Les restes de l’antic castell de Calders estan situades al capdamunt d’un turó delimitat per un meandre abandonat del riu Calders. A la plana, en primer terme, no hi ha cap riu; el riu Calders hi havia passat fa milers d’anys en un meandre que posteriorment va abandonar al tallar i fer drecera pel terreny que queda darrera el castell. El turó del castell està fonamentat a les calcàries esculloses de la formació “Tossa”, tan característiques de Calders (veure article publicat el 17 de gener de 2013 en aquest mateix Calidoscopi Calderí  https://calidoscopicalderi.wordpress.com/2013/01/17/lescull-de-roques-calcaries-de-calders/).

Va caldre un torrent considerable d’aigua durant milions d’anys per erosionar aquesta calcària tan dura i aïllar el turó. A partir d’aquest meandre abandonat el riu Calders circula profundament encaixat en una vall sinuosa, una successió de meandres molt pronunciats –aquests encara ben vius- fins a la seva confluència al riu Llobregat a Navarcles. [Text i foto: Jordi Badia]

1

Gràcies a la sempre destacada tasca que realitza el Consorci del Moianès, i en aquest cas concret també la contribució dels ajuntaments de Calders, Collsuspina i Moià, en els propers dies es començaran els treballs d’arranjament i consolidació del Camí Ral de Manresa a Vic al seu pas pel Moianès. La recuperació dels tradicionals i antiquíssims 36 quilòmetres que van des del coll de La Pollosa al Pont de Cabrianes  permetran preservar-ne la seva funcionalitat, les característiques arquitectòniques, socials i culturals i, a la vegada, recuperar-ne els seus valors patrimonials propis d’aquest territori. Els treballs previstos inclouen l’eixamplament d’alguns trams, l’arranjament dels trams de paviment o de murs laterals malmesos, la neteja i desbrossada de la vegetació al llarg del recorregut, i la corresponent senyalització.

A diferència de la recuperació, ja fa molts anys, del camí ral de Vic a Olot, finançat íntegrament per la Generalitat, el tram continuador del mateix camí ral, seguint de Vic fins a Manresa, no es va incloure en aquest procés de recuperació de l’històric traçat i, a més a més, l’any 2010, la Conselleria d’Innovació, Universitats i Empresa va beneir, promoure, pagar i apadrinar un traçat del Camí de Sant Jaume des del Port de la Selva i La Jonquera fins a Montserrat que el seu conseller, el manresà Josep Huguet,  el definia com a exemplar ja que “s’han tingut en compte criteris com el respecte als grans itineraris històrics” o, també, que “l’objectiu bàsic ha consistit en oferir una ruta amb tradició”. Doncs bé, la tradició del camí ral de Manresa a Vic, o la provada i real existència d’un dels més importants eixos de comunicació de Catalunya documentat des de l’antiguitat, no van servir de res per a fer un producte que, des de Vic per a anar a Manresa obviés l’autèntica i tradicional via de comunicació existent i, per contra, fes una forçada marrada cap a Santa Eulàlia de Riuprimer, L’Estany, Artés i Navarcles. Una ruta “alternativa” postissa, inventada i falsa, sense cap fonament històric, cultural ni tradicional ja que mai, fins a aquest projecte irreal del Camí de Sant Jaume al seu pel Moianès, havia existit aquesta “ruta”. De la munió de mapes d’època existents, en tots ells es reflecteix el camí ral del Pont de Cabrianes a Vic passant per Calders, Moià i La Pollosa i en cap d’ells, en cap, l’actual i forçat traçat del camí de Sant Jaume.

Per reblar el clau d’aquest despropòsit històric, patrimonial i cultural la mateixa guia editada l’any 2010 per la Conselleria reconeix que “Hi ha la possibilitat de desviar-se als pobles de Santa Maria d’Oló i Calders, que queden pròxims a la ruta, però si es va ben proveït d’aigua i aliments el desviament és innecessari”. Doncs d’alguna cosa més hauran d’anar proveïts aquests viatgers del segle XXI si fan cas a aquests consells ja que no trobaran referenciat cap establiment comercial ni hoteler a Artés i si en canvi, precisament, a Calders (fins a 5 n’esmenta la guia), potser perquè des de sempre el pas habitual i natural ha estat per Calders.

Precisament aquesta guia de referència en l’ús del Camí de Sant Jaume diu de Calders, a la pàgina 132, que “ travessat el poble d’Urbissol” (no calen comentaris), podem desviar-nos per arribar a Calders , un poble “situat prop del camí ral de Vic a Manresa” (p. 130). Prop no, ja que està partit i creat just a sobre del propi camí ral. Ara bé, no cal extranyar-se de res, ja que si també aquesta mateixa guia ens diu que “La història del poble està lligada a la del seu castell, les ruïnes del qual s’enlairen en el punt més elevat de la vila”, confonent el Puig amb el castell i obviant que el poble neix i creix justament per l’existència del camí ral, res ens ha de sorprendre de la frivolitat amb que alguns han tractat i segueixen tractant la història, el patrimoni i el turisme cultural del nostre país.

Gràcies a la recuperació i consolidació que ara es farà de l’antic camí ral de Manresa a Vic esperem que algú amb dos dits de front es decideixi, finalment, a difondre l’autèntic i real camí que tothom utilitzava, peregrins i no peregrins, per anar de Manresa a Vic.

Mapa del Comte de Darnius (1716) on s'aprecien els principals camins existents a l'època i la cruïlla de camins que hi havia ja aleshores a Calders.

Mapa del Comte de Darnius (1716) on s’aprecien els principals camins existents a l’època i la cruïlla de camins que hi havia ja aleshores a Calders.

Traçat del Camí Ral de Manresa a Vic sobre el plànol de Ramon Yndar (1829) "Nueva Descripción del Principado de Cataluña"

Traçat del Camí Ral de Manresa a Vic sobre el plànol de Ramon Yndar (1829) “Nueva Descripción del Principado de Cataluña”

 

A diferents localitats catalanes i d’arreu del món hi ha carrers de major o menor importància que porten com a identificador el topònim de Calders. En alguns casos fa referència directa al nostre poble, en altres al destacat llinatge català que té els seus orígens al castell de Calders i, en altres casos, al mateix significat toponímic del seu origen, caldera o també “aigua calenta” (aqua calda), aplicat en l’idioma original del lloc.

Així trobem carrers Calders que fan referència al nostre poble a Moià, Navarcles a Ciutat de Mallorca, etc. També carrers Calders que fan referència al llinatge dels Calders a la ciutat de Barcelona (on hi havia hagut fins fa pocs anys l’emblemàtic i popular Hostal de la Bona Sort); a Sabadell (en referència a Joan de Calders, que al segle XV va fer diferents establiments i censals als actuals carrers Fortuny i Raval), a Sant Feliu de Llobregat, etc.

També hi carrers i carreteres Calders a West Melton, al districte Selwyn de Nova Zelanda, a la ciutat de Germiston, a Sud-àfrica, a Castletown, al nord d’Escòcia o a la ciutat de Liverpool, a Anglaterra, entre altres.

Liverpool

Liverpool

Sud-àfrica

Sud-àfrica

Hostal de la Bona Sort al carrer Calders de Barcelona (any 1950)

Hostal de la Bona Sort al carrer Calders de Barcelona (any 1950)

Navarcles

Navarcles

Moià

Moià

El carrer Calders a Ciutat de Mallorca

El carrer Calders a Ciutat de Mallorca

Nova Zelanda

Nova Zelanda

 

Imatge de Néstor Almendros i Cuyàs (1930-1992), calderí d'adopció per part de mare, en el moment de rebre l'any 1979 l'Òscar de l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques de Los Angeles (USA) a la millor fotografia en la pel·lícula "Dies de cel", de Terrence Malick. A més a més d'aquest Òscar, el primer que rebia un català, Néstor Almendros, que està enterrat al nostre cementiri municipal, va estar nominat també en 4 altres ocasions per la fotografia de les pel·lícules "Kramer contra Kramer" (1979), "El llac blau" (1980) i "La decisió de Sophie" (1982).

Imatge de Néstor Almendros i Cuyàs (1930-1992), calderí d’adopció per part de mare, en el moment de rebre l’any 1978 l’Òscar de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques de Los Angeles (USA) a la millor fotografia en la pel·lícula “Dies de cel”, de Terence Malick. A més a més d’aquest Òscar, el primer que rebia un català, Néstor Almendros, que està enterrat al cementiri municipal de Calders, va estar nominat també en 3 altres ocasions per la fotografia de les pel·lícules “Kramer contra Kramer” (1979), “El llac blau” (1980) i “La decisió de Sophie” (1982).

Tot i que hi ha constància del poblament del territori de Calders amb anterioritat, els primers documents escrits on hi surt la referència al topònim Calders són uns pergamins del segle XI. El pergamí (el nom del qual ve de l’antiga ciutat de Pèrgam, a l’actual Turquia) era fet de pell curada de vaca, ovella o cabra i va ser el sistema més utilitzat durant l’edat mitjana per a escriure-hi els documents oficials.

El municipi de Calders conserva en propietat una col·lecció de 148 pergamins complets i 8 de fragmentats. Aquests són els documents escrits més antics que fan referència a Calders, la majoria dels segles XI a XIII. El document més antic és de l’any 1016 i en ell s’hi esmenta la donació d’una vinya a Sant Pere de Viladecavalls, a tocar del riu Calders. La majoria d’aquests documents fan referència a llegats i deixes testamentàries que permeten seguir amb notable fidelitat els masos, topònims i pertinences de la gent de Calders al llarg dels segles XI fins als últims anys del segle XV.

Pergamins 1

Imatge de dos dels pergamins que fan referència als orígens del poble de Calders

Imatge de dos dels pergamins que fan referència als orígens del poble de Calders

Aquest antiquíssim mas del terme municipal de Calders es troba documentat des del 1329. Era un mas originalment modest, no arribava a les 50 quarteres, però que a la segona meitat del segle XIX s’havia convertit en una casa econòmicament important mitjançant una acurada estratègia de diferents enllaços matrimonials. L’any 1802, l’hereu del mas es casa amb la pubilla de la casa propera de Bellveí, unint-se les dues finques. L’any 1874 Miquel Vila Mas, hereu dels masos de Bellveí, Serramelera i Pertegàs, es casà amb la pubilla del mas Solervicenç, de Navarcles, augmentant encara més els termes de la propietat. D’aquesta manera es culminava la política d’unir diferents masos mitjançant els casaments hereu-pubilla. Des de mitjans del segle XX el mas es troba en ruïnes.
Tot i el seu origen medieval la part encara visible és força malmesa i no sembla gaire antiga (majoritàriament del segle XIX). Conserva trossos de murs de la planta baixa i primer pis. És una construcció senzilla, amb parets de maçoneria, cantoneres de pedra escairada i obertures emmarcades amb maó.

Imatge del mas Serramelera (Fotografia de Sergi Pich, any 2009)

Imatge del mas Serramelera (Fotografia de Sergi Pich, any 2009)

El març de 1914 s’aprovava la creació de la Mancomunitat de Catalunya que, inicialment, solament tenia la competència de poder unificar i gestionar de forma unitària la hisenda de les 4 diputacions provincials catalanes. Tot i així, en els solament 10 anys que va existir va crear i desenvolupar autèntiques estructures d’estat algunes de les quals encara perduren a dia d’avui. Entre aquestes, i entre moltes altres d’especial rellevància, cal esmentar el Servei de Construcció i Conservació de Carreteres. En una primera fase la Mancomunitat va dedicar-se a planificar tota la nova xarxa de carreteres i camins que es consideraven imprescindibles per al país per tal de, posteriorment, iniciar-ne la seva execució. L’any 1920 es presentava el “Pla General de Vies de Comunicació”, que validava el projecte inicial de 1918 sota la direcció de l’enginyer Frederic Turell. En aquell Pla general es preveia la construcció de 1.195 noves carreteres i camins per a tot Catalunya, de les quals 407 corresponien a la demarcació de Barcelona i 48 al partit judicial de Manresa.

Una de les carreteres locals que van projectar-se en aquest Pla va ser la carretera que, sortint de Navarcles i vorejant el riu Calders, arribés, per la banda esquerra del riu i sense creuar-lo, a Sant Pere de Viladecavalls a l’alçada del Mas Llucià. Des d’allà, per Rubió i Bellveí, la carretera havia d’arribar a Monistrol de Calders (ja estava acabada la B-134, de Calders a Monistrol i Sant Llorenç Savall) i continuar fins a la Sala de Sant Llogari. Des d’allà el projecte es bifurcava per una banda fins a Marfà i Moià i, de l’altre fins a trobar la carretera BV-1245, entre Castellterçol i Granera, en un punt proper a la casa d’El Criac.

L’any 1922 la Mancomunitat va aprovar un pla de 133 obres preferents entre les que hi havia aquesta carretera, però ja no s’arribà a temps de tirar endavant el projecte. La liquidació política de la Mancomunitat arran de la Dictadura de Primo de Rivera (1924) va escapçar aquesta possibilitat d’actuació i organització de les comunicacions en el conjunt de la geografia catalana. Val a dir que el projecte d’aquesta carretera va ser mantingut “en cartera” per la Diputació de Barcelona fins molts anys més tard.

Ampliació del mapa general de camins i carreteres de la Mancomunitat de Catalunya (1920) on s'aprecia perfectament la carretera local de Viladecavalls a Monistrol

Ampliació del mapa general de camins i carreteres de la Mancomunitat de Catalunya (1920) on s’aprecia perfectament la carretera local de Viladecavalls a Monistrol