Posts Tagged ‘carretera’

El març de 1914 s’aprovava la creació de la Mancomunitat de Catalunya que, inicialment, solament tenia la competència de poder unificar i gestionar de forma unitària la hisenda de les 4 diputacions provincials catalanes. Tot i així, en els solament 10 anys que va existir va crear i desenvolupar autèntiques estructures d’estat algunes de les quals encara perduren a dia d’avui. Entre aquestes, i entre moltes altres d’especial rellevància, cal esmentar el Servei de Construcció i Conservació de Carreteres. En una primera fase la Mancomunitat va dedicar-se a planificar tota la nova xarxa de carreteres i camins que es consideraven imprescindibles per al país per tal de, posteriorment, iniciar-ne la seva execució. L’any 1920 es presentava el “Pla General de Vies de Comunicació”, que validava el projecte inicial de 1918 sota la direcció de l’enginyer Frederic Turell. En aquell Pla general es preveia la construcció de 1.195 noves carreteres i camins per a tot Catalunya, de les quals 407 corresponien a la demarcació de Barcelona i 48 al partit judicial de Manresa.

Una de les carreteres locals que van projectar-se en aquest Pla va ser la carretera que, sortint de Navarcles i vorejant el riu Calders, arribés, per la banda esquerra del riu i sense creuar-lo, a Sant Pere de Viladecavalls a l’alçada del Mas Llucià. Des d’allà, per Rubió i Bellveí, la carretera havia d’arribar a Monistrol de Calders (ja estava acabada la B-134, de Calders a Monistrol i Sant Llorenç Savall) i continuar fins a la Sala de Sant Llogari. Des d’allà el projecte es bifurcava per una banda fins a Marfà i Moià i, de l’altre fins a trobar la carretera BV-1245, entre Castellterçol i Granera, en un punt proper a la casa d’El Criac.

L’any 1922 la Mancomunitat va aprovar un pla de 133 obres preferents entre les que hi havia aquesta carretera, però ja no s’arribà a temps de tirar endavant el projecte. La liquidació política de la Mancomunitat arran de la Dictadura de Primo de Rivera (1924) va escapçar aquesta possibilitat d’actuació i organització de les comunicacions en el conjunt de la geografia catalana. Val a dir que el projecte d’aquesta carretera va ser mantingut “en cartera” per la Diputació de Barcelona fins molts anys més tard.

Ampliació del mapa general de camins i carreteres de la Mancomunitat de Catalunya (1920) on s'aprecia perfectament la carretera local de Viladecavalls a Monistrol

Ampliació del mapa general de camins i carreteres de la Mancomunitat de Catalunya (1920) on s’aprecia perfectament la carretera local de Viladecavalls a Monistrol

Read Full Post »

Fotografia de les germanes Torra Puigdellivol datada a l'entorn de 1970 en que es pot veure la carretera de Vic, venint de Moià, a l'alçada de l'actual benzinera. A l'esquerra hi ha l'antic camp de futbol.

Fotografia de les germanes Torra Puigdellivol datada a l’entorn de 1970 en que es pot veure la carretera de Vic, sense línia pintada al voral, a l’alçada de l’actual benzinera, amb dos únics vehicles (un Citroen 2CV i un Renault Gordini). A l’esquerra hi ha l’antic camp de futbol i al darrera de Cal Paloma, s’endevina, en una paret mitjera,  el popular anunci de “Muebles Tarragona”.

Read Full Post »

La “variant” de Calders.

Fins a finals del segle XIX si es venia d’Artés i es volia seguir fins a Moià, calia travessar el poble de Calders pel mig. És a dir, l’actual carretera d’Artés que coneixem, fins a tocar de la rotonda, no existia a l’igual que el tram que aniria des del Racó del Pou fins al final del carrer Moià (Cal Paloma). La carretera en arribar a l’alçada de Cal Codina resseguia tot el poble de punta a punta pels actuals carrers Manresa, plaça Major, Raval i Moià per connectar amb la ja existent carretera de Manresa a Vic, d’aquí l’estructura urbanística d’aquests carrers que tenen la façana al carrer i les esquenes o patis posteriors a l’actual carretera.

Per tal de poder treure el cada vegada més creixent trànsit que hi havia, fins aleshores de carruatges, les autoritats competents ja es van plantejar a finals del segle XIX, d’eliminar aquest tram de carretera i buscar-li una alternativa exterior, una variant que en diríem ara. Així doncs, l’any 1895, el Ministerio de Fomento, coincidint amb l’acabament de les obres de la carretera de Sabadell a Prats de Lluçanès en el seu tram de Monistrol de Calders a Artés, va encarregar a l’enginyer Gonzalo Moragas la redacció d’un projecte de travessia que permetés una fàcil connexió d’aquella nova carretera amb la ja existent de Manresa a Vic.

D’aquesta manera es va planificar un nou traçat per al tram de carretera d’Artés que aniria de la rotonda fins a l’actual entrada de La Guàrdia i el tram que aniria des del final del carrer Raval (Racó del Pou) fins al final del carrer Moià (Cal Paloma). El primer que es va fer va ser el de la carretera d’Artés i, en els primers anys del segle XX, el de la carretera de Moià. En els plànols d’aquest projecte, a banda de poder veure el propi traçat, podem observar detalls molt interessants de l’evolució urbanística de Calders com ho és el de la toponímia (fixem-nos que l’actual carrer Manresa es diu “calle de la carretera”), la situació de les cases construïdes en aquell moment (hi ha algunes construccions que actualment han desaparegut), les cases que encara no hi eren, els patis i horts de les cases, les alineacions, els camins que derivaven de la carretera (Camí del Grau i Basses Noves), etc. a més a més d’indicar-se, en el contingut del projecte, els noms dels propietaris, superfícies, afectacions i valor del sòl.

1

2

Read Full Post »

Bar Buenavista

Imatge de Salvador Renom (Moià), cedida per Montse Torra Puigdellivol, on es pot veure la cruïlla de les carreteres d’Artés a Monistrol amb la de Manresa a Vic (c. 1949). En primer terme, a la dreta, l’antic Bar Buenavista on a la seva terrassa s’hi van celebrar animades tertúlies i balls. Al seu darrera la casa de colònies de Cal Pepes encara en construcció. A la carretera es pot veure una antiga piconadora a vapor, els guarda-rodes de pedra, els plàtans, l’antiga senyalització, etc.

Read Full Post »

A meitats del segle XIX es va preveure la construcció d’una carretera que unís Palamós amb Tarragona passant per Manresa, Vic i Girona. Un primer “Eix Transversal” que segons la memòria del projecte “está llamada a tener una grandísima importancia comercial y estratégica”. Per aquest motiu l’any 1851 van començar-se amb molta rapidesa i activitat les obres de construcció d’aquesta carretera en el seu tram de Manresa a Vic, per Calders i Moià, que havia de substituir l’antiquíssim camí ral que arribava a Calders pel Pont de Cabrianes i Les Tàpies.

L’explanació de la nova carretera estava pràcticament acabada a finals del 1853 però quedava executar la construcció de l’obra més important i monumental d’aquesta nova infraestructura: el pont de Navarcles sobre el riu Llobregat. A començament del 1854 l’enginyer José Álvarez va projectar i dirigir la construcció d’aquell, per a la seva època,  emblemàtic i exemplar pont de pedra sobre el Llobregat, el pont de Navarcles que encara avui dia continuem utilitzant.

El pont en qüestió va ser adjudicat al constructor Francisco Dios, que va començar les obres el mes de febrer de 1854 amb notable solvència. La pedra que servia per a fer la fonamentació del pont es va extreure de la pedrera de les Tapies, però aquesta pedra, tot i ser de bona qualitat, es va acabar aviat i es va tenir d’utilitzar una pedra més sorrenca de la pedrera més propera del Galobart. Aquest, però, va ser el primer dels molts entrebancs que va tenir la construcció del pont de Navarcles. Si tot havia començat de forma molt ràpida, el canvi de tipus de pedra va obligar a modificar les rasants i alçades del pont fet que va provocar denúncies del contractista i que les obres s’aturessin durant força temps. El 8 d’abril de 1858 es va resoldre el contracte amb Francisco Dios i es va tornar a convocar nou concurs públic per a continuar les obres al qual no va presentar-se ningú. Com que no es presentava ningú i les obres estaven aturades, sobre la marxa es va canviar el projecte inicial de José Álvarez per un amb un pressupost més elevat realitzat per l’enginyer Marià Parellada. Finalment l’abril del 1861 es van reprendre les obres, ara adjudicades a Miquel Nanot, que va acabar-les el mes de setembre de 1864, 10 anys més tard d’haver-se començat.

El pont finalment es va acabar i, amb cinc arcs de més de 20 metres de llum cada un, una alçada de gairebé 12 metres i més de 167 metres de llarg va ser exemple constructiu per a molts enginyers de l’època que els descrivien com “una de las construcciones  modernas más bellas, más sólida y más digna de ser visitada. Cataluña cuenta ya con una construcción monumental en perfecta armonia con el grado de adelanto de todos los ramos del pais ”

Read Full Post »

La carretera als anys 60

Imatge d’Amadeu Quintana (Artés) cap a 1960. Es pot veure la carretera sense les ratlles pintades i amb els tradicionals plàtans als costats. A la cruïlla amb la carretera d’Artés, a tocar de la fàbrica, la casella dels peons caminers. En primer terme la casa de Cal Pepes encara en construcció.

Read Full Post »