Archive for the ‘Geografia’ Category

El meandre abandonat del riu Calders.

Les restes de l’antic castell de Calders estan situades al capdamunt d’un turó delimitat per un meandre abandonat del riu Calders. A la plana, en primer terme, no hi ha cap riu; el riu Calders hi havia passat fa milers d’anys en un meandre que posteriorment va abandonar al tallar i fer drecera pel terreny que queda darrera el castell. El turó del castell està fonamentat a les calcàries esculloses de la formació “Tossa”, tan característiques de Calders (veure article publicat el 17 de gener de 2013 en aquest mateix Calidoscopi Calderí  https://calidoscopicalderi.wordpress.com/2013/01/17/lescull-de-roques-calcaries-de-calders/).

Va caldre un torrent considerable d’aigua durant milions d’anys per erosionar aquesta calcària tan dura i aïllar el turó. A partir d’aquest meandre abandonat el riu Calders circula profundament encaixat en una vall sinuosa, una successió de meandres molt pronunciats –aquests encara ben vius- fins a la seva confluència al riu Llobregat a Navarcles. [Text i foto: Jordi Badia]

1

Anuncis

Read Full Post »

Gràcies a la sempre destacada tasca que realitza el Consorci del Moianès, i en aquest cas concret també la contribució dels ajuntaments de Calders, Collsuspina i Moià, en els propers dies es començaran els treballs d’arranjament i consolidació del Camí Ral de Manresa a Vic al seu pas pel Moianès. La recuperació dels tradicionals i antiquíssims 36 quilòmetres que van des del coll de La Pollosa al Pont de Cabrianes  permetran preservar-ne la seva funcionalitat, les característiques arquitectòniques, socials i culturals i, a la vegada, recuperar-ne els seus valors patrimonials propis d’aquest territori. Els treballs previstos inclouen l’eixamplament d’alguns trams, l’arranjament dels trams de paviment o de murs laterals malmesos, la neteja i desbrossada de la vegetació al llarg del recorregut, i la corresponent senyalització.

A diferència de la recuperació, ja fa molts anys, del camí ral de Vic a Olot, finançat íntegrament per la Generalitat, el tram continuador del mateix camí ral, seguint de Vic fins a Manresa, no es va incloure en aquest procés de recuperació de l’històric traçat i, a més a més, l’any 2010, la Conselleria d’Innovació, Universitats i Empresa va beneir, promoure, pagar i apadrinar un traçat del Camí de Sant Jaume des del Port de la Selva i La Jonquera fins a Montserrat que el seu conseller, el manresà Josep Huguet,  el definia com a exemplar ja que “s’han tingut en compte criteris com el respecte als grans itineraris històrics” o, també, que “l’objectiu bàsic ha consistit en oferir una ruta amb tradició”. Doncs bé, la tradició del camí ral de Manresa a Vic, o la provada i real existència d’un dels més importants eixos de comunicació de Catalunya documentat des de l’antiguitat, no van servir de res per a fer un producte que, des de Vic per a anar a Manresa obviés l’autèntica i tradicional via de comunicació existent i, per contra, fes una forçada marrada cap a Santa Eulàlia de Riuprimer, L’Estany, Artés i Navarcles. Una ruta “alternativa” postissa, inventada i falsa, sense cap fonament històric, cultural ni tradicional ja que mai, fins a aquest projecte irreal del Camí de Sant Jaume al seu pel Moianès, havia existit aquesta “ruta”. De la munió de mapes d’època existents, en tots ells es reflecteix el camí ral del Pont de Cabrianes a Vic passant per Calders, Moià i La Pollosa i en cap d’ells, en cap, l’actual i forçat traçat del camí de Sant Jaume.

Per reblar el clau d’aquest despropòsit històric, patrimonial i cultural la mateixa guia editada l’any 2010 per la Conselleria reconeix que “Hi ha la possibilitat de desviar-se als pobles de Santa Maria d’Oló i Calders, que queden pròxims a la ruta, però si es va ben proveït d’aigua i aliments el desviament és innecessari”. Doncs d’alguna cosa més hauran d’anar proveïts aquests viatgers del segle XXI si fan cas a aquests consells ja que no trobaran referenciat cap establiment comercial ni hoteler a Artés i si en canvi, precisament, a Calders (fins a 5 n’esmenta la guia), potser perquè des de sempre el pas habitual i natural ha estat per Calders.

Precisament aquesta guia de referència en l’ús del Camí de Sant Jaume diu de Calders, a la pàgina 132, que “ travessat el poble d’Urbissol” (no calen comentaris), podem desviar-nos per arribar a Calders , un poble “situat prop del camí ral de Vic a Manresa” (p. 130). Prop no, ja que està partit i creat just a sobre del propi camí ral. Ara bé, no cal extranyar-se de res, ja que si també aquesta mateixa guia ens diu que “La història del poble està lligada a la del seu castell, les ruïnes del qual s’enlairen en el punt més elevat de la vila”, confonent el Puig amb el castell i obviant que el poble neix i creix justament per l’existència del camí ral, res ens ha de sorprendre de la frivolitat amb que alguns han tractat i segueixen tractant la història, el patrimoni i el turisme cultural del nostre país.

Gràcies a la recuperació i consolidació que ara es farà de l’antic camí ral de Manresa a Vic esperem que algú amb dos dits de front es decideixi, finalment, a difondre l’autèntic i real camí que tothom utilitzava, peregrins i no peregrins, per anar de Manresa a Vic.

Mapa del Comte de Darnius (1716) on s'aprecien els principals camins existents a l'època i la cruïlla de camins que hi havia ja aleshores a Calders.

Mapa del Comte de Darnius (1716) on s’aprecien els principals camins existents a l’època i la cruïlla de camins que hi havia ja aleshores a Calders.

Traçat del Camí Ral de Manresa a Vic sobre el plànol de Ramon Yndar (1829) "Nueva Descripción del Principado de Cataluña"

Traçat del Camí Ral de Manresa a Vic sobre el plànol de Ramon Yndar (1829) “Nueva Descripción del Principado de Cataluña”

 

Read Full Post »

El març de 1914 s’aprovava la creació de la Mancomunitat de Catalunya que, inicialment, solament tenia la competència de poder unificar i gestionar de forma unitària la hisenda de les 4 diputacions provincials catalanes. Tot i així, en els solament 10 anys que va existir va crear i desenvolupar autèntiques estructures d’estat algunes de les quals encara perduren a dia d’avui. Entre aquestes, i entre moltes altres d’especial rellevància, cal esmentar el Servei de Construcció i Conservació de Carreteres. En una primera fase la Mancomunitat va dedicar-se a planificar tota la nova xarxa de carreteres i camins que es consideraven imprescindibles per al país per tal de, posteriorment, iniciar-ne la seva execució. L’any 1920 es presentava el “Pla General de Vies de Comunicació”, que validava el projecte inicial de 1918 sota la direcció de l’enginyer Frederic Turell. En aquell Pla general es preveia la construcció de 1.195 noves carreteres i camins per a tot Catalunya, de les quals 407 corresponien a la demarcació de Barcelona i 48 al partit judicial de Manresa.

Una de les carreteres locals que van projectar-se en aquest Pla va ser la carretera que, sortint de Navarcles i vorejant el riu Calders, arribés, per la banda esquerra del riu i sense creuar-lo, a Sant Pere de Viladecavalls a l’alçada del Mas Llucià. Des d’allà, per Rubió i Bellveí, la carretera havia d’arribar a Monistrol de Calders (ja estava acabada la B-134, de Calders a Monistrol i Sant Llorenç Savall) i continuar fins a la Sala de Sant Llogari. Des d’allà el projecte es bifurcava per una banda fins a Marfà i Moià i, de l’altre fins a trobar la carretera BV-1245, entre Castellterçol i Granera, en un punt proper a la casa d’El Criac.

L’any 1922 la Mancomunitat va aprovar un pla de 133 obres preferents entre les que hi havia aquesta carretera, però ja no s’arribà a temps de tirar endavant el projecte. La liquidació política de la Mancomunitat arran de la Dictadura de Primo de Rivera (1924) va escapçar aquesta possibilitat d’actuació i organització de les comunicacions en el conjunt de la geografia catalana. Val a dir que el projecte d’aquesta carretera va ser mantingut “en cartera” per la Diputació de Barcelona fins molts anys més tard.

Ampliació del mapa general de camins i carreteres de la Mancomunitat de Catalunya (1920) on s'aprecia perfectament la carretera local de Viladecavalls a Monistrol

Ampliació del mapa general de camins i carreteres de la Mancomunitat de Catalunya (1920) on s’aprecia perfectament la carretera local de Viladecavalls a Monistrol

Read Full Post »

L’octubre de l’any 1941 un grup d’estudiosos de la secció de “Artes y Ciencias”del Centre Excursionista de la Comarca de Bages, entre els que hi figurava l’eminent geòleg manresà Valentí Masachs, van fer una excursió científica a la part baixa del riu Calders. Entre les seves anotacions de camp esmenten, com es pot veure en el document original adjunt, la “descoberta” que van fer d’una sepultura en cista, amb el cadàver i una moneda inclosa, i la gran varietat de fòssils de la zona.

DSC00617

Read Full Post »

Calders-Anoia

La riera de Calders és una successió de meandres en una vall encaixada a la roca de color gris clar de l’Eocè marí, en bona part d’origen coral·lí. Al tram de Viladecavalls, al penya-segat enfront de la font Calda, s’observa un inesperat canvi lateral de roca eocènica a sediment quaternari, continental i rogenc. El contrast de colors ressalta la discordança. Els sediments rogencs mostren estratificació horitzontal a la part central, resultat d’una deposició tranquil·la, però inclinada a l’extrem en contacte amb la roca eocènica, amb aspecte de col·luvions.

Aquests sediments rogencs, continentals i moderns situats enmig de la roca dura marina han de provenir d’una antiga vall fluvial, actualment obturada. Efectivament, estem davant d’un particular fenomen de captura fluvial, en el qual el mateix riu que perd el tributari és el que el capta des d’un altre punt. Els sediments rogencs corresponen a una antiga desembocadura del torrent d’Anoia que arribava a la riera de Calders en perpendicular pel nord des de la zona d’El Canadell. Però fa centenars de milers d’anys, el torrent d’Anoia va ser captat per la pròpia riera de Calders des d’uns 2 quilòmetres de recorregut avall, prop del penya-segat de la central hidroelèctrica Jorba, després de la volta per l’enèsim meandre. L’erosió remuntant d’un petit torrent que desembocava allà va arribar a captar i reconduir el torrent més gran d’Anoia. Però la distància en línia recta entre les dues confluències, l’abandonada i l’actual, no és pas tan llarga; el torrent d’Anoia només canvia la direcció nord sud als seus 500 metres finals quan, degut a la captura, bruscament gira cap a l’oest. El fenomen va ser possible justament perquè la riera de Calders s’entreté en meandres. La petita vall abandonada pel torrent d’Anoia, reblerta de sediments dipositats per la riera de Calders quan circulava a una cota més alta, conserva encara en part l’antic relleu. [Text i fotos: Jordi Badia]

Calders-Anoia2

Calders-Calda

Read Full Post »

El riu Calders és l’únic curs d’aigua al Moianès que té un cabal regular al llarg de tot l’any. Com ja hem esmentat en anteriors noticies, recull bona part de l’aigua de rius, torrents i rieres dels municipis de Collsuspina, L’Estany, Moià, Castellcir, Castellterçol, Granera, Monistrol de Calders, Calders i Navarcles i, tot i que el seu cabal sigui més o menys regular al llarg de l’any, les èpoques en que hi ha forts temporals d’aigua a les capçaleres d’aquells torrents,  degut a la seva sinuositat i al fet d’anar encaixonat entre altes cingleres, ràpidament fa augmentar el seu cabal. Si aquelles tempestes i pluges són persistents, especialment a la tardor, poden provocar fortes rierades a la part central i baixa del seu recorregut.

Al llarg de la història hi ha documentades diferents rierades de grans proporcions i amb greus danys i desperfectes. Entre aquestes, una de les més importants es va produir l’any 1766. Una altra va ser la del mes d’abril de 1856, en que “…los caminos y carreteras estan intransitables, siendo un continuo peligro para viajeros y carruajes. Uno de los coches correo al pasar la riera de Calders se vió en inminente peligro, tanto que solo pudieron salvarse milagrosamente el conductor y el postillón. En cuanto al coche y a las caballerías fueron arrastrados por la impetuosa riera” (“La Iberia”, 4.4.1856)

Els dies 7, 8 i 9 d’octubre de 1863 hi ha constància d’unes riuades generalitzades a tota el centre de Catalunya, amb més d’una vintena de morts a Vic. Al riu Calders aquella riuada “…se llevó el molino de Brotons con todos sus habitantes, el molino de Bellveí junto con un rebaño y destrozó cuantas fábricas y molinos se opusieron a su paso. Según dicen los naturales del país esta inundación ha excedido en 10 palmos  a la mayor que se recuerda, la que aconteció en 1766”. (El Clamor Público”, 21.10.1863)

El dia 11 de novembre de 1907, el diari “El Siglo Futuro” dóna la noticia de la riuada de començaments d’aquell mes de novembre, coneixent, però, que ja n’hi havia hagut una altra el 23 d’octubre del mateix any. “…el dia 6 en Calders y Vila de Cavalls se produjeron unas graves inundiaciones. Al anochecer un fuerte temporal se desencadenó en los montes de Monistrol, originando el desbordamiento de los rios Om i Rubió y del Calders. Este inundó parte de una calle (de Monistrol). No hubo desgracias personales pero si grandes destrozos en la presa de aguas y en las fábricas de Sallés y Juvé (?) a consecuencia de los cuales quedaron sin trabajo unos 120 obreros ascendiendo los daños sufridos ya a 150.000 pesetas”.

Hi ha, també, referències a una gran riuada el 29 de setembre de 1913, la “riuada de Sant Miquel”, la de l’any 1917, la del 1962, la del 1971, la del 1982, etc., sent, però, la més propera i una de les que va comportar conseqüències més greus, la del 9 i 10 d’octubre de 1994 en que una gran riuada es va emportar ponts, arbres, camins, línies elèctriques, la central hidroelèctrica de Viladecavalls, etc. i es va tenir de lamentar la pèrdua del monitor de la casa de colònies d’El Xaloc, Jesús Xinxó Escriche, de 23 anys d’edat, que va desaparèixer engolit per la força del riu Calders just en el moment en que era damunt l’antiga passera metàl·lica de la Colònia Jorba.

L’antiga passera metàl·lica de la Colònia Jorba, on era situat el monitor de la casa de colònies El Xaloc, a la part alta de la imatge, en el moment de l’arribada d’una gran onada del riu Calders, l’octubre del 1994, que va ocasionar-li la seva mort.

Read Full Post »

Just al punt més elevat del turó d’El Puig podeu observar una columna de formigó d’un metre quadrat i  3 metres d’alçada, culminada per un pilar cilíndric, també de formigó, de 30 cm. de diàmetre i 1,18 metres d’alçada pintat tot de blanc. Es tracta d’un vèrtex geodèsic de primer ordre, o de primera categoria, que enllaça amb altres vèrtexs situats, també, en llocs elevats i de gran visibilitat.

Un vèrtex geodèsic és una fita o senyal geogràfica on al seu damunt s’hi instal·la, puntualment, un teodolit o diferent instrumental topogràfic per a triangular el territori, combinat amb altres vèrtexs, per tal de cartografiar, mesurar i acotar el terreny. Els vèrtexs geodèsics, a Catalunya, poden ser de primer, de segon o de tercer ordre. Els de primer ordre, com el d’El Puig, són els de millor precisió i formen triangles amb altres vèrtexs de primera categòria situats a unes distàncies mitjanes de 40 Km. Els de segon ordre tenen unes distàncies de 15 a 20 Km., mentre que els de tercer ordre oscil·len entre els 5 i els 10 Km.

El vèrtex geodèsic d’El Puig va ser instal·lat  el 17 d’octubre de 1978, està situat a 568,92 metres sobre el nivell del mar i la seva trigonometria va ser modificada el 1985 i el 2004. Actualment enllaça, entre altres, amb els vèrtexs de primer i segon nivell de Rodors (Moià), Sant Cugat de Gavadons (Collsuspina), Montcau (Sant Llorenç Savall), La Mola (Matadepera), La Rodoreda (Santa Maria d’Oló), El Cogulló (Sallent), Santmartí (Sant Fruitós de Bages) i Sant Feliu Sasserra.

Read Full Post »