Archive for the ‘Indrets’ Category

Gràcies a la sempre destacada tasca que realitza el Consorci del Moianès, i en aquest cas concret també la contribució dels ajuntaments de Calders, Collsuspina i Moià, en els propers dies es començaran els treballs d’arranjament i consolidació del Camí Ral de Manresa a Vic al seu pas pel Moianès. La recuperació dels tradicionals i antiquíssims 36 quilòmetres que van des del coll de La Pollosa al Pont de Cabrianes  permetran preservar-ne la seva funcionalitat, les característiques arquitectòniques, socials i culturals i, a la vegada, recuperar-ne els seus valors patrimonials propis d’aquest territori. Els treballs previstos inclouen l’eixamplament d’alguns trams, l’arranjament dels trams de paviment o de murs laterals malmesos, la neteja i desbrossada de la vegetació al llarg del recorregut, i la corresponent senyalització.

A diferència de la recuperació, ja fa molts anys, del camí ral de Vic a Olot, finançat íntegrament per la Generalitat, el tram continuador del mateix camí ral, seguint de Vic fins a Manresa, no es va incloure en aquest procés de recuperació de l’històric traçat i, a més a més, l’any 2010, la Conselleria d’Innovació, Universitats i Empresa va beneir, promoure, pagar i apadrinar un traçat del Camí de Sant Jaume des del Port de la Selva i La Jonquera fins a Montserrat que el seu conseller, el manresà Josep Huguet,  el definia com a exemplar ja que “s’han tingut en compte criteris com el respecte als grans itineraris històrics” o, també, que “l’objectiu bàsic ha consistit en oferir una ruta amb tradició”. Doncs bé, la tradició del camí ral de Manresa a Vic, o la provada i real existència d’un dels més importants eixos de comunicació de Catalunya documentat des de l’antiguitat, no van servir de res per a fer un producte que, des de Vic per a anar a Manresa obviés l’autèntica i tradicional via de comunicació existent i, per contra, fes una forçada marrada cap a Santa Eulàlia de Riuprimer, L’Estany, Artés i Navarcles. Una ruta “alternativa” postissa, inventada i falsa, sense cap fonament històric, cultural ni tradicional ja que mai, fins a aquest projecte irreal del Camí de Sant Jaume al seu pel Moianès, havia existit aquesta “ruta”. De la munió de mapes d’època existents, en tots ells es reflecteix el camí ral del Pont de Cabrianes a Vic passant per Calders, Moià i La Pollosa i en cap d’ells, en cap, l’actual i forçat traçat del camí de Sant Jaume.

Per reblar el clau d’aquest despropòsit històric, patrimonial i cultural la mateixa guia editada l’any 2010 per la Conselleria reconeix que “Hi ha la possibilitat de desviar-se als pobles de Santa Maria d’Oló i Calders, que queden pròxims a la ruta, però si es va ben proveït d’aigua i aliments el desviament és innecessari”. Doncs d’alguna cosa més hauran d’anar proveïts aquests viatgers del segle XXI si fan cas a aquests consells ja que no trobaran referenciat cap establiment comercial ni hoteler a Artés i si en canvi, precisament, a Calders (fins a 5 n’esmenta la guia), potser perquè des de sempre el pas habitual i natural ha estat per Calders.

Precisament aquesta guia de referència en l’ús del Camí de Sant Jaume diu de Calders, a la pàgina 132, que “ travessat el poble d’Urbissol” (no calen comentaris), podem desviar-nos per arribar a Calders , un poble “situat prop del camí ral de Vic a Manresa” (p. 130). Prop no, ja que està partit i creat just a sobre del propi camí ral. Ara bé, no cal extranyar-se de res, ja que si també aquesta mateixa guia ens diu que “La història del poble està lligada a la del seu castell, les ruïnes del qual s’enlairen en el punt més elevat de la vila”, confonent el Puig amb el castell i obviant que el poble neix i creix justament per l’existència del camí ral, res ens ha de sorprendre de la frivolitat amb que alguns han tractat i segueixen tractant la història, el patrimoni i el turisme cultural del nostre país.

Gràcies a la recuperació i consolidació que ara es farà de l’antic camí ral de Manresa a Vic esperem que algú amb dos dits de front es decideixi, finalment, a difondre l’autèntic i real camí que tothom utilitzava, peregrins i no peregrins, per anar de Manresa a Vic.

Mapa del Comte de Darnius (1716) on s'aprecien els principals camins existents a l'època i la cruïlla de camins que hi havia ja aleshores a Calders.

Mapa del Comte de Darnius (1716) on s’aprecien els principals camins existents a l’època i la cruïlla de camins que hi havia ja aleshores a Calders.

Traçat del Camí Ral de Manresa a Vic sobre el plànol de Ramon Yndar (1829) "Nueva Descripción del Principado de Cataluña"

Traçat del Camí Ral de Manresa a Vic sobre el plànol de Ramon Yndar (1829) “Nueva Descripción del Principado de Cataluña”

 

Read Full Post »

Postal de la Plaça Major de Calders, encara per asfaltar i urbanitzar,  datada a l'entorn del 1970. Les teulades de l'església de Sant Vicenç encara no s'han restaurat i s'observen els atapeïts arbres del jardinet del monument als "caidos".

Postal de la Plaça Major de Calders, encara per asfaltar i urbanitzar, datada a l’entorn del 1970. Les teulades de l’església de Sant Vicenç encara no s’han restaurat i s’observen els atapeïts arbres del jardinet del monument als “caidos”.

Read Full Post »

L’octubre de l’any 1941 un grup d’estudiosos de la secció de “Artes y Ciencias”del Centre Excursionista de la Comarca de Bages, entre els que hi figurava l’eminent geòleg manresà Valentí Masachs, van fer una excursió científica a la part baixa del riu Calders. Entre les seves anotacions de camp esmenten, com es pot veure en el document original adjunt, la “descoberta” que van fer d’una sepultura en cista, amb el cadàver i una moneda inclosa, i la gran varietat de fòssils de la zona.

DSC00617

Read Full Post »

El_Bosquet_003

Sota la casa d’El Reguant, dins de l’actual terme municipal d’Artés, al límit amb el de Calders, però formant part de la parròquia de Sant Vicenç de Calders, havia existit fins a la dècada dels anys 1960 una casa de pagès anomenada El Bosquet. D’antiga tradició, aquesta casa va donar lloc als topònims encara actuals de El Bosquet, la Baga del Bosquet i el camí del Bosquet, que des de la casa d’El Reguant va a trobar el camí de La Vall, ja a la fondalada de la riera de Malrubí.

L’esmentada casa, per la seva proximitat, formava part de la parròquia de Calders i, de sempre, els seus estadants havien anat a escola a Calders. El 30 d’abril de 1934, els propietaris de les cases d’El Bosquet, La Ponça, El Mas, Ribatellada i Vilarmau van sol·licitar formalment la seva separació del terme municipal d’Artés i la seva adscripció al terme municipal de Calders fonamentant-ho els seus propietaris en que “…les cases i terrenys de la seva propietat i residència  estan molt mes aprop del casc de la població de Calders que nó del d’aquesta Vila i aixís ademés de la inmensa dificultat que tenim per obtenir cap servei dels que pot i deu prestar el municipi nostre, hi ha el gros inconvenient de que ni els nostres fills no tenen possibilitats d’assisitir a les Escoles d’aquesta població…”. Signaven la sol·licitud, per a la casa d’El Bosquet, Anton Saladelafont Cases com a propietari i Ignasi Trulls Vilarmau com a masover. El febrer de 1935, tornen a insistir i a reclamar la seva agregació a Calders i l’ajuntament de Calders ho accepta el mes de maig del mateix 1935, però no així el d’Artés. Aquest fet de no haver-se posat d’acord els dos municipis juntament amb l’esclat de la guerra civil el juliol de 1936 va abandonar aquesta proposta.

La casa d’El Bosquet va ser enderrocada totalment a finals dels anys 1960. Actualment gairebé no en queda cap rastre.

Plànol de l'expedient d'agregació de 5 cases d'Artés a Calders, entre elles El Bosquet, de l'any 1935.

Plànol de l’expedient d’agregació de 5 cases d’Artés a Calders, entre elles El Bosquet, de l’any 1935.

Read Full Post »

2012 001

La Fàbrica o colònia de Bellveí,  situada entre el Molí del Castell i el del Blanquer, va fundar-se l’any 1890 per iniciativa de Miquel Vila, de la casa de Bellveí, casat amb Anna Solervicens, pubilla del Mas Solervicens, de Navarcles, i propietaris dels terrenys. La fàbrica aprofitava la resclosa d’un antic molí per fer funcionar una turbina hidràulica que donava 20 CV. La marxa del negoci, però, no va ser prou satisfactòria i l’any 1919 es traspassava la propietat de  la fàbrica a la nova societat dita “Centelles, Codó i Cia.”, al darrera de la qual hi intervenia, també, l’empresari manresà Joan Jorba i Rius.

Al costat de les petites naus de la fàbrica, una de telers i una de tint, si va intentar bastir una petita colònia obrera composta d’habitatges per a les famílies dels treballadors, botiga i altres serveis, que no va reeixir. L’any 1933 es va dissoldre la societat i el 1935 es va traslladar la maquinària a la fàbrica de Calders (inaugurada el 1925).

En aquesta imatge facilitada per Rosa Coll, i publicada a la Revista Ilustrada Jorba de l’any 1932, podem veure una vista aèria del conjunt d’edificis que configuraven aquesta instal·lació industrial tèxtil. A la part inferior dreta de la mateixa es pot observar el pont i la popular Font de Bellveí, amb les emblemàtiques taules rodones realitzades amb antigues pedres de molí.

Read Full Post »