Imatge de Néstor Almendros i Cuyàs (1930-1992), calderí d'adopció per part de mare, en el moment de rebre l'any 1979 l'Òscar de l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques de Los Angeles (USA) a la millor fotografia en la pel·lícula "Dies de cel", de Terrence Malick. A més a més d'aquest Òscar, el primer que rebia un català, Néstor Almendros, que està enterrat al nostre cementiri municipal, va estar nominat també en 4 altres ocasions per la fotografia de les pel·lícules "Kramer contra Kramer" (1979), "El llac blau" (1980) i "La decisió de Sophie" (1982).

Imatge de Néstor Almendros i Cuyàs (1930-1992), calderí d’adopció per part de mare, en el moment de rebre l’any 1978 l’Òscar de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques de Los Angeles (USA) a la millor fotografia en la pel·lícula “Dies de cel”, de Terence Malick. A més a més d’aquest Òscar, el primer que rebia un català, Néstor Almendros, que està enterrat al cementiri municipal de Calders, va estar nominat també en 3 altres ocasions per la fotografia de les pel·lícules “Kramer contra Kramer” (1979), “El llac blau” (1980) i “La decisió de Sophie” (1982).

Tot i que hi ha constància del poblament del territori de Calders amb anterioritat, els primers documents escrits on hi surt la referència al topònim Calders són uns pergamins del segle XI. El pergamí (el nom del qual ve de l’antiga ciutat de Pèrgam, a l’actual Turquia) era fet de pell curada de vaca, ovella o cabra i va ser el sistema més utilitzat durant l’edat mitjana per a escriure-hi els documents oficials.

El municipi de Calders conserva en propietat una col·lecció de 148 pergamins complets i 8 de fragmentats. Aquests són els documents escrits més antics que fan referència a Calders, la majoria dels segles XI a XIII. El document més antic és de l’any 1016 i en ell s’hi esmenta la donació d’una vinya a Sant Pere de Viladecavalls, a tocar del riu Calders. La majoria d’aquests documents fan referència a llegats i deixes testamentàries que permeten seguir amb notable fidelitat els masos, topònims i pertinences de la gent de Calders al llarg dels segles XI fins als últims anys del segle XV.

Pergamins 1

Imatge de dos dels pergamins que fan referència als orígens del poble de Calders

Imatge de dos dels pergamins que fan referència als orígens del poble de Calders

Aquest antiquíssim mas del terme municipal de Calders es troba documentat des del 1329. Era un mas originalment modest, no arribava a les 50 quarteres, però que a la segona meitat del segle XIX s’havia convertit en una casa econòmicament important mitjançant una acurada estratègia de diferents enllaços matrimonials. L’any 1802, l’hereu del mas es casa amb la pubilla de la casa propera de Bellveí, unint-se les dues finques. L’any 1874 Miquel Vila Mas, hereu dels masos de Bellveí, Serramelera i Pertegàs, es casà amb la pubilla del mas Solervicenç, de Navarcles, augmentant encara més els termes de la propietat. D’aquesta manera es culminava la política d’unir diferents masos mitjançant els casaments hereu-pubilla. Des de mitjans del segle XX el mas es troba en ruïnes.
Tot i el seu origen medieval la part encara visible és força malmesa i no sembla gaire antiga (majoritàriament del segle XIX). Conserva trossos de murs de la planta baixa i primer pis. És una construcció senzilla, amb parets de maçoneria, cantoneres de pedra escairada i obertures emmarcades amb maó.

Imatge del mas Serramelera (Fotografia de Sergi Pich, any 2009)

Imatge del mas Serramelera (Fotografia de Sergi Pich, any 2009)

El març de 1914 s’aprovava la creació de la Mancomunitat de Catalunya que, inicialment, solament tenia la competència de poder unificar i gestionar de forma unitària la hisenda de les 4 diputacions provincials catalanes. Tot i així, en els solament 10 anys que va existir va crear i desenvolupar autèntiques estructures d’estat algunes de les quals encara perduren a dia d’avui. Entre aquestes, i entre moltes altres d’especial rellevància, cal esmentar el Servei de Construcció i Conservació de Carreteres. En una primera fase la Mancomunitat va dedicar-se a planificar tota la nova xarxa de carreteres i camins que es consideraven imprescindibles per al país per tal de, posteriorment, iniciar-ne la seva execució. L’any 1920 es presentava el “Pla General de Vies de Comunicació”, que validava el projecte inicial de 1918 sota la direcció de l’enginyer Frederic Turell. En aquell Pla general es preveia la construcció de 1.195 noves carreteres i camins per a tot Catalunya, de les quals 407 corresponien a la demarcació de Barcelona i 48 al partit judicial de Manresa.

Una de les carreteres locals que van projectar-se en aquest Pla va ser la carretera que, sortint de Navarcles i vorejant el riu Calders, arribés, per la banda esquerra del riu i sense creuar-lo, a Sant Pere de Viladecavalls a l’alçada del Mas Llucià. Des d’allà, per Rubió i Bellveí, la carretera havia d’arribar a Monistrol de Calders (ja estava acabada la B-134, de Calders a Monistrol i Sant Llorenç Savall) i continuar fins a la Sala de Sant Llogari. Des d’allà el projecte es bifurcava per una banda fins a Marfà i Moià i, de l’altre fins a trobar la carretera BV-1245, entre Castellterçol i Granera, en un punt proper a la casa d’El Criac.

L’any 1922 la Mancomunitat va aprovar un pla de 133 obres preferents entre les que hi havia aquesta carretera, però ja no s’arribà a temps de tirar endavant el projecte. La liquidació política de la Mancomunitat arran de la Dictadura de Primo de Rivera (1924) va escapçar aquesta possibilitat d’actuació i organització de les comunicacions en el conjunt de la geografia catalana. Val a dir que el projecte d’aquesta carretera va ser mantingut “en cartera” per la Diputació de Barcelona fins molts anys més tard.

Ampliació del mapa general de camins i carreteres de la Mancomunitat de Catalunya (1920) on s'aprecia perfectament la carretera local de Viladecavalls a Monistrol

Ampliació del mapa general de camins i carreteres de la Mancomunitat de Catalunya (1920) on s’aprecia perfectament la carretera local de Viladecavalls a Monistrol

Amb posterioritat a l’acabament de la guerra civil (1936-1939) el nou govern franquista va instar a tots els jutjats de districte a investigar tots els fets violents que van produir-se a la reraguarda republicana, molt especialment els que van tenir lloc en els primers moments revolucionaris de l’any 1936. Aquests informes judicials, realitzats per a gairebé tots els municipis, tenien un important gruix d’interrogatoris fets solament a les persones víctimes directes d’aquella violència o bé a les persones del municipi qualificades com a “afectas” al nou règim. És a dir, una àmplia i detallada informació facilitada solament per una de les parts. En el cas de Calders, aquesta “Causa General de la revolución marxista en Barcelona y su provincia” i solament per al seu municipi conté 145 pàgines de declaracions, informacions i requeriments realitzats a calderins “de tota la vida” que podien informar, confirmar o desmentir els fets violents i revolucionaris que es van produir al poble a partir del 18 de juliol de 1936. L’instructor de la mateixa va ser el fiscal del Jutjat de Manresa Eugenio Carballo Morales ajudat pel secretari municipal Ramon Grau Badia.

El resum de tot aquest important gruix d’informació es resumeix en tres quadres o gràfics, que s’adjunten, que fan referència a persones residents a Calders assassinades o desaparegudes pels fets revolucionaris del 1936; persones no residents a Calders però assassinades al seu terme municipal i inscrites al llibre de defuncions del registre civil local i un tercer quadre amb altres fets delictius d’especial rellevància (crema d’esglésies, robatoris, etc.).Cada un dels quadres dóna informació de l’edat, filiació, ofici, adreça, lloc de l’assassinat o desaparició, etc. de totes les persones implicades així com dels suposats autors dels delictes.

El primer quadre es resumeix en 6 persones residents a Calders assassinades: l’alcalde Ernest Santamans, i el secretari municipal Francesc Arau, morts a la carretera de Monistrol; tres capellans (Jaume Tornamira, Marià Gros i Josep Feu) morts a Argentona i un civil (Fruitós Picanyol) mort a Barcelona. En el segon quadre es fa referència a 7 persones no residents a Calders assassinades al seu terme municipal: el secretari de l’ajuntament de Moià (Carles Rius), dos religiosos (Evarist Morató, de Moià, i Manuel Peypoch, de Manresa), un veí d’Artés (Eduard Berenguer) i tres veïns de Navarcles (Joan Galceran, Jaume Casals i Sebastià Singla). Finalment en el tercer quadre es fa referència a la crema i saqueig de l’església parroquial de Sant Vicenç, de la de Sant Pere de Viladecavalls i al saqueig d’altres capelles, oratoris i domicilis particulars (La Grossa, Sant Andreu, etc.)

A.H.N. Sección Fondos Contemporáneos Causa GeneralSubdirección General de los Archivos EstatalesMinisterio de Cultura.EspañaA.H.N. Sección Fondos Contemporáneos Causa GeneralSubdirección General de los Archivos EstatalesMinisterio de Cultura.EspañaA.H.N. Sección Fondos Contemporáneos Causa GeneralSubdirección General de los Archivos EstatalesMinisterio de Cultura.España

En l’últim número de “Modilianum. Revista d’Estudis del Moianès”, corresponent al primer semestre de 2013, hi apareix publicat un excel·lent i interessant treball de Roser Serra i Coma que porta per títol “Francesos i occitans a Calders i entorns, en els segles XVI i XVII”. A partir d’un exhaustiu i acurat treball de recerca fet a l’Arxiu Parroquial de Calders hom descobreix que al llarg dels segles XVI i XVII la immigració de francesos i occitans a Catalunya assolí xifres molt importants. El treball de Roser Serra es centra a Calders i en el període 1558-1685, arribant-se a anotar al llibre de registre de l’arxiu parroquial de Calders fins a 89 persones d’origen francès i/o occità. En aquest treball, a través del llibre de registres matrimonials, podem localitzar francesos casats a Calders, però també els francesos enterrats al cementiri local. Igualment descobrim amb qui es casen, a que es dediquen, els seus oficis d’origen, la importància d’alguns d’ells en el procés de creixement urbà del poble, etc. Un destacat treball de microhistòria que a banda d’obtenir unes destacades dades per a Calders permeten poder-les extrapolar i comparar amb altres indrets més llunyans d’arreu del país.

SERRA i COMA, Roser “Francesos i occitans a Calders i entorns, en els segles XVI i XVII” Modilianum. Revista d’Estudis del Moianès (Moià), nº 48 (2013), pp. 17-44.

Llibre de registres notarials de Francesc Torra, que treballà a Calders durant la segona meitat del segle XVI

Llibre de registres notarials de Francesc Torra, que treballà a Calders durant la segona meitat del segle XVI

Fotografia de Joan Ginesta i Bou, alcalde de Calders durant el bienni 1914-1915. En aquests dos anys va ser l'alcalde impulsor de dues obres d'especial transcendència: la portada d'aigües, sota el patrocini de Joan Cuyàs i Sala, i la instal·lació del primer enllumenat públic a Calders i Monistrol de Calders. El secretari municipal era en Lluís Bover i Güell.

Fotografia de Joan Ginesta i Bou, alcalde de Calders durant el bienni 1914-1915. En aquests dos anys va ser l’alcalde impulsor de dues obres d’especial transcendència: la portada d’aigües, sota el patrocini de Joan Cuyàs i Sala, i la instal·lació del primer enllumenat públic, amb el finançament de l’industrial Rafael Clarasó i Noguera.

En els darrers temps i entre cert sector del periodisme i dels escriptors joves torna a esmentar-se sovint una cita anecdòtica del reconegut Eugeni Xammar i Puigventós (Barcelona, 1888- L’Ametlla del Vallès, 1973), periodista, escriptor i diplomàtic de carrera. Aquest, després de treballar a diferents diaris de prestigi (La Veu de Catalunya, La Publicitat, El Sol, etc.) va esdevenir, durant la guerra civil, agregat cultural de l’ambaixada republicana a París per, més tard, convertir-se en funcionari de les Nacions Unides, fet aquest que el va permetre viatjar per arreu del món. L’any 1974, de manera pòstuma, van editar-se les seves memòries fruit de les converses amb Josep Badia i Moret sota el títol “Seixanta anys d’anar pel món”, que va obtenir el premi Crítica de Serra d’Or.

Aquest llibre pòstum de memòries és esmentat, com s’ha dit, per escriptors i periodistes contemporanis (Jordi Puntí, Xavier Miret, Oriol Fuster, etc.) i, molt especialment, per un passatge que fa referència a un fet que entre la història i l’anècdota arriba a la notícia de successos de component sexual i que es produeix de ple a Calders. En efecte, Eugeni Xammar esmenta fent referència al seu pas per la redacció del diari “La Publicitat”  “…estava situat en un casalot del carrer de Barberà, on el diari tenia instal·lada la impremta, adjunta a una sala de redacció sòrdida […]. L’ornament principal d’aquesta sala era un quadret esquifit amb un marc elemental de fusta que guardava sota un vidre, cagat per les mosques, una gasetilla retallada ja feia molts anys d’un número del diari pertanyent encara al segle XIX i que textualment deia això: “En el kilómetro 14 de la carretera de Manresa a Vich la guardia civil detuvo ayer a un individuo llamado Camats que practicava actos deshonestos con una burra que no era de su propiedad. De haber estado presente el propietario de la burra mal lo hubiese pasado el lascivo Camats”. El “lascivo Camats” era considerat com un dels avantpassats de la redacció i gaudia de tots els respectes que li eren deguts. D’ençà que vaig descobrir la seva existència fins avui jo he estat un propagandista infatigable de “lascivo Camats” i durant els anys de la República, amb el plorat i enyorat Josep M. Planas (fa referència a l’eminent periodista nascut a Manresa el 1907 i assassinat a Barcelona el mes d’agost de 1936) vam concebre el projecte de bastir en un indret escaient del quilòmetre 14 de la carretera de Manresa a Vic un modest monument a la immortal memòria del “lascivo Camats”, obra per a la qual comptàvem amb el concurs desinteressat de l’escultor Dunyac”.(Josep Dunyac i Sala, escultor català nascut a Barcelona el 1886 i mort el 1957).

Aquesta coneguda referència, va succeir doncs, al Km. 14 de la carretera de Manresa a Vic, entre el Mont-ros i el Torrent Fondo, al terme municipal de Calders. Per la poca informació que en donaven els diaris de finals del segle XIX sabem que es tractava d’un pagès anomenat Josep Camats, “vecino del pueblo immediato al lugar de los hechos” i que, per tant, seria veí de Calders i que va “consumar” el seu delicte al seu propi terme, encara que la noticia original sembla escandalitzar-se més pel fet de que la burra no era seva que no pas pel propi fet de “l’acte deshonest”. Es desconeix qui era el propietari de la burra, però si encara voleu afegir-hi més morbositat a aquesta noticia cal saber que la casa pairal familiar d’Eugeni Xammar, Can Xammar de Dalt, a l’Ametlla del Vallès, on va morir, va ser venuda anys més tard a Joan Millet i Pagès, tiet de Fèlix Millet. Aquest últim va esdevenir-ne propietari i, la torre en qüestió, és la fampsa torre on en Fèlix Millet va fer-hi unes importants reformes i transformacions a compte de la Fundació Palau de la Música. Del “lascivo Camats” a l’espavilat Millet.

El quilòmetre 14 de la carretera de Manresa a Vic, arribant a Calders, lloc dels fets explicats per Eugeni Xammar.

El quilòmetre 14 de la carretera de Manresa a Vic, arribant a Calders, lloc dels fets explicats per Eugeni Xammar.

En acabar la guerra civil espanyola (1936-1939) un bon nombre de soldats i població civil del bàndol perdedor que a més a més de la pròpia derrota van haver de patir l’exili forçat a diferents països europeus, es van trobar, també, amb la persecució política i social de l’Europa feixista. Alguns d’ells varen ser internats de forma arbitrària en camps de concentració i en camps de treball i, finalment, en camps d’extermini.

Dins de la llarga llista de catalans que van viure i patir aquelles massives deportacions hi havia el calderí Secundí Pintó i Cortina, nascut el 8 de setembre de 1901 al carrer Raval. Era fill de Sebastià Pintó Vilavendrell, d’Artés, i de Maria Cortina Busquets, de Calders. Va ser fet presoner a finals de 1940 a França i internat al camp de presoners o stalag XVII-B de Krems-Gneixendorf (Àustria). El 29 de desembre de 1941 va ingressar al camp de treball i extermini de Mauthausen (Àustria), amb el nº de presoner 29693. El 8 de novembre de 1942 van traslladar-lo al camp d’extermini de Dachau (Alemanya). Malgrat totes aquestes circumstàncies, va ser un dels afortunats que va poder sobreviure. Va ser alliberat de Dachau el 19 d’abril de 1945 i va morir a Artés l’any 1982.

No tanta sort va tenir Rafael Catot i Salas, nascut a Monistrol de Calders el 10 de febrer de 1910. Va ser fet presoner i internat inicialment al camp de presoners V-D d’Estrasburg (França). El 13 de desembre de 1940 va ser deportat al camp d’extermini de Mauthausen (Àustria), va ser registrat amb el nº de presoner 4696 i va morir a la cambra de gas l’11 de maig de 1942.

11

1

Església romànica del segle XII situada al veïnat de Constantins, al terme municipal de Sant Gregori (Gironès) i amb advocació de Santuari.  Tot i les reformes del 1770 conserva íntegrament la nau i l’absis semicircular romànics així com un campanar de cadireta de dos arcs damunt de la porta adovellada. A l’interior hi ha imatges de la Mare de Déu, de Sant Josep i de Sant Francesc a més a més d’un petit cor amb balaustrada de pedra.

S’hi accedeix per la carretera GI-532, de Sant Gregori a Bonmatí, a l’alçada del quilòmetre 10. Es pot visitar demanant la clau a la masia propera de Cal Franca. A tocar de l’església hi ha, també, el Bosc de la Plaça de Calders.

2