Posts Tagged ‘riu’

2012 001

La Fàbrica o colònia de Bellveí,  situada entre el Molí del Castell i el del Blanquer, va fundar-se l’any 1890 per iniciativa de Miquel Vila, de la casa de Bellveí, casat amb Anna Solervicens, pubilla del Mas Solervicens, de Navarcles, i propietaris dels terrenys. La fàbrica aprofitava la resclosa d’un antic molí per fer funcionar una turbina hidràulica que donava 20 CV. La marxa del negoci, però, no va ser prou satisfactòria i l’any 1919 es traspassava la propietat de  la fàbrica a la nova societat dita “Centelles, Codó i Cia.”, al darrera de la qual hi intervenia, també, l’empresari manresà Joan Jorba i Rius.

Al costat de les petites naus de la fàbrica, una de telers i una de tint, si va intentar bastir una petita colònia obrera composta d’habitatges per a les famílies dels treballadors, botiga i altres serveis, que no va reeixir. L’any 1933 es va dissoldre la societat i el 1935 es va traslladar la maquinària a la fàbrica de Calders (inaugurada el 1925).

En aquesta imatge facilitada per Rosa Coll, i publicada a la Revista Ilustrada Jorba de l’any 1932, podem veure una vista aèria del conjunt d’edificis que configuraven aquesta instal·lació industrial tèxtil. A la part inferior dreta de la mateixa es pot observar el pont i la popular Font de Bellveí, amb les emblemàtiques taules rodones realitzades amb antigues pedres de molí.

Anuncis

Read Full Post »

aaaa

Imatge dels anys 1920, aproximadament, de l’antic pontarró o passera feta de troncs units entre si que permetia creuar, solament persones, el riu Calders a l’alçada de Sant Andreu.

Read Full Post »

Entre totes les diferents utilitats que l’aigua del riu Calders ha donat per al seu aprofitament industrial (molins, fàbriques, canals, centrals hidroelèctriques, etc.) n’hi ha una que és força singular i, a la vegada, excepcional. Es tracta d’un Molí o Fàbrica de Pólvora ubicat al tram final del riu, actualment terme municipal de Navarcles, però dins del terme municipal de Calders fins l’any 1927, a tocar del Llac de Navarcles, al lloc conegut com La Pólvora.

Seguint el relat  històric que en fa Llorenç Ferrer (“Les fàbriques de riu a Navarcles” .- Ed. CEB, Manresa 1994), trobem que la primera noticia d’aquesta activitat és de data 5 de gener de 1871 quan Joan Escaiola Casajoana, pagès i propietari, fa un establiment a Jaume Xipell Genescà, fabricant de pólvora, per 1,25 quarteres de terra, un tros de rial i la possibilitat de construir edificis destinats a la fabricació de pólvora.

L’any 1879, davant de les necessitats de més espai per fabricar pólvora, signe evident de que la producció havia engegat i anava bé, Escaiola establia 4,75 quarteres més de terreny. L’any 1889, Feliciana Badia Graner, vídua de Jaume Xipell redimia els censos emfitèutics que pesaven sobre la finca. Aquesta instal·lació era original i no reaprofitada, ja que segons Llorenç Ferrer “…no hi ha cap indici que el lloc escollit per construir un molí de pólvora fos utilitzat abans per un molí fariner o qualsevol altre instal·lació. Per tant, era un nou aprofitament de l’aigua del riu Calders en un indret relativament protegit per la producció de material explosiu com era la pólvora…”.

Tot i que hi ha constància d’una forta explosió de la fàbrica l’any 1877 i de queixes de veïns el 1881 pel perill que representava, no queda clara la cronologia i motius del seu tancament, ja que el 1893 va morir la vídua d’en Xipell i les seves tres filles van vendre els terrenys i drets a Joan Esquius, propietari de la fàbrica de Cal Tàpies, el salt hidràulic posterior al de La Pólvora, el qual sembla ser ja no va fer anar més la fàbrica però si va aprofitar els drets del salt hidràulic per a ampliar la potència de Cal Tàpies i, posteriorment, fer el subministrament elèctric al poble de Navarcles. També en aquests últims anys del segle XIX hi ha una referència al Butlletí Oficial de la Província, de data 28 d’octubre de 1892, en que “…el vecino de Calders, don Antonio Bosch, ha solicitado al gobierno civil de ésta provincia que se le conceda permiso para instalar en aquel pueblo una fábrica de pólvora…”. No sabem si aquest Bosch estava emparentat amb el també fabricant de pólvora instal·lat a Sant Fruitós de Bages (“Canals i Bosch”) i si aquesta sol·licitud correspondria a una ampliació de la ja existent fàbrica o bé a una nova instal·lació no reeixida. En qualsevol cas es tractaria d’una activitat industrial molt singular, esporàdica i de curta durada al nostre municipi.

L'edifici del Molí de la Pólvora, al riu Calders, als primers anys del segle XX (fotografia de Maria Obradors)

L’edifici del Molí de la Pólvora, al riu Calders, als primers anys del segle XX (fotografia de Maria Obradors)

Read Full Post »

El castell de Calders

El castell de Calders està emplaçat al cim d’un turó de forma cònica que s’aixeca al centre de l’antic meandre abandonat del riu Calders. El conjunt és format per la torre mestre, o de l’homenatge, de planta circular i parcialment esfondrada, per una muralla que ressegueix tot el perímetre del recinte, amb un baluard quadrat, i per les restes de l’antiga església romànica de Santa Maria com a construccions medievals originals. També es conserven les restes d’una construcció molt posterior (segles XVII-XVIII), segurament una masoveria, amb una cisterna excavada a la roca. El castell està documentat des de l’any 956 i l’església des del 965, tot i que la construcció actual podria datar-se del segle XI. El castell de Calders, declarat Bé d’Interès Nacional (BCIN) des de l’any 1949, tenia la funció de defensar el terme de Calders amb un domini senyorial que pertanyia a una branca lateral dels vescomtes d’Osona que prengué el nom del castell: els Calders. Aquests, però, no devien tenir el domini eminent del castell, que pertanyia als comtes de Barcelona. Els Calders van posseir el castell fins al segle XIV. Els castlans eren la família Viladecavalls, que prengueren el nom de la parròquia pròxima. El segle XIV la família Calders entrà en crisi i el 1336 es vengué el castell de Calders a la família Talamanca. Va ser possiblement al final del segle XIV, quan Pere III ordenà el reforçament de les fortificacions, que el castell inicià una ampliació que no es va acabar. A partir del segle XV el castell va sofrir una decadència progressiva.

Pel que fa a l’antiga església de Santa Maria, aquesta es troba situada a l’extrem d’una petita esplanada a la banda sud del turó. Es conserven restes de les dues parets laterals i els fonaments d’un mur transversal que els unia, en un estat molt deficient. Originàriament era la capella del castell i apareix citada el 1028 i el 1048. Possiblement al final del segle XVII ja estava sense culte, ja que en una visita pastoral no se cita ni entre les sufragànies del terme.

 Per saber-ne més podeu consultar:-BENET i CLARÀ, Albert: “L’origen de la família Calders”, a Miscel·lània d’Estudis Bagencs, núm. 2, Manresa, 1982, pp. 15-30.; -PLADEVALL, Antoni; CATALÀ i ROCA, Pere: “Castell de Calders”, a Els Castells catalans, vol. V, Rafael Dalmau Editor, Barcelona, 196, pp. 519-525.; -PLADEVALL, Antoni: “Calders”, a Gran Geografia Comarcal de Catalunya, vol. II, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1981, pp. 185-188.; -SERRA, Roser: “Els segles medievals (S. IX-XV)”, a Calders, un municipi entre el Pla de Bages i el Moianès, pp.53-88.; -VILLEGAS, F: El romànic al Bages, ed. Sobrerroca, Manresa, 1982, pp. 59-60.

1

3

2

Read Full Post »

El riu Calders és l’únic curs d’aigua al Moianès que té un cabal regular al llarg de tot l’any. Com ja hem esmentat en anteriors noticies, recull bona part de l’aigua de rius, torrents i rieres dels municipis de Collsuspina, L’Estany, Moià, Castellcir, Castellterçol, Granera, Monistrol de Calders, Calders i Navarcles i, tot i que el seu cabal sigui més o menys regular al llarg de l’any, les èpoques en que hi ha forts temporals d’aigua a les capçaleres d’aquells torrents,  degut a la seva sinuositat i al fet d’anar encaixonat entre altes cingleres, ràpidament fa augmentar el seu cabal. Si aquelles tempestes i pluges són persistents, especialment a la tardor, poden provocar fortes rierades a la part central i baixa del seu recorregut.

Al llarg de la història hi ha documentades diferents rierades de grans proporcions i amb greus danys i desperfectes. Entre aquestes, una de les més importants es va produir l’any 1766. Una altra va ser la del mes d’abril de 1856, en que “…los caminos y carreteras estan intransitables, siendo un continuo peligro para viajeros y carruajes. Uno de los coches correo al pasar la riera de Calders se vió en inminente peligro, tanto que solo pudieron salvarse milagrosamente el conductor y el postillón. En cuanto al coche y a las caballerías fueron arrastrados por la impetuosa riera” (“La Iberia”, 4.4.1856)

Els dies 7, 8 i 9 d’octubre de 1863 hi ha constància d’unes riuades generalitzades a tota el centre de Catalunya, amb més d’una vintena de morts a Vic. Al riu Calders aquella riuada “…se llevó el molino de Brotons con todos sus habitantes, el molino de Bellveí junto con un rebaño y destrozó cuantas fábricas y molinos se opusieron a su paso. Según dicen los naturales del país esta inundación ha excedido en 10 palmos  a la mayor que se recuerda, la que aconteció en 1766”. (El Clamor Público”, 21.10.1863)

El dia 11 de novembre de 1907, el diari “El Siglo Futuro” dóna la noticia de la riuada de començaments d’aquell mes de novembre, coneixent, però, que ja n’hi havia hagut una altra el 23 d’octubre del mateix any. “…el dia 6 en Calders y Vila de Cavalls se produjeron unas graves inundiaciones. Al anochecer un fuerte temporal se desencadenó en los montes de Monistrol, originando el desbordamiento de los rios Om i Rubió y del Calders. Este inundó parte de una calle (de Monistrol). No hubo desgracias personales pero si grandes destrozos en la presa de aguas y en las fábricas de Sallés y Juvé (?) a consecuencia de los cuales quedaron sin trabajo unos 120 obreros ascendiendo los daños sufridos ya a 150.000 pesetas”.

Hi ha, també, referències a una gran riuada el 29 de setembre de 1913, la “riuada de Sant Miquel”, la de l’any 1917, la del 1962, la del 1971, la del 1982, etc., sent, però, la més propera i una de les que va comportar conseqüències més greus, la del 9 i 10 d’octubre de 1994 en que una gran riuada es va emportar ponts, arbres, camins, línies elèctriques, la central hidroelèctrica de Viladecavalls, etc. i es va tenir de lamentar la pèrdua del monitor de la casa de colònies d’El Xaloc, Jesús Xinxó Escriche, de 23 anys d’edat, que va desaparèixer engolit per la força del riu Calders just en el moment en que era damunt l’antiga passera metàl·lica de la Colònia Jorba.

L’antiga passera metàl·lica de la Colònia Jorba, on era situat el monitor de la casa de colònies El Xaloc, a la part alta de la imatge, en el moment de l’arribada d’una gran onada del riu Calders, l’octubre del 1994, que va ocasionar-li la seva mort.

Read Full Post »

L’aigua ha estat de sempre un bé escàs. A la comarca del Moianès, a més a més, no hi ha cap riu cabalós, però si moltes fonts i nombrosos corrents d’aigua irregulars. De totes les aigües superficials del Moianès, que es reparteixen gairebé en la seva totalitat entre les conques del Llobregat i del Besòs, el riu Calders és l’únic corrent natural d’aigua amb un cabal continuat i regular al llarg de tot l’any. De fet la conca hidrogràfica del riu Calders és la més important i extensa de tot el Moianès i l’únic riu, pròpiament dit.

L’afluent més important del Calders neix a Collsuspina, travessa tota la part central del Moianès i rep diferents noms segons el seu tram: rieres de Fontscalents, de Santa Coloma, de la Fàbrega, de Marfà i Golarda. Aquesta última, en ajuntar-se a Monistrol amb la riera de Sant Joan, forma, pròpiament, el riu Calders. Des d’aquí, i fins a la seva desembocadura al Llobregat, dins el terme de Navarcles, el riu resta encaixonat formant abruptes meandres al llarg de més de 22 quilòmetres.

A més a més de les rieres abans esmentades, aboquen les seves aigües a la conca del riu Calders, el riu Sec, les rieres de Castellnou, de l’Om, de la Roca, del Criac, de l’Espluga, de Sant Joan i del Marcet, els torrents Mal, Sec, de les Graus, del Rossinyol, de Coll Jovà, de les Fraus o de l’Otzet, de Vilanova, del Gai, de la Querosa, Fondo, de Bellveí, de Rubió, de la Deu i de Solervicens o de Navarcles, entre les més destacades a més a més d’altres torrents i rieres molt més irregulars.

La conca hidrogràfica del riu Calders té una superfície de 182 Km2, inclou la totalitat dels termes de Moià i Monistrol i bona part dels de Calders, Navarcles, Granera, Castellcir, Castellterçol, Collsuspina i L’Estany. El seu punt més alt és al Puig Rodors (1000 m.) i el punt més baix és a la desembocadura de tota la conca, en clara forma d’embut, a Navarcles (250 m.)

Read Full Post »

Un miracle a Calders?

Els orígens de la veneració cristiana a la Verge de Montserrat es perden en la nebulosa dels temps i la llegenda, sovint, es confon amb la realitat i en la diversitat de relats que ens han arribat i que cadascú, dintre de la seva fe, modela com millor desitja. Des dels remots inicis d’aquella advocació, aquesta devoció popular ha anat sempre lligada a una llarga llista de fets miraculosos o de taumatúrgia que la tradició popular l’hi ha atorgat i, sovint, exagerat. No obstant això, aquells fets, segons la litúrgia i jurisprudència catòlica, més destacats, provats o més creïbles i que si calia considerar com a miraculosos, es registraven i documentaven de forma sistemàtica. Entre aquests miracles acceptats i documentats, que serviran de base a la coronació canònica de la Verge de Montserrat i el seu santuari l’any 1881, n’hi ha un que va succeir a Calders l’any 1528.

Segons transcriu la “Revista Monserratina”, del mes de setembre de 1910,  els fets són els següents: “Habiendo salido a pescar Miguel Melchor, vecino de la villa de Calders, acompañado de Bernardo Melchor su hijo y otros amigos, llegados a la ribera del rio (Calders o Colarda a unos 32 Km. de este santuario) cerca de aquella villa, y poniéndose Miguel Melchor sobre una roca, teniendo más cuidado con sacar peces que con guardarse a si mismo, dio una peligrosa caída en parte donde había mas de 30 palmos de fondo. Pues como él no supiese nadar, ni los que con el iban pudiesen socorrerle, aunque el agua lo echó tres veces arriba, volvió a hundirse otras tantas abajo. Estuvo en ese peligro por espacio de un cuarto de hora, en el cual llamaba siempre á la Virgen gloriosa de Montserrat que le socorriese, hasta que Bernardo Melchor habiendo buscado con diligencia y amor de hijo una vara larga, llegó con ella, y tendiéndola á la parte donde su padre estaba, le asió y salió libre y sano, diciendo que Nuestra Señora de Montserrat le había ayudado, y que el tiempo que estuvo debajo del agua le parecía que estaba en su santa capilla; y dando todos gracias a Dios, vino Miguel Melchor á darlas a ésta santa casa, donde dejó en una tabla la memoria de este milagro, y lo publicó en presencia de testigos á 22 de julio de 1528”.

Veritat o no, exageració o no (30 pams de fondària al riu Calders són molts pams), aquesta és la transcripció literal d’un fet no històric però si de tradició popular. Com diuen en italià: “se non è vero, è ben trobato”.

Read Full Post »

Older Posts »