metres de galeria d’accés des de l’exterior. Es la principal central de producció hidroelèctrica de Catalunya.

Anuncis

Read Full Post »

Imatge de Néstor Almendros i Cuyàs (1930-1992), calderí d'adopció per part de mare, en el moment de rebre l'any 1979 l'Òscar de l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques de Los Angeles (USA) a la millor fotografia en la pel·lícula "Dies de cel", de Terrence Malick. A més a més d'aquest Òscar, el primer que rebia un català, Néstor Almendros, que està enterrat al nostre cementiri municipal, va estar nominat també en 4 altres ocasions per la fotografia de les pel·lícules "Kramer contra Kramer" (1979), "El llac blau" (1980) i "La decisió de Sophie" (1982).

Imatge de Néstor Almendros i Cuyàs (1930-1992), calderí d’adopció per part de mare, en el moment de rebre l’any 1978 l’Òscar de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques de Los Angeles (USA) a la millor fotografia en la pel·lícula “Dies de cel”, de Terence Malick. A més a més d’aquest Òscar, el primer que rebia un català, Néstor Almendros, que està enterrat al cementiri municipal de Calders, va estar nominat també en 3 altres ocasions per la fotografia de les pel·lícules “Kramer contra Kramer” (1979), “El llac blau” (1980) i “La decisió de Sophie” (1982).

Read Full Post »

Amb posterioritat a l’acabament de la guerra civil (1936-1939) el nou govern franquista va instar a tots els jutjats de districte a investigar tots els fets violents que van produir-se a la reraguarda republicana, molt especialment els que van tenir lloc en els primers moments revolucionaris de l’any 1936. Aquests informes judicials, realitzats per a gairebé tots els municipis, tenien un important gruix d’interrogatoris fets solament a les persones víctimes directes d’aquella violència o bé a les persones del municipi qualificades com a “afectas” al nou règim. És a dir, una àmplia i detallada informació facilitada solament per una de les parts. En el cas de Calders, aquesta “Causa General de la revolución marxista en Barcelona y su provincia” i solament per al seu municipi conté 145 pàgines de declaracions, informacions i requeriments realitzats a calderins “de tota la vida” que podien informar, confirmar o desmentir els fets violents i revolucionaris que es van produir al poble a partir del 18 de juliol de 1936. L’instructor de la mateixa va ser el fiscal del Jutjat de Manresa Eugenio Carballo Morales ajudat pel secretari municipal Ramon Grau Badia.

El resum de tot aquest important gruix d’informació es resumeix en tres quadres o gràfics, que s’adjunten, que fan referència a persones residents a Calders assassinades o desaparegudes pels fets revolucionaris del 1936; persones no residents a Calders però assassinades al seu terme municipal i inscrites al llibre de defuncions del registre civil local i un tercer quadre amb altres fets delictius d’especial rellevància (crema d’esglésies, robatoris, etc.).Cada un dels quadres dóna informació de l’edat, filiació, ofici, adreça, lloc de l’assassinat o desaparició, etc. de totes les persones implicades així com dels suposats autors dels delictes.

El primer quadre es resumeix en 6 persones residents a Calders assassinades: l’alcalde Ernest Santamans, i el secretari municipal Francesc Arau, morts a la carretera de Monistrol; tres capellans (Jaume Tornamira, Marià Gros i Josep Feu) morts a Argentona i un civil (Fruitós Picanyol) mort a Barcelona. En el segon quadre es fa referència a 7 persones no residents a Calders assassinades al seu terme municipal: el secretari de l’ajuntament de Moià (Carles Rius), dos religiosos (Evarist Morató, de Moià, i Manuel Peypoch, de Manresa), un veí d’Artés (Eduard Berenguer) i tres veïns de Navarcles (Joan Galceran, Jaume Casals i Sebastià Singla). Finalment en el tercer quadre es fa referència a la crema i saqueig de l’església parroquial de Sant Vicenç, de la de Sant Pere de Viladecavalls i al saqueig d’altres capelles, oratoris i domicilis particulars (La Grossa, Sant Andreu, etc.)

A.H.N. Sección Fondos Contemporáneos Causa GeneralSubdirección General de los Archivos EstatalesMinisterio de Cultura.EspañaA.H.N. Sección Fondos Contemporáneos Causa GeneralSubdirección General de los Archivos EstatalesMinisterio de Cultura.EspañaA.H.N. Sección Fondos Contemporáneos Causa GeneralSubdirección General de los Archivos EstatalesMinisterio de Cultura.España

Read Full Post »

Joan Ginesta i Bou

Fotografia de Joan Ginesta i Bou, alcalde de Calders durant el bienni 1914-1915. En aquests dos anys va ser l'alcalde impulsor de dues obres d'especial transcendència: la portada d'aigües, sota el patrocini de Joan Cuyàs i Sala, i la instal·lació del primer enllumenat públic a Calders i Monistrol de Calders. El secretari municipal era en Lluís Bover i Güell.

Fotografia de Joan Ginesta i Bou, alcalde de Calders durant el bienni 1914-1915. En aquests dos anys va ser l’alcalde impulsor de dues obres d’especial transcendència: la portada d’aigües, sota el patrocini de Joan Cuyàs i Sala, i la instal·lació del primer enllumenat públic, amb el finançament de l’industrial Rafael Clarasó i Noguera.

Read Full Post »

En acabar la guerra civil espanyola (1936-1939) un bon nombre de soldats i població civil del bàndol perdedor que a més a més de la pròpia derrota van haver de patir l’exili forçat a diferents països europeus, es van trobar, també, amb la persecució política i social de l’Europa feixista. Alguns d’ells varen ser internats de forma arbitrària en camps de concentració i en camps de treball i, finalment, en camps d’extermini.

Dins de la llarga llista de catalans que van viure i patir aquelles massives deportacions hi havia el calderí Secundí Pintó i Cortina, nascut el 8 de setembre de 1901 al carrer Raval. Era fill de Sebastià Pintó Vilavendrell, d’Artés, i de Maria Cortina Busquets, de Calders. Va ser fet presoner a finals de 1940 a França i internat al camp de presoners o stalag XVII-B de Krems-Gneixendorf (Àustria). El 29 de desembre de 1941 va ingressar al camp de treball i extermini de Mauthausen (Àustria), amb el nº de presoner 29693. El 8 de novembre de 1942 van traslladar-lo al camp d’extermini de Dachau (Alemanya). Malgrat totes aquestes circumstàncies, va ser un dels afortunats que va poder sobreviure. Va ser alliberat de Dachau el 19 d’abril de 1945 i va morir a Artés l’any 1982.

No tanta sort va tenir Rafael Catot i Salas, nascut a Monistrol de Calders el 10 de febrer de 1910. Va ser fet presoner i internat inicialment al camp de presoners V-D d’Estrasburg (França). El 13 de desembre de 1940 va ser deportat al camp d’extermini de Mauthausen (Àustria), va ser registrat amb el nº de presoner 4696 i va morir a la cambra de gas l’11 de maig de 1942.

11

Read Full Post »

L’any 1942 l’ajuntament de Calders va procedir a enderrocar “…la ex Casa Consistorial por hallarse en estado ruinoso. El importe asciende a 5.368 pesetas…”. A la vegada que s’enderrocava l’antic ajuntament, situat davant per davant de l’actual (vegeu plànol adjunt), s’aprofitava per alinear la façana i fer un nou projecte d’edifici municipal.

Aquest nou edifici que havia de construir-se en el mateix espai que ocupava l’antic, a tocar de Cal Ribas, havia de tenir, i pensem que estem a l’any 1942, “…todo el confort moderno, aunque con austeridad, con viviendas para el elemento oficial (…) la urbanización de la Plaza del Caudillo, el arreglo de las calles y caminos adyacentes, la construcción de una fuente pública majestuosa y solemne…”. Mentrestant l’ajuntament, instal·lat a l’edifici situat entre Ca la Marieta i Cal Torra, on ja hi havien les escoles públiques de l’època, esperava poder aconseguir l’important volum d’inversió i de diners que representava poder tirar endavant aquest agosarat projecte. Finalment, essent conscients de les penúries socials i econòmiques del moment, el projecte es va desestimar i es va optar per condicionar i habilitar de forma més definitiva l’espai que, encara avui, s’utilitza i que aleshores ja era de propietat municipal.

El nou edifici que es pensava aixecar tenia tres nivells, amb dues façanes. La planta baixa i al primer pis es destinarien a ubicar-hi totes les dependències i oficines municipals, amb grans obertures, finestrals i balcons als angles de les façanes. Al segon pis hi aniria l’habitatge del secretari, amb 4 habitacions, menjador, cuina i sala d’estar. Tot un luxe per als temps que corrien. En aquell any 1942, era alcalde de l’ajuntament de Calders, en Fidel Font Cots i el secretari, en Josep Huix Rovira. En el pressupost municipal de l’any següent, el 1943, consta com a propietat municipal l’edifici de l’ajuntament (on encara està actualment) i un “…solar frente al actual ayuntamiento y adyacente a la casa Ribas…”. És a dir, es va enderrocar l’antic ajuntament, però l’espaiós edifici del nou ajuntament ja no es va arribar a edificar.

calders-p2calders-plano1

 

 

calders-p3

 

 

Read Full Post »

Just en començar l’any 1914, degut al conflicte europeu de la Primera Guerra Mundial, es produeix un fort desenvolupament de les activitats industrials i de serveis de tot Catalunya que aprofiten el bloqueig dels productes i mercats europeus en conflicte per tal d’obtenir uns guanys ràpids i fàcils. A la vegada que hi ha aquest notable increment de les exportacions es produeix, també, un gran increment de les sol·licituds de concessions mineres i un repunt de les sol·licituds per a la construcció de noves línies de ferrocarrils.

Entre aquestes, i pel que fa al terme municipal de Calders, cal saber que la societat “Barcelona Traction Ligh & Power” coneguda popularment, també, com “La Canadenca” estava ben posicionada dins de l’accionariat de Ferrocarrils de Catalunya. És precisament “La Canadenca” la que sol·licitarà el mes de febrer de 1914 al govern central de Madrid “…un proyecto de ferrocarril , que partiendo de Tarrasa subirá hasta Matadepera, seguirá bordeando el curso de la riera de las Arenas, hasta su nacimiento y después de salvar las estribaciones de la montaña de San Lorenzo del Munt y las cumbres de la Mata, por el collado de Estanallas,descenderá por Mura, Talamanca y Navarcles á la comarca del Pla de Bages, y por la cuenca del Llobregat se dirigirá a la ciudad de Berga, uniendo la alta montaña catalana con los pueblos del Vallés y el llano de Barcelona. También se construirán dos ramales á derecha é izquierda para unir Manresa con la villa de Moyá i Vich”. Aquest projecte de traçat ferroviari seguiria pràcticament el mateix traçat que la carretera de Terrassa a Navarcles pel coll d’Estenalles i la de Manresa a Vic per Calders i Moià, seguint el mateix model de via situada damunt l’asfalt de la carretera que ja s’havia utilitzava en bona part del traçat del carrilet de Manresa a Berga.

La proposta de nou traçat de ferrocarril no va passar de ser un projecte més, però hi ha constància escrita que “…una numerosa brigada a las órdenes de tres ingenieros está haciendo los estudios de campo de las mencionadas vias…” especialment en la perforació d’un túnel a tocar del coll d’Estenalles i el Montcau. El punt de confluència de la línia de Terrassa amb la de Manresa a Berga, ja explotada per la mateixa companyia de Ferrocarrils de Catalunya, es produiria a Sallent, on l’any 1915 van construir-se uns grans i amplis tallers i dipòsits de locomotores de vapor que formaven part d’aquest ambiciós projecte. A partir del 1916 va començar un període d’escassetat de combustibles i matèries primeres que combinat amb un augment dels preus va començar a fer caure les nombroses i espectaculars expectatives de desenvolupament econòmic que s’havien creat en el període 194-1916 deixant en una simple anècdota aquesta possibilitat de fer passar un tren de Manresa a Vic per Calders i Moià.

L'ampli dipòsit de locomotores de Sallent en una imatge de John Carter de l'any 1960.

L’ampli dipòsit de locomotores de Sallent, on havien de confluir diferents línies de ferrocarril, en una imatge de John Carter de l’any 1960.

Read Full Post »

Older Posts »