Posts Tagged ‘Viladecavalls’

El març de 1914 s’aprovava la creació de la Mancomunitat de Catalunya que, inicialment, solament tenia la competència de poder unificar i gestionar de forma unitària la hisenda de les 4 diputacions provincials catalanes. Tot i així, en els solament 10 anys que va existir va crear i desenvolupar autèntiques estructures d’estat algunes de les quals encara perduren a dia d’avui. Entre aquestes, i entre moltes altres d’especial rellevància, cal esmentar el Servei de Construcció i Conservació de Carreteres. En una primera fase la Mancomunitat va dedicar-se a planificar tota la nova xarxa de carreteres i camins que es consideraven imprescindibles per al país per tal de, posteriorment, iniciar-ne la seva execució. L’any 1920 es presentava el “Pla General de Vies de Comunicació”, que validava el projecte inicial de 1918 sota la direcció de l’enginyer Frederic Turell. En aquell Pla general es preveia la construcció de 1.195 noves carreteres i camins per a tot Catalunya, de les quals 407 corresponien a la demarcació de Barcelona i 48 al partit judicial de Manresa.

Una de les carreteres locals que van projectar-se en aquest Pla va ser la carretera que, sortint de Navarcles i vorejant el riu Calders, arribés, per la banda esquerra del riu i sense creuar-lo, a Sant Pere de Viladecavalls a l’alçada del Mas Llucià. Des d’allà, per Rubió i Bellveí, la carretera havia d’arribar a Monistrol de Calders (ja estava acabada la B-134, de Calders a Monistrol i Sant Llorenç Savall) i continuar fins a la Sala de Sant Llogari. Des d’allà el projecte es bifurcava per una banda fins a Marfà i Moià i, de l’altre fins a trobar la carretera BV-1245, entre Castellterçol i Granera, en un punt proper a la casa d’El Criac.

L’any 1922 la Mancomunitat va aprovar un pla de 133 obres preferents entre les que hi havia aquesta carretera, però ja no s’arribà a temps de tirar endavant el projecte. La liquidació política de la Mancomunitat arran de la Dictadura de Primo de Rivera (1924) va escapçar aquesta possibilitat d’actuació i organització de les comunicacions en el conjunt de la geografia catalana. Val a dir que el projecte d’aquesta carretera va ser mantingut “en cartera” per la Diputació de Barcelona fins molts anys més tard.

Ampliació del mapa general de camins i carreteres de la Mancomunitat de Catalunya (1920) on s'aprecia perfectament la carretera local de Viladecavalls a Monistrol

Ampliació del mapa general de camins i carreteres de la Mancomunitat de Catalunya (1920) on s’aprecia perfectament la carretera local de Viladecavalls a Monistrol

Anuncis

Read Full Post »

Calders-Anoia

La riera de Calders és una successió de meandres en una vall encaixada a la roca de color gris clar de l’Eocè marí, en bona part d’origen coral·lí. Al tram de Viladecavalls, al penya-segat enfront de la font Calda, s’observa un inesperat canvi lateral de roca eocènica a sediment quaternari, continental i rogenc. El contrast de colors ressalta la discordança. Els sediments rogencs mostren estratificació horitzontal a la part central, resultat d’una deposició tranquil·la, però inclinada a l’extrem en contacte amb la roca eocènica, amb aspecte de col·luvions.

Aquests sediments rogencs, continentals i moderns situats enmig de la roca dura marina han de provenir d’una antiga vall fluvial, actualment obturada. Efectivament, estem davant d’un particular fenomen de captura fluvial, en el qual el mateix riu que perd el tributari és el que el capta des d’un altre punt. Els sediments rogencs corresponen a una antiga desembocadura del torrent d’Anoia que arribava a la riera de Calders en perpendicular pel nord des de la zona d’El Canadell. Però fa centenars de milers d’anys, el torrent d’Anoia va ser captat per la pròpia riera de Calders des d’uns 2 quilòmetres de recorregut avall, prop del penya-segat de la central hidroelèctrica Jorba, després de la volta per l’enèsim meandre. L’erosió remuntant d’un petit torrent que desembocava allà va arribar a captar i reconduir el torrent més gran d’Anoia. Però la distància en línia recta entre les dues confluències, l’abandonada i l’actual, no és pas tan llarga; el torrent d’Anoia només canvia la direcció nord sud als seus 500 metres finals quan, degut a la captura, bruscament gira cap a l’oest. El fenomen va ser possible justament perquè la riera de Calders s’entreté en meandres. La petita vall abandonada pel torrent d’Anoia, reblerta de sediments dipositats per la riera de Calders quan circulava a una cota més alta, conserva encara en part l’antic relleu. [Text i fotos: Jordi Badia]

Calders-Anoia2

Calders-Calda

Read Full Post »

Colònia Jorba

El 18 d’agost de 1905 el diari manresà “El Pla de Bages. Diari d’avisos, noticies y anuncis” obria la seva portada, en tota la seva amplada a quatre columnes, amb aquest dibuix del destacat artista Francesc Cuixart Barjau (Berga, 1875 – Manresa, 1927), aleshores professor de dibuix a l’Escola d’Arts i Oficis de Manresa. En la imatge, força realista, es pot veure el turó que tanca per la part superior a tot el recinte de la Colònia, part de la filera dels blocs de pisos i, en primer terme, una de les naus de la fàbrica al capdamunt de la  “pujada” des del cantó del riu.

El peu de la imatge ens informa que “…aquesta fabrica s’inaugurá l’any 1896; son moviment está impulsat per forsa hidráulica produida per un salt de 25 metres. A la metexa se fabriquen la major part de teixits de cotó que’s venen en els Grans Magatzems que dits senyors tenen en aquesta ciutat. Grans reformes y activitat obtindrá molt aviat aquesta fábrica ab el nou salt de 79 metres quina concesió acaben d’obtenir els seus amos  [fa referència al salt de la central de Viladecavalls, que encara no havia entrat en funcionament]…Una de les produccions d’aquesta fabrica son la varietat de classes de cotons cru i blanc, en totes amplades, especials pera llansols, y el ja popular “Industrial” marca “regulador” en totes ses classes…[…] La casa comercial P.Jorba y Fills fou fundada en 1869 y te fabricació propia desde 1872, siguent els seus fundadors don Pere Jorba Gasó y sa senyora esposa donya Teresa Rius…

 

Read Full Post »

Aproximadament cap a 1654 es va redactar una consueta (recull d’obligacions, béns, possessions, costums, tradicions, censos, delmes, etc. ) de la parròquia de Sant Pere de Viladecavalls. La parròquia de Sant Pere de Viladecavalls és una de les tres parròquies que actualment formarien l’antic terme de Calders: Sant Vicenç de Calders, Sant Feliu de Monistrol de Calders i Sant Pere de Viladecavalls de Calders, a la part de ponent del municipi, sense oblidar la primerenca i aleshores ja desapareguda de Sant Andreu de Calders.

En aquesta consueta, entre molta altra informació, surten reflectits bona part dels masos i cases que existien a meitats del segle XVII a l’esmentada parròquia de Sant Pere. En aquesta relació, a més a més de saber que és el que havien de pagar cada any a la parròquia (formatges, llana, grans, llet, vi, etc.) també hi trobem referències a algunes cases avui completament desaparegudes i sense cap referència toponímica a més a més d’observar quines eren les cases grans o principals, la majoria de les quals han subsistit, i les cases més petites o secundàries que, generalment, depenien o estaven vinculades a les primeres. D’acord amb la transcripció literal que Josep Galobart i Soler va fer l’any 2007, en el número 15 de la revista “Miscel·lània Litúrgica Catalana” , podem establir els següents masos principals, escrits seguint l’ortografia original, i, entre parèntesi, els masos que estaven adscrits i depenien del primer:

Mas Llucia (Mas Riera i Mas Llucianes); Mas Estrada (Mas Tovars); Mas Oliveres (Mas Novell); Mas Angla (Mas Gras); Mas Golovart (Mas Joan); Mas Oller (Mas Casaldeu); Mas Quingles (Mas Poal); Mas Canadell (Mas Robiol);          Mas Manganell (Mas Trullas); Mas Hom; Mas Puigmartí; Mas Soler Jover; Mas Montpedrós; Mas Vilasecha; Mas Tapias; Mas Pertegas; Mas Noguera; Mas Casademunt; Mas Blanquer; Molí d’en Vilaró (dit d’en Grau); Molí d’en Gatia (dit del Pont); la casa de Joana Quingles i la casa de la Rectoria de Sant Pere de Viladecavalls.

Read Full Post »

Tot i que de tothom és conegut que a finals del segle XIX el riu Calders comença a tenir un cert aprofitament industrial en convertir alguns antics molins fariners d’origen medieval en les primeres fàbriques modernes de la vall, com ara la fàbrica Clarassó o la mateixa colònia Jorba, o més endavant a Bellveí, molts anys abans ja va haver-hi un primer intent de construir una fàbrica de teixits mitjançant una roda hidràulica vertical que aprofitaria la força del riu Calders.

Va ser un intent no reeixit que va anticipar-se a molts altres establiments industrials de Catalunya donada la seva antiguitat de projecte. És concretament en el consell de ministres del govern de Madrid del dia 18 de març de 1853 quant es tracta aquest tema i s’aprova la sol·licitud de “ D. Francisco Gamisans y Rusiñol, propietario del pueblo de Monistrol de Calders, para construir una fábrica cuya fuerza motriz sean las aguas del rio Calders…” La sol·licitud va se feta davant la reina Isabel II, que autoritza aquesta construcció en els terrenys propietat  de l’esmentat Francesc Gamisans, que estaven situades a Viladecavalls, just on anys més tard es construirà la colònia Jorba. Entre les condicions que se li exigeixen a l’autorització hi ha, entre altres, les de “…la presa se situará en el mismo lugar que marca el plano y su elevación sobre las aguas no excederá de siete pies castellanos..”. El mateix expedient ens dóna, també, informació de l’emplaçament i de l’existència d’anteriors aprofitaments hidràulics ja en desús “…el punto de desague o vuelta de las aguas al rio […] siempre que esté mas arriba de la presa destruïda del molino de D. Sebastian Tapias…” o bé per al reg d’horts existents “…el huerto situado en el Manso Manganell, el cual podrá regarse como se hace de antiguo ...”. Aquesta concessió atorgada a Francisco Gamisans tenia una durada de 5 anys, període en el qual havia de començar la construcció de l’esmentada fàbrica. En no haver-se iniciat aquestes obres, l’any 1858 se li va concedir una pròrroga de gairebé dos anys més que va finalitzar el 31 de desembre de 1859. Com que tampoc es va construir la fàbrica, el 5 de gener de 1860, el ministre de Fomento, a instància de la mateixa reina Isabel II, va aprovar “declarar caducada la referida autorización”.

Passats uns anys, a finals del segle XIX, Joan Gamisans, fill d’aquell Francesc Gamisans, i encara propietari dels terrenys del Gorg del Manganell, vendrà la propietat a Pere Jorba Gassó el qual si que tirarà endavant el projecte de construir-hi una fàbrica i posterior colònia.

Read Full Post »